Els zombis materialistes de Jarmusch obren la competició

“Això acabarà malament”, repeteix amb insistència Adam Driver a The dead don’t die, la incursió de Jim Jarmusch en el gènere zombi que ahir va inaugurar el Festival de Canes. És el mantra profètic d’una comèdia negra i paròdica que en alguns moments es veu devorada per la seva pròpia autoconsciència però que el públic va rebre amb moderada satisfacció gràcies sobretot a la seva falta de pretensions i per assumir la condició d’artefacte jarmuschià, ple de referències a l’univers cinematogràfic del director.

The dead don’t die regurgita el cànon universal del gènere -un poble qualsevol es veu infestat de zombis i els seus habitants van caient un rere l’altre- com a excusa per desplegar un catàleg de personatges poc ortodoxos tocats pel característic humor excèntric de Jarmusch, des de l’ermità que observa el drama des del bosc (Tom Waits) a l’embalsamadora samurai (Tilda Swinton) o els dos policies que contemplen amb estoïcisme l’apocalipsi zombi (Bill Murray i Driver). Pel que fa als zombis, Jarmusch segueix el manual de George A. Romero (a qui se cita) i opta per uns morts vivents lents i en descomposició que funcionen com a metàfora del materialisme de la societat i, per tant, devoren la carn dels vius però també prenen antidepressius, beuen cafè o busquen wifi.

El director no es pren seriosament la pel·lícula i els actors tampoc: la majoria actuen amb el pilot automàtic o s’apunten a la festa per sortir disfressats de zombi, com fa Iggy Pop. El repartiment farcit d’estrelles, la majoria habituals de la filmografia de Jarmusch -Selena Gomez seria l’excepció-, maquilla la realitat d’un film modest en ambicions i resultats. Tot i les rialles ocasionals que obté, és frustrant comparar The dead don’t die amb les incursions prèvies de Jarmusch en el cinema de vampirs ( Només els amants sobreviuen ) o el de samurais ( Ghost dog ).

Més continguts de