Carles Puigdemont: "Espanya és la que està bloquejada, no Catalunya"

BarcelonaCarles Puigdemont està acostumat a anar a la manifestació de la Diada. Durant alguns anys ho va fer al Fossar de les Moreres. Demà anirà a Salt com a president de la Generalitat. Determinat a complir el full de ruta, conscient també de les dificultats, però confiat que ningú faltarà al seu compromís en un moment complex com l’actual.

Demà serà el primer cop que el president de la Generalitat anirà a una manifestació independentista.

Sí, també és la primera vegada que hi ha un president escollit per la majoria independentista al Parlament, i que té un mandat explícit per portar el país cap a la independència.

Quin és, aleshores, el seu missatge als catalans que el veuen com a president però que no comparteixen l’anhel independentista?

La meva figura no és la de cap d’estat, és la de president d’un govern, escollit per un Parlament que té un mandat per portar Catalunya a ser un estat independent. Quan era alcalde de Girona em passava el mateix. És un pas coherent.

Per què ha triat Salt?

Perquè és el que hauria triat si jo hagués estat alcalde de Girona, i és una concentració en què els polítics hem de tenir menys protagonisme. El centre de gravetat ha de ser la societat civil. Jo em sumo a una manifestació que a més passa a prop de casa meva. I perquè Salt exemplifica la realitat complexa d’un país que volem que sigui integrador. I el catalanisme és un motor d’integració molt poderós, com ho és la llengua catalana.

Serà una jornada massiva?

Serà un èxit rotund. Avui hi ha els mateixos independentistes o més que quan van començar les mobilitzacions, perquè hi ha moltes més raons per ser-ho que fa cinc anys. El que m’interessa és que quan sortim, o anem a votar, la gent estigui activada. Fins ara, cada vegada que ho hem preguntat, la gent ha respost.

Uns que sí que han respost i que aniran a la manifestació són els comuns. Ada Colau deia diumenge passat a l’ARA que cal tornar al 80% dels suports per desbloquejar Catalunya. Ho comparteix?

Sobre la participació de l’alcaldessa de Barcelona només en puc dir coses bones. Com més accents tinguin el sobiranisme i l’independentisme, millor. No comparteixo la tesi que Catalunya està bloquejada. El que està bloquejat és Espanya. Qui no té govern és Espanya. Qui no té un pacte entre gent tan diversa com podem representar la gent de Junts pel Sí i la CUP és Espanya. Catalunya no està bloquejada. Si ho estigués, la fiscal general de l’Estat no es molestaria a dedicar-nos les perles que ens ha dedicat.

Segons Colau, Catalunya ha de tornar al 80% i reconstruir la majoria social sobiranista, perquè el 27-S es va quedar en el 48%...

Aquí hi ha un error d’entrada. ¿El 80% són independentistes que s’han reduït al 48%? No. El 48% s’ha de comparar amb el que fa cinc i sis anys representava l’independentisme. Venim d’allà. El 80% no era de gent que estava d’acord amb el procés de la independència. Ara sabem que tenim dos milions de persones, que van votar el 27-S, a favor de la independència de Catalunya. Quantes van votar a favor de la federació o la confederació?

A favor del dret a decidir sí.

Dels que es van presentar a les eleccions al Parlament de Catalunya amb el mantra del dret a decidir, un, UDC, va quedar-ne fora, i l’altre, Catalunya Sí que es Pot, va obtenir un grup amb 11 diputats, cap més. És que... ja el tenim, el 80%, al Parlament. Què passa? Que hi ha una resposta de l’Estat i l’alcaldessa de Barcelona i el món que representa ECP haurà de decidir algun dia: què fem si malgrat tenir el 80% ens responen que no? ¿“Ah, vale ”, que deia aquella de Plats bruts? No, hem de dir què farem després, perquè si no és fer trampa. I nosaltres, i aquí ve la diferència, ens hem mullat.

Aposten per la via unilateral.

Quan ens han contestat que no, hem dit que volem fer un estat independent. ¿Rebutjaran els comuns un estat català independent, amb forma de república, i acceptaran el marc de comunitat autònoma de la monarquia? Aquesta és la tria que hauran de fer més d’hora que tard. Els demanem que s’afegeixin allà on hi ha el gruix de consens de la societat catalana. I si no, que convoquin una manifestació per la confederació de la República Catalana amb la monarquia espanyola, i mesurem quanta gent hi ha a favor d’això.

¿I les majories necessàries per culminar el procés? Un gran empresari es preguntava fa poc si no seria necessària una majoria de dos terços com la que cal per reformar, per exemple, l’Estatut.

No és veritat que es necessitin dos terços per reformar l’Estatut, només cal una majoria simple del TC per carregar-se’l. És una fal·làcia que hem de desmuntar. Amb una majoria escassa, de gent que tenia el mandat caducat, amb militants dels partits polítics que havien presentat el recurs, n’hi va haver prou per carregar-se’l. Segona reflexió: jo estic encantat de posar a debat i negociar els quòrums necessaris per declarar vàlids els resultats, si el 50%+1 del Quebec i Escòcia o el 55% de Montenegro. Però això ho hem ofert a tots els líders espanyols, i excepte Pablo Iglesias ningú accepta la idea ni de poder arribar a votar.

Per tant, el pacte constitucional del 1978 es trenca amb la sentència de l’Estatut del 2010.

És un trencament, això segur, però ve de molt lluny. I és el desencontre permanent el que porta moltíssima gent a considerar que l’intent de reforma d’Espanya, que és filla de la Transició, no és possible.

Divendres hi va haver una commemoració a Sant Boi amb la CUP, ERC i ECP. ¿Hi veu la llavor d’un futur tripartit?

El que toca en aquests mesos que tenim al davant és parlar d’unitat. I tot, decisions, discursos i gestos, ha de respirar unitat. És evident que si es tractava de commemorar els 40 anys de Sant Boi hi va faltar gent. Sant Boi no va ser això. El que representa el Partit Demòcrata hi érem. Però que cadascú organitzi els actes que consideri convenients.

Què ha passat aquest estiu perquè la CUP hagi canviat de posició?

Hi ha hagut una maduració de la lectura de la situació política en què hem vist, ells i nosaltres, que aquesta és una oportunitat que no podem deixar perdre malgrat que tenim models socials contraposats i antagònics. Però hi ha una cosa que tenim per damunt d’això, que és el país, és la gent. Si això ho mantenim clar la cadena de confiances que s’han de precipitar a partir de la qüestió de confiança fluirà més bé.

Estem passant dels pactes mutants a les cadenes de confiança sense saber què està passant entremig. ¿Hi ha hagut un pacte o realment ha fet canviar l’opinió de la CUP?

El pacte ja hi era. Es va trencar i hi hem tornat. Per tant, aquí negociarem, afinarem algunes coses, però no posarem en qüestió la major. És un apedaçament d’aquell pacte. Nosaltres no ens n’hem mogut mai. La CUP se’n va moure, i per això vaig plantejar la qüestió de confiança. La CUP ha pres una decisió encertada de donar la confiança a algú de qui està molt allunyat ideològicament. S’ha de valorar aquest esforç.

Hi ha vist propòsit d’esmena?

No crec que sigui el moment de fer retrets, però forçar una qüestió de confiança a mi no m’ha agradat.

Té el sí per als pressupostos?

Els pressupostos s’hauran d’aprovar. Tampoc hem de ser tan ingenus de pensar que no hem de treballar-ho, però el compromís és aquest.

La CUP té plenes garanties que el seu Govern vol culminar el procés, però la pregunta és el com. ¿Introduirà el referèndum en la qüestió de confiança?

El discurs el faré el dia 28, no el faré ara. El que sí que dic és que en la culminació d’aquest procés i en el calendari concret hi serem els 72 diputats, que és el que dóna la garantia als ciutadans, perquè jo, aquell dia, també demanaré la confiança als ciutadans.

Suposo que no perd de vista que fins i tot a dins del seu Govern n’hi ha que no estan d’acord amb la possibilitat d’un referèndum. El conseller Santi Vila ens deia aquest mes de juliol que un referèndum unilateral seria una aportació “inoportuna i injustificada”: “Podríem quedar molt bé en entorns hiperventilats, però fer-nos més petits”, concloïa.

A en Santi se l’ha de llegir sencer. Del que no hi ha cap dubte és que, sigui la que sigui la fórmula triada, i no n’hi estic avançant cap, haurà de ser factible, rigorosa, útil i inclusiva. Si aquesta fórmula són les eleccions constituents després d’haver fet les lleis de desconnexió i la proclamació efectiva de la independència, o si és un referèndum després d’aquestes lleis de desconnexió per validar la independència, o si és un referèndum pactat amb l’Estat, ho identificarem tots plegats, també el meu amic Santi Vila.

I això ho decidiran d’ara al dia 28?

Aquestes setmanes hem de prendre decisions, sí. Ja portem des d’abans de les vacances prenent-ne. La gestió dels tempos també és important. Hi ha factors amb què no comptàvem: el fet que no hi ha un govern a Espanya. Porto nou mesos i només he conegut un govern en funcions. Farem una qüestió de confiança i continuarem tenint un govern en funcions a Espanya. I no es descarten terceres eleccions.

Quina diferència hi ha d’haver entre aquest referèndum i el 9-N?

Primer, el 9-N no el convocava un Govern que tenia el mandat de portar el país a la independència. Segon, no era un referèndum, era una consulta per saber l’opinió i, per tant, no era vinculant. Tercer, hi havia un espectre de participació diferent del que es pot donar en un referèndum formal. Però vaja, el que no vull és que d’aquí es dedueixi que hem pres una decisió en relació a com culminem aquest mandat. La culminació serà debatuda i decidida per aquesta majoria que hi ha al Parlament a favor de la independència.

Per cert, ¿hi haurà Junts pel Sí a les pròximes eleccions?

No ho sé, això.

Vostè ho voldria?

Depèn de com siguin les eleccions. Tot el que sigui anar junts per a la construcció d’una Catalunya que quan comenci a caminar per la independència serà molt tendra, a mi em motiva políticament. Jo vinc d’aquesta cultura política. La paraula convergència ja ho diu tot. Ara, no és el meu negociat entrar a discutir i a proposar fórmules electorals per a una època en què jo no seré candidat. Perquè si aquesta legislatura s’han aprovat les lleis, s’han preparat les estructures d’estat i s’ha cridat els ciutadans a la pantalla democràtica que decidim, aleshores feina feta i s’obre un nou període a Catalunya en el qual segurament també calen nous actors. Nosaltres al full de ruta hi tenim que farem unes eleccions constituents. N’hi ha que pensen que cal un referèndum. Però en tot cas les dues coses són pantalles democràtiques que validaran les decisions del Parlament de Catalunya.

Diu que això acabarà a les urnes. N’hi ha que creuen que això acabarà als tribunals. La fiscal general de l’Estat ha dit que actuarà davant del TC i davant dels tribunals penals, si fos el cas. Quin efecte tenen en vostè aquestes paraules?

Efecte cap, perquè a mi el que m’interessa escoltar d’un conflicte polític és què diu la política. I de la política... de moment només n’arriba l’amenaça, però no fa cap proposta. A mi el que m’inquieta d’aquestes declaracions és la noció de llibertat que té aquesta senyora. Perquè unes frases més enllà diu que “determinats usos de la llibertat poden suposar un perill per a la democràcia”. ¿Això què passa si ho girem? ¿I si diem “determinats usos de la democràcia poden suposar un perill per a la llibertat”? Quan tu organitzes idees democràticament, sempre al voltant de la pau, de la convivència, i te les guanyes a les urnes, per què has d’estar fora de la llei? No es pot tenir una reacció d’aquesta mena.

De la mateixa manera que Catalunya ha estat obstacle perquè es formés govern a Espanya, a Catalunya algú pot haver decidit anar a la manifestació després de sentir la fiscal de l’Estat. ¿Tem una escalada de gestualitat?

Nosaltres no ens mourem mai per la gestualitat estèril ni pel cop d’efecte. Som al tram final del procés i cal molta serenitat per culminar-lo. I això de vegades fa confondre la gent. Com que la temperatura exterior és molt calenta però el procés sembla que és fred, no hi ha procés. O quan des d’aquí prenem alguna decisió i a fora no passa res, diuen que anem hiperventilats. No. El tempo és el que és. Anem passant i prendrem les decisions que hàgim de prendre.

Aquesta setmana hem sabut que el Partit Demòcrata Català no es pot inscriure com a tal i s’invoca la llei anti-Batasuna. La primera reacció del president Mas ha estat considerar-ho una impugnació a un projecte polític, gairebé una il·legalització. ¿Com ho ha viscut, vostè?

És que ho és, és que hi ha l’intent d’il·legalitzar un espai. I alerta, que pot ser l’inici d’una regressió democràtica molt greu. Imagini’s que el partit no es pot inscriure perquè diu que vol aconseguir la independència de Catalunya. ¿Ens hem de quedar de braços plegats?

Vostè en els últims nou mesos ha fet també un viatge personal, suposo. Com se sent?

Em sento bé, amb ganes de fer la feina amb la màxima dignitat i decència possibles. No ens tremolaran les cames. I podem cometre errors, però el nostre compromís és net: servir els propòsits de la gent. Els itineraris personals no compten gens.

Què ha llegit aquest estiu?

He rellegit Josep Pla. Els Homenots, i en particular el de Prat de la Riba, del qual l’any que ve serà el centenari de la mort. Pla diu: “En aquest país acostumem a perdre’ns en disputes de tants caps tants barrets, ens falta unitat, i ens falta el sentit d’estat que el senyor Prat de la Riba va tenir”. És una lectura que recomanaria amb la mirada d’avui.

L’últim dia que vam parlar de llibres portava El príncep de Maquiavel. Li ha servit?

Si no recordo malament...

Em va dir que no el volia per a res.

Va servir perquè no em servís.

Vostè vol ser estimat, no vol ser temut.

No en sabria, tampoc, de ser temut... A mi no m’agrada aquesta política cínica, jo almenys no en sé, i no la recomano. He fet alguna incursió, no completa, en el Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, que té a veure amb l’exercici del poder.

Ha estat un estiu de clàssics: Pla, Llull, els Beatles...

[Somriu.] No fallen mai, els Beatles...

Quan cantava el Let it be, què és el que creu exactament que s’ha de deixar estar?

A la vida si un es queda com quan era un adolescent o quan tenia 25 anys ho passarà molt malament. Si no estàs obert a canvis permanents, i a deixar-te contaminar sanament per l’altre, ets un dogmàtic. I jo he tingut al·lèrgia tota la vida al dogmatisme i m’he deixat contaminar per tothom, per estils musicals diferents, fins i tot.

Moltes gràcies per haver rebut l’ARA aquest Onze de Setembre.

Gràcies a vostès i bona Diada.