ARTS ESCÈNIQUES

“La violència és estructural en la nostra societat”

Thomas Ostermeier porta al Temporada Alta la inquietant ‘Al cor de la violència’
JORDI NOPCA
JORDI NOPCA

“L’audiència ha de poder escollir què pensa del que passa entre l’Édouard i el Reda, els dos protagonistes d’ Al cor de la violència, i les conseqüències que té”, diu Thomas Ostermeier des de Berlín uns dies abans de l’estrena -i projecció única- del seu últim muntatge al festival Temporada Alta. L’obra és una adaptació de la segona novel·la autobiogràfica d’Édouard Louis, que va debutar als 22 anys amb la colpidora Adéu a l’Eddy Bellegueule (Salamandra, 2015), de la qual va vendre 300.000 exemplars a França i que explicava la difícil infantesa del jove en un petit poble del nord del país on el seu efeminament i el desvetllar de la seva homosexualitat li va portar molts problemes. Instal·lat a París per estudiar a la prestigiosa Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials, Louis va patir una segona experiència traumàtica que va nodrir el seu segon llibre, Història de la violència, publicat en francès el 2016 i disponible en català des de fa uns mesos a Empúries.

“L’Édouard coneix un noi una nit de Nadal quan torna a casa després de sopar amb uns amics”, recorda el director. El jove d’origen cabilenc acaba al pis de l’Édouard, però les coses no aniran tal com l’hoste creia, i el que havia de ser una trobada sexual vira cap a la coerció física i la violació. “Els últims anys hem vist moltes representacions tant al teatre com al cinema de la violació d’una dona, però la d’un home és més insòlita, i aquest era un dels reptes que m’atreien més del muntatge”, assegura Ostermeier, que no vol avançar de quina manera mostra la part més fosca de la relació entre l’Édouard i el Reda. “L’homofòbia, l’odi a la diferència i el background cultural són tres aspectes que apareixen al muntatge -diu-. El Reda es podria estar venjant de l’autoodi que sent cap a la seva pròpia homosexualitat, mal vista al seu país d’origen, o podria ser simplement un criminal actuant contra una víctima”.

Entrevista a Édouard Louis: "L’autobiografia permet alliberar-se d’un mateix”

El protagonista de l’obra es decideix a demanar ajuda a la seva germana, que viu en un petit poble al nord de França. Aquest entorn rural es mostra reticent a les relacions multiculturals del jove i també -i sobretot- a la seva orientació sexual. “L’Édouard està molt precoupat perquè no té cap lloc segur on poder-se recuperar del trauma de la violació”, explica Ostermeier. Al cor de la violència dona una imatge de París com a “societat liberal”, mentre que el món rural “sembla desconnectat de la realitat i no la representa”.

“Vaig arribar als llibres autobiogràfics d’Édouard Louis gràcies a Didier Eribon -reconeix el director-. El 2017 vaig muntar Returning to Reims a partir d’un volum de memòries de l’autor”. Eribon és un dels sociòlegs de referència a França, estudiós del pensament de Foucault, de la sexualitat i de la representació de l’homosexualitat en la literatura. També ha estat un dels mestres de Louis. “Després de llegir Adéu a l’Eddy Bellegueule vaig agafar Història de la violència i em va impressionar -reconeix-. Hi vaig trobar dos temes molt representatius del nostre temps, el racisme i la injustícia social, que em van fer venir ganes d’adaptar-la”.

El monstre del feixisme

El director del teatre Schaubühne ha treballat en l’adaptació durant l’últim any: “Vam parlar molt del fons de la història amb l’Édouard, que també em va ajudar amb els diàlegs”, explica. La violència és tant o més present que al llibre. “És estructural en la nostra societat -admet-. Hi ha la violència del poder, de l’educació, de les presons, del fet de provenir d’un entorn pobre...” Per al director, la lluita de classes ha deixat de ser important en l’art, però “la diferència entre classes continua sent significativa”. A tot això hi hem d’afegir “el monstre del feixisme, que està guanyant força a tot arreu”. A Ostermeier, com a tants altres creadors contemporanis, li preocupa que sigui així.

Un director molt present als escenaris catalans

Els muntatges de Thomas Ostermeier han viatjat a molts punts d’Europa des de l’Alemanya, on va néixer a finals de la dècada dels 60, i Catalunya ha sigut un dels territoris on se n’han pogut veure més. Director des de fa dues dècades de la sala Schaubühne de Berlín, una de les més importants de la capital germànica, Ostermeier va debutar en un escenari català el 2000: va ser al festival Sitges Teatre Internacional, amb Cara de foc, de Marius von Mayenburg. Des de llavors hi ha tornat en una quinzena d’ocasions més, sobretot al Teatre Lliure de Barcelona i al Temporada Alta. Al primer hi ha portat obres com Shopping and fucking, de Mark Ravenhill [2003]; la Hedda Gabler, de Henrik Ibsen [2007]; i un Hamlet [2008] i un Othello [2010] shakespearians. Al festival gironí s’hi han pogut veure, entre d’altres, Concert a la carta, de Franz Xaver Kroetz (2004); Susn, de Herbert Achternbusch (2013); El matrimoni de Maria Braun, de R.W. Fassbinder (2015), i La gavina, d’Anton Txékhov (2016).

Més continguts de