UNA COMUNITAT no pot permetre que més de 5.000 persones hagin mort des del 2009 mentre esperaven la prestació de dependència i que n'hi hagi més de 3.000 que encara l'esperen, segons informava Antònia Artigues en el diari de diumenge passat. Estar un o dos anys, i fins i tot més, per abonar l'ajuda que mai no serà suficient pel que costa una persona dependent és una crueltat que com a societat no podem avalar amb el nostre silenci ni des de la passivitat.
L'atenció constant, els tractaments i les cures especials no tenen ajornament possible. Ni la persona dependent ni el seu entorn no poden pensar a posposar l'atenció. És una necessitat bàsica, una emergència i, a més, és un dret que està recollit en la Llei de la dependència, una llei que precisament es va fer perquè es donava una situació de desprotecció que pateix una part molt significativa de la societat.
Si es fa la llei però cada any moren a l'Estat unes 70.000 persones que havien requerit l'ajuda a causa de la seva situació de dependència i no l'havien cobrada –més de 1.000 a l'any a Balears–, la desprotecció continua sent la mateixa. I encara que, amb un criteri molt lloable, el TSJIB hagi dictat enguany ja quatre sentències que resolen que els hereus han de cobrar la prestació que s'havia de pagar a la persona que va morir esperant, no s'està fent el servei que havia de fer la llei. És cert que els hereus recuperaran una part de la despesa feta, però hi ha moltíssima gent que no l'haurà poguda fer o que s'haurà vist obligada a rebaixar qualitativament i quantitativament les cures al malalt perquè no les pot pagar.
Els governs marquen les prioritats a l'hora d'afrontar la despesa. I l'ajuda a les persones dependents ha d'estar entre aquestes prioritats. Si consentim els retards actuals, ens hem de demanar on som, en quina societat vivim i també ens hem de demanar com som? La resposta no ens agradarà.
