08/02/2012

Si vols pots fer veure que no m'has entès

3 min
Si vols pots fer veure que no m'has entès

Tàpies, els Gaudí i un món que només avança quan l'empenys

És així: la cultura només esgarrapa portades de diaris i telenotícies quan es mor algú. En algun moment de la història de la comunicació els altaveus mediàtics es van creure que la gent realment important eren els polítics, i la inèrcia ens ha dut fins aquí. Ves que la crisi de la premsa no vingui provocada en part per aquest pecat original.

Abans-d'ahir, mentre el glamur català lluitava contra el fred a la catifa vermella dels Gaudí, va saltar la notícia de la mort d'Antoni Tàpies. Els cronistes que teníem l'encàrrec frívol de parlar dels vestits de les actrius anàvem informant de la desaparició del pintor als representants del nostre cinema. Ningú gosava dir-ho en veu alta, però a més d'un se li escapava sotto voce un comentari que quedava emmascarat pels xiulets dels mossos d'esquadra (s'han acostumat a protestar, no em pregunteu en quin idioma, allà on va el retallador Artur Mas) i que es podria resumir en un "quina mala sort, acabem de perdre el nostre minut de glòria".

Per descomptat, la mort de l'artista català amb més reconeixement internacional tenia prou pes per eclipsar qualsevol altra informació. L'art i el país han quedat orfes d'un geni indiscutible, un d'aquells noms que fan avançar la civilització. Fixem-nos, per cert, en dues de les seves frases: "El món només avança si l'empenyem" i "Encara no he pintat l'obra que estic buscant". Ens donen una pista: es tracta d'anar empenyent sense conformar-nos gaire.

De la gala dels Oscars catalans, em quedo amb el que va dir Toni Soler en recollir el seu premi, unes paraules que caldria afegir al costat del "ben d'hora ben d'hora" de Guardiola: "En política i en tot, quan es vol una cosa molt molt molt, s'ha d'agafar amb les dues mans". No s'hi val a rendir-nos ni a deixar escapar el que tenim. Que ens hi va la vida, coi.

No menystinguem el poder revolucionari de la poesia

Fa una setmana vaig escriure en aquesta pàgina, arran del vers "tot està per fer i tot és possible", que potser convindria que aparquéssim la poesia i ens poséssim a fer coses d'una vegada. Ho deia en clau política, de país que té molt per fer i que no pot confiar només en els poetes. Però un bon amic em va fer veure que la meva frase podia tenir una lectura ofensiva, si et prenies literalment allò d'aparcar la poesia. "La poesia pot ser activa, mobilitzadora i amb resultats tangibles", va replicar, i no li ho vaig pas rebatre.

La diguem-ne discussió va ser via iPhone, mentre jo comprava una assecadora a la mateixa botiga on vuit dies enrere havia comprat un rentaplats (tot peta alhora). Bo i donant la raó al meu interlocutor sobre la imprescindibilitat de la poesia, vaig pensar que la vida ja és això: un equilibri delicat entre màquines d'estar per casa i electrodomèstics de l'ànima. Morirem amb els versos apresos i amb dos anys de garantia.

Les coses que pensa, s'inventa, somia, canta i (sobretot) estima

La poesia és imprescindible, no seré jo qui ho negui. I les cançons. I el cinema. I la literatura. I la ficció en general, que sovint és més autèntica que molts relats basats en fets reals. Anna Roig, la que et diu t'estimo en francès, treu el 16 de febrer un llibre que té un títol llarg i encantador: Tan de veritat com les coses que penso, les coses que m'invento i les coses que he somiat . El publica Columna, l'il·lustra Clara-Tanit Arqué i, atenció, inclou un cedé amb una peça inèdita: Cançó de nit i de dia . És un llibre dolç fet de retalls de vida transformats en històries, totes ben pròpies de l'univers naïf de la Roig. Un llibre sobre (i sota) l'amor. Perquè l'amor s'infiltra tant sí com no en tot el que l'Anna escriu. Juraria que l'amor és també el motor que ens mena a tu, a mi i al veí del cinquè. Però si volem podem fer veure que no ho hem entès.

stats