TEATRE

La violència i la por a l’altre infecten la Sala Gran del TNC

Josep M. Miró i Xavier Albertí revelen els secrets foscos d’una comunitat a ‘Temps salvatge’

El dramaturg Josep Maria Miró afirma que l’arquitectura és important en les seves obres perquè alguns dels seus personatges es pregunten si el lloc on han arribat és “bonic” per viure. No ho són mai, ja que l’autor fa servir aquests llocs com un laboratori per explorar com les problemàtiques globals actuals afecten les seves vides. Els últims són els deu veïns d’una comunitat que cobrarà vida dijous a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya per explicar al públic per què l’actualitat és un Temps salvatge. “L’obra parla d’una cosa essencial que és la por a assumir la merda que portem a dins i la facilitat que tenim per projectar-la en un responsable extern”, afirma Xavier Albertí, el director del teatre i també del muntatge i autor de la música. “L’obra transcorre en una comunitat ordenada, civilitzada, educada, com nosaltres, però que potser no ho és tant”, apunta Miró.

A l’origen de Temps salvatge hi ha fets com ara les detencions preventives d’immigrants a Alemanya un any després que s’hagués demostrat que aquest col·lectiu no estava al darrere de l’assetjament sexual massiu de la nit de Cap d’Any del 2016. La urbanització on transcorren els fets és a la vora d’un bosc travessat sovint per immigrants. Mentre es prepara una festa per als joves al pavelló municipal apareixen en parets de la població pintades amenaçadores, i aquest incident acaba de fer explotar la motxilla que porten cadascun dels personatges: la Ivana (Laia Manzanares) va a viure amb la seva àvia (Carme Elias) després que la seva mare s’hagi suïcidat. No sabien res l’una de l’altra, però la noia necessita entendre per què la seva mare va marxar de casa. L’Ernest (Manel Barceló) solia entrar i sortir de la vida de la Mercè, i tot apunta que controla una màfia de tràfic de persones. L’Hèctor i l’Helena (Borja Espinosa i Alicia González Laá) són una parella en descomposició i, a més, ell es dedica a activitats fosques amb la furgoneta amb la qual va voler salvar els mobles després de la crisi. Acaba traficant amb persones i també es veu involucrat en un cas que Xavier Albertí relaciona avui amb el de la Manada. “Les pintades comencen a configurar un enemic sense tenir gaire clar qui és. Crec que l’obra apel·la a la necessitat que tenim les comunitats i els individus de trobar instruments ètics per viure i conviure”, subratlla Miró. Un dels moments àlgids del muntatge, que Albertí ha comparat amb el Juli Cèsar de Shakespeare, és una conversa política entre un professor d’institut (Eduard Farelo) i la seva directora (Míriam Iscla). També hi apareixen Sara Espígul, Marina Gatell i Malcolm McCarthy.

La necessitat urgent de parar

“Opinem abans de pensar i actuem abans de reflexionar”, diu Iscla com a conclusió del recorregut ideològic del seu personatge, que a l’epíleg de l’obra explica que renuncia a presentar-se a l’alcaldia de la població. De fet, segons Albertí, si un no s’atura es converteix en “còmplice” d’una maquinària política i econòmica aclaparadora. “Aquest temps salvatge ens exigeix parar”, diu Albertí. En termes teatrals, el director posa en relleu com l’acció dels déus de les tragèdies ha sigut substituïda per la “maquinària de transformació” dels poder econòmics i polítics: “Moltes vegades encara creiem que les nostres accions depenen de les nostres decisions quan hem creat una societat que ha tret de les nostres mans la possibilitat de ser responsables de les nostres decisions i les ha atorgat a uns superpoders que ocupen l’espai que va deixar Déu”. “Intentem domesticar el temps amb la por, i si reconeguéssim que la compartim no en deixaríem la gestió en mans externes, cosa que de vegades ens fa actuar d’unes maneres que ens deshumanitzen”, diu Marina Gatell.

Entre tots aquests fets foscos, la mort de la mare de la Ivana recorre tots els personatges. “A partir de la relació entre la Ivana i la Mercè comença una mecànica d’indagació de fets, i veurem com totes aquestes persones meravelloses amaguen secrets profunds que acabaran revelant per què la mare de la Ivana es va suïcidar”, diu el director. Una part de l’obra transcorre en quatre apartaments, en què les converses dels seus habitants interactuen, i també passa en una piscina, el pavelló d’esports i el bosc. “Aprofitem fins a l’últim centímetre de la caixa escènica”, conclou Albertí.

Un nou autor català per la porta gran

Temps salvatge suposa el retorn de Josep Maria Miró al TNC després de Fum (2013), que es va poder veure a la Sala Petita. El recorregut europeu que va tenir aquesta obra reflecteix també l’èxit nacional i internacional de l’autor en els últims anys, sobretot a Llatinoamèrica i arran de l’obra El principi d’Arquimedes. A més, va encetar la temporada passada del Teatro del Centro Cultural de España a l’Uruguai amb Umbrío. I el mateix dia de l’estrena de Temps salvatge aixeca el teló al Teatro Español de Madrid Olvidémonos de ser turistas, que es va poder veure en un cicle a la Sala Beckett al gener, juntament amb Nerium Park. El reconeixement de l’obra de Miró també s’ha produït en el terreny editorial: Losada va publicar un volum amb cinc obres seves el 2016, i el dia 28 es presentaran a La Central els llibres Temps salvatge i Teatre reunit 2009-2018, tots dos publicats per Arola Editors. Miró treballa amb comoditat en espais petits i mitjans. Amb Temps salvatge fa el salt al gran format. És el setè dramaturg català viu que estrena a la Sala Gran, després de Josep M. Benet i Jornet, Jordi Casanovas, Pere Riera, Albert Espinosa, Pau Miró i Narcís Comadira.

Més continguts de