El perill dels carrers clonats: què descobrim quan posem totes les botigues de Barcelona en un mapa

BarcelonaQuè et diu el mapa de Barcelona si hi poses totes les botigues de la ciutat? Per començar, a primer cop d'ull, que Ildefons Cerdà va ser un visionari. Res que no sabéssim; però l’impacte del pla de reforma i eixample de 1860 pren tota la seva dimensió en comparar el mapa d'establiments comercials de Barcelona amb el de Madrid, Lisboa o València. "No hi ha cap ciutat amb un planejament urbà tan gran i que es fes tan aviat”, remarca Carles Carreras, catedràtic de geografia de la Universitat de Barcelona. "Barcelona ha crescut a poc a poc, ha madurat molt i el resultat, des del punt de vista comercial, és una dispersió brutal", concreta. La dispersió és evident a vista d'ocell. La barreja d’usos –combinant habitatge i activitat– del pla Cerdà i les cases residencials amb els baixos lliures per a locals comercials expliquen el mapa que encapçala aquesta notícia: tot de punts vermells, que són botigues, escampats homogèniament per la malla de l'Eixample.

Que la capital catalana té una distribució homogènia

I que és gràcies a Cerdà... i Porcioles

"Això passa a ben poques ciutats", afegeix Carles Carreras, expert en urbanisme i comerç. De fet, la distribució equilibrada va més enllà de l’Eixample. La ciutat emmurallada també manté la dispersió. És el que l’empresa catalana Eixos Economic Observatory ha denominat el model 'eix-ample'.

L'obervatori Eixos desplega cada any tot un equip de col·laboradors que recorren diverses ciutats de la península Ibèrica documentant tots els locals comercials i la seva activitat. La informació es complementa amb dades fiscals i del registre mercantil. El resultat és un informe anual exhaustiu –'Informe Ibèria 2016'– amb informació de primera mà, que se centra en aspectes que ni els mateixos ajuntaments controlen, com ara quants locals comercials hi ha tancats. Una radiografia de l’impacte de la crisi econòmica, de l’avenç de les multinacionals davant del comerç tradicional o de l’aparició de nous eixos comercials i el retrocés d’altres.

Només a Barcelona, Eixos ha comptat 69.000 locals16.000 locals estan buitsl model comercial barceloní ha plantat cara a la crisi millor que Madrid.

El passeig de Gràcia és el carrer amb més potencial comercial de la ciutat, amb 197 locals i una ocupació superior al 95%. L'obesrvatori Eixos el situa, però, per darrere dels carrers Serrano, Fuencarral i Claudio Coello de Madrid. La potència es mesura amb dos índexs: l'índex d'aprofitament del teixit comercial –que penalitza els carrers amb més locals buits– i l'índex d'atracció comercial –que premia l'especialització.

Cerdà va ser un visionari. Però, i si s’hagués aplicat el seu projecte original? ¿Què hauria passat? "Segurament el model en forma de malla seria molt diferent del d’ara", sosté David Nogué, fundador i director d’Eixos. "El model bucòlic de les grans illes de cases de Cerdà s’acosta més al model ciutat-jardí de Londres, amb menys lloc per als comerços". El model de comerç urbà escampat per la trama urbana té sentit en densitats altes de població. Cerdà va voler crear una ciutat de carrers i voreres amples quadriculades, un barri a mida de la burgesia catalana i del seu poder econòmic en els anys de la industrialització. Es podria dir que el mapa comercial barceloní és un mix entre Cerdà i Porcioles. La quadrícula i la barreja d'usos ideats per l'enginyer vuitcentista més l'afany especulatiu de l'alcalde barceloní, en temps del 'desarrollismo'. Amb la connivència municipal, durant el franquisme molts propietaris i constructors van aprofitar per guanyar dos o tres pisos als edificis del centre. "A l'Eixample li surten barrets", es deia en aquella època.

Que Madrid i Lisboa són menys compactes

El model 'pal de paller' és habitual a les ciutats-jardí anglosaxones

Barcelona és la ciutat que té més comerços per cada 100 habitants: en concret, 4,24. La segona posició l'ocupa València, amb 4,18. El carrer amb més potència de la capital valenciana és el carrer de Colom, amb 189 locals i una ocupació del 92%.

València i Madrid tenen característiques preindustrials, bastides a partir de grans carrers que comunicaven les portes de la ciutat amb el raval, els carrers majors. La capital espanyola té un model de malla fins a la M-30 –la via de circumval·lació que encercla el centre–, però a partir d’allà es transforma en una ciutat residencial, amb molta casa i gens de botigues. Els veïns han d’agafar el cotxe el cap de setmana per fer les compres a grans centres comercials. És el model anglosaxó de la ciutat-jardí. Espais poc densos amb poques botigues. El model de les ciutats dormitori.

Lisboa es reconstrueix al segle XVIII després del gran terratrèmol. L’activitat comercial es concentra en pocs carrers amb una gran atracció comercial i preus de lloguer més alts (per la molta demanda i la poca oferta). El model del Broadway, el carrer ample. Les grans avingudes de la capital portuguesa, que coincideixen amb les rieres, concentren els comerços. La Rua Augusta, és el principal eix, amb un 92% d'ocupació. És un model clar del que l'observatori Eixos ha definit com a 'pal de paller'.

El model urbanístic peninsular es basa en la integració del comerç dins la trama urbana consolidada en una mescla amb la resta d'usos urbans. Tot i la situació de crisi, un 83% dels locals en planta baixa que admeten ús comercial del conjunt de la península estan ocupats. Eixos estableix un llindar d'ocupació del 80% per sota del qual es considera que la situació comença a ser problemàtica ja que es genera el risc d'una creixent desertificació comercial. Els dos models contraposats 'eix-ample' versus pal de paller tenen efectes diferents sobre els eixos comercials. En el model 'eix-ample' de Barcelona, les ocupacions comercials són més baixes –costa més omplir la malla de botigues–, però en canvi, en conjunt, hi ha més comerços i més oportunitats, cosa que fa que els preus dels locals siguin més baixos. El model pal de paller se sustenta per uns pocs eixos principals atapeïts de locals i amb uns preus de lloguer alts. El preu mitjà del lloguer a Barcelona és de 12,6 euros per metre quadrat. A Madrid és de 18,5 euros i a Lisboa d'11,4 euros.

Que cal vigilar amb el monocultiu

El perill dels carrers clonats

Barcelona, com la majoria de les grans ciutats, combina dos tipus de carrers comercials: el comerç de proximitat o de conveniència –proper al lloc de residència o de feina– i un comerç més específic, de producte diferenciat o compra comparada. Són dues tipologies de comerç en funció de les necessitats.

Si només tenim en compte aquesta especialització, l'atracció comercial; és a dir, els carrers que concentren les compres no quotidianes, el rànquing l'encapçala el Portal de l'Àngel. Un 87% de l'oferta del carrer està dedicada a la llar i la persona. De fet, se situa en primer lloc en el rànquing del conjunt de la península. També és el més car, amb lloguers de 250 euros per metre quadrat. El segon lloc de la llista és per al carrer Portaferrissa, amb un nivell d'atracció comercial del 79%. El carrer de la Boqueria ocupa el quart lloc al rànquing amb un 71% d'atracció.

El segon eix comercial més car de la península és el carrer Preciados, a Madrid, amb 245 euros el metre quadrat, però ocupa la vuitena posició en el rànquing perquè bona part de la seva oferta és gastronòmica o de serveis, i les compres de roba o lleure no superen el 70%. Mentre Barcelona té 4 carrers en el rànquing d'atracció comercial, Madrid només en té un.

És interessant veure els contrastos entre Ciutat Vella i el barri de Salamanca. Ciutat Vella té una ocupació de locals del 90% i un índex d'atracció comercial del 32%. Salamanca té una ocupació del 86% i una atracció comercial del 32%. En canvi, els preus del barri madrileny són molt més alts: 25,5 euros per metre quadrat davant els 19,9 euros de Ciutat Vella.

¿Hi ha risc de perdre la diversitat comercial de Barcelona? A les ciutats anglosaxones creixen els carrers clonats. Eixos presos per les grans cadenes i les franquícies que han anat desplaçant el comerç independent, que no ha pogut pagar els preus dels lloguers. Molta atracció però poca diversitat. Quan el monocultiu es fa fort, la ciutat deixa de funcionar. "Als Estats Units hi ha barris sense forns de pa”, adverteix el director d'Eixos David Nogué.

"Al centre comercial de La Maquinista, per exemple, no hi ha quatre botigues de la marca Zara, però en canvi al centre de Barcelona n'hi ha més de quatre a poca distància les unes de les altres", es lamenta Gabriel Jané, president de l'Associació Barcelona Oberta, que també demana que es reguli l'espai des de les administracions. "L'espai privat es regula diferent que el públic. Hi ha mecanismes legals pels quals es podrien administrar de manera similar perquè hi pugui haver un mix comercial equilibrat", diu. I reclama que es protegeixi "la convivència de la gran cadena comercial amb la botiga singular autòctona, clau de l'atractiu turístic de la ciutat de Barcelona".