Arquitectura
Cultura 04/08/2022

Daniel Ibáñez: "D'aquí deu anys el 30% dels habitatges seran de fusta"

Director de l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC)

5 min
L'arquitecte Daniel Ibáñez és el nou director general de l'IAAC

BarcelonaL'arquitecte Daniel Ibáñez (Madrid, 1981) té una relació llarga i profitosa amb l'Institut d'Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC). En la seva etapa d'estudiant va guanyar un dels premis que donava la institució i va poder estudiar un màster als Estats Units. Més endavant va exercir-hi de professor i investigador i ara hi torna com a director general, amb l'objectiu de "consolidar" localment, estatalment i internacionalment, com diu ell mateix, el caràcter pioner de la institució i potenciar els vincles amb empreses que volen innovar. Ibáñez, doctorat a la Universitat Harvard, manté el càrrec de consultor sènior al Banc Mundial i assessora governs i institucions internacionals sobre arquitectura i desenvolupament urbà amb fusta industrialitzada. En paral·lel a la seva arribada a la direcció, la presidenta del grup Sorigué, Ana Vallés, ha sigut elegida presidenta de l'IAAC i l'economista Andreu Mas-Colell, vicepresident. “En els pròxims anys tenim sobretot dues grans agendes: continuar donant aixopluc a una població creixent i al mateix temps fer-ho d’una manera que sigui ambientalment responsable. Qui no vegi els efectes del canvi climàtic és que està cec”, adverteix Ibáñez. 

El sector de la construcció és el responsable d'un 40% de les emissions de diòxid de carboni dels últims anys. ¿Quins paradigmes han de canviar per rebaixar-les?

— El món de l'arquitectura s'ha entès històricament com donar forma als edificis, per simplificar-ho extraordinàriament, i amb les pressions ambientals, polítiques i geopolítiques actuals és més important que mai començar a entendre que els edificis són al final un procés que requereix una cadena de valor molt gran, que va des dels territoris i les indústries on es fabriquen els materials fins on s'acaba construint.

Els edificis de fusta són encara excepcionals. ¿Com creu que evolucionarà aquest sector?

— Fins ara hem construït ciutats a costa del medi natural. Un edifici de formigó és fantàstic, però quan poses els costos de construir amb formigó al costat dels de fer-ho amb fusta, l’equació no et compensa. Quan es comencen a entendre les externalitats, que és un terme que no m’agrada gens, del món de la construcció, veus que ni el formigó ni l’acer són capaços de quadrar els balanços ambientals. En canvi, la fusta, en lloc d’emetre diòxid de carboni, fa el contrari en origen, perquè els arbres n’absorbeixen. Es construeix amb fusta des de fa segles, i el canvi de paradigma que s’ha produït és que ara tenim uns grans panells massissos totalment preindustrialitzats que absorbeixen molt carboni perquè tenen molta massa i serveixen per fer forjats, façanes, divisions interiors, murs de càrrega... Aquests panells tenen beneficis com ara que es poden transportar en camions, desembalar-los ràpidament, sense soroll i sense generar pol·lució. Encara som a les beceroles, però no tinc cap dubte que d'aquí deu anys tindrem el 30% del parc d’habitatge construït en fusta, perquè no tenim cap alternativa.

¿De quina manera es poden aplicar les noves tecnologies als edificis existents?

— A l’IAAC s’estan aplicant tecnologies per mapejar els edificis: es poden fer servir drons per veure com funciona l’edifici tèrmicament o escanejar-lo sencer, i tot el potencial es pot fer servir també per calcular estats estructurals i mapejar quines parts d’un edifici es fan servir més i quines menys. Es tracta de sensoritzar els edificis perquè ens proveeixin d’informació i tu puguis dissenyar recollint el màxim d’informació o traduint el big data en projectes de rehabilitació o d’obra nova. I pel que fa específicament a la construcció en fusta, és més fàcil ampliar edificis existents amb mòduls prefabricats, que són més lleugers. Arreu d’Europa estem veient com s’afegeixen plantes en edificis existents amb fusta perquè és molt més lleugera. I la fusta també és un molt bon material tèrmic.

Torna a una Barcelona molt polaritzada urbanísticament per qüestions com l’urbanisme tàctic, les superilles i els eixos verds a l’Eixample.

— Barcelona és una referència mundial i ho continuarà sent, més enllà de les intervencions que es facin en els diferents cicles polítics. Hi ha una base sobre la qual es fa tot que és excepcional; t’ho diu algú que ha viscut dotze anys en una mena de suburbanisme capitalista sense ordenació. Ens mirem els problemes de Barcelona com si fos la fi del món, i estem molt bé. Una de les coses que m’agraden molt és que en l’últim període hi ha hagut molts projectes d’un ecologisme molt realista, tractant de fer grans edificis amb els recursos justos. Ara potser fa falta contextualitzar això en una agenda més àmplia, que no vagi només de sumar petits grans, sinó tenir una visió col·lectiva més ambiciosa del que ha de ser la ciutat.

Enmig de la polèmica, sembla que ens oblidem de les bonances de Barcelona. ¿Quines virtuts creu que té?

— És una ciutat que des d’un punt de vista d’anàlisi ecològica és ideal: és densa, té una petjada força concentrada, és compacta i es comparteixen molts serveis. També hi ha molta diversitat d’usos i es manté el valor dels teixits urbans històrics, equipaments descentralitzats, la xarxa de mercats...

I quins reptes en destacaria?

— Barcelona ha de començar a sortir del model de consum basat en el turisme que ha tingut en els últims anys, que ha generat unes dinàmiques que no són desitjables, i començar a atreure grans empreses, generar un sistema de start-ups perquè Barcelona comenci a acumular talent a tots els nivells, des del coneixement fins al món de l’empresa. Molta gent preferiria treballar a Barcelona que en un altre lloc. Les empreses relacionades amb la digitalització tenen un paper molt important a Catalunya, i s’ha d'aprofitar que moltes vulguin instal·lar-se aquí.

A Barcelona s’ha parlat sovint d’urbanisme de gra petit i d’acupuntura urbana. Què vol dir per a vostè una visió més àmplia?

— Totes les escales són importants. El paper dels edificis és fonamental, però no poden ser només una iniciativa per fer bonic, cal un canvi integral. Quan penso en qüestions com reindustrialitzar i renaturalitzar les ciutats, em ve al cap que el 60% de la superfície de Catalunya és forestal i que ara mateix genera molt poc retorn econòmic i està mal gestionada. Tenim greus problemes de despoblació del medi rural, i una visió més àmplia per a Catalunya podria passar per activar aquests boscos i gestionar-los millor generant una economia. Una nova industrialització permetria fabricar molts més materials, no només per a tres o quatre bons edificis de fusta, sinó per a 2.000 o 3.000 habitatges l’any. Això permetria generar noves indústries netes i molt més locals i activar el medi rural. Si tens un bosc gestionat, i amb gent activa, és la millor manera de protegir-lo.

Barcelona serà Capital Mundial de l’Arquitectura el 2026. ¿S’ha fixat algun objectiu?

— Tenim una finestra de quatre anys, i des de l’IAAC m’agradaria demostrar que Barcelona pot començar a liderar uns altres debats urbans que estan passant en altres llocs. Barcelona té el millor escenari possible per fer-ho, com el debat sobre la renaturalització de les ciutats. També cal que la construcció amb noves materialitats no es limiti a tres grans edificis de fusta prefabricada i que la resta continuï igual, sinó que això es converteixi en un projecte estratègic que inclogui la reforestació de les ciutats, l’augment dels espais públics i una aposta per una mobilitat molt més sostenible també a escala metropolitana, que és un dels altres temes de Barcelona. Ens concentrem molt en la mobilitat del que passa aquí, però el gran problema és què passa amb la mobilitat metropolitana. I tot això lligat a l’agenda més important que tenim en els pròxims anys, que és la del canvi climàtic, perquè requerirà esforços en tots els camps.

stats