Lleida existeix

LleidaLleida és alguna cosa més que perers, temporers, tractors i bons cargols. La imatge de terra inhòspita i marginada, allunyada del focus de poder, que ha interioritzat la seva gent per l’oblit mediterrani està molt arrelada. Per això ahir a la tarda, sota l’inclement sol de Ponent, entre els lleidatans hi havia un cert orgull que ara sí, per fi se’ls tenia en compte: el batec l’iniciava el repic de campanes de la Seu Vella. Igual que el 2013, amb la Via Catalana, però amb la diferència que aquest cop la manifestació no era a centenars de quilòmetres.

La cinquena Diada històrica consecutiva arrencava a la imponent Seu Vella, que contemplava majestuosa com desenes de milers de lleidatans no havien de baixar fins a Barcelona i s’aplegaven a la riba del Segre per reclamar la independència. Quatre generacions que s’esperaven, molts d’ells, sota el pont, i no en una metàfora preparada per l’ANC i Òmnium per simbolitzar el greuge amb l’Estat, sinó per resguardar-se sota l’ombra dels 32 graus que marcava el termòmetre. Ningú ho va definir millor que una jove, ventall en mà, sincerant-se amb la seva mare: “Me cagon el sol de Lleida”.

La descentralització va permetre que la Neus, amb 81 anys i avançant amb dificultats amb cadira de rodes, pogués participar en la seva primera manifestació de l’Onze de Setembre. També el Joan, que s’ho mirava embadalit des de la distància. Gairebé 80 anys abans havia vist com en aquell mateix indret la guerra va servir per separar les dues Espanyes, cadascuna parapetada en un costat del riu. “Al Banc d’Espanya encara hi ha les bales”, recordava als seus 89 anys. Ahir la cosa era ben diferent. Ni bales lingüístiques, ni llengües viperines, ni proclames ofensives. Gairebé ni un crit contra Espanya ni mencions a Rajoy. Això va d’una altra cosa. De futur, com mostrava la Mireia amb orgull: quatre fletxes assenyalant el ventre lleugerament inflat on es podia llegir “ Catalan coming ”.

“A Lleida som pocs”

El sogre de la Mireia -i futur avi- respirava alleujat en mirar la riuada humana que empetitia el Segre. “Pensava que no aniria bé perquè a Lleida som pocs”, reconeixia el Manolo, que també va fer bandera de l’orgull lleidatà entre senyeres i estelades: “La Seu Vella va ser escollida fa poc el monument més bonic de Catalunya”. Tot el contrari que la Geni, una ventolera indòmita, amb sis costelles trencades i cadira de rodes, que formava al costat del marit “convençuda que la gent no fallaria, i a Lleida menys”. Ja en la pausa, allunyada de la munió independentista, el batec de la Geni es va asserenar: “Una cosa és el que em diu el cor -endavant, no hem de defallir, ni un pas enrere-, l’altra el cap: els polítics no es posen d’acord”.

Una sensació que compartien els més joves. “A punt”, deia el lema d’ahir, perquè “el procés es torni a moure, que la sensació és que està encallat”, completava el Pau, molest amb l’alcalde Àngel Ros i el seu pacte amb Ciutadans. “Que no doni suport a la independència és respectable, però que pacti amb qui coarta les llibertats i vol acabar amb la immersió lingüística és una vergonya”, defensava amb vehemència. El Marc, que assentia als arguments del seu amic i, fins i tot, reclamava fer un pas més amb “vagues generals”, reivindicava la necessitat que el procés s’eixampli, també pel que fa al territori. “Si hem de fer la independència per mantenir els de Barcelona, ens quedem a Espanya”, sentenciava abans que els amics se l’enduguessin entre riallades.

Però no tots eren lleidatans envalentits pel repic llunyà de la Seu Vella. El Josep, als seus 81 anys, arribava de l’Hospitalet -“on el procés es veu més negre que el carbó”- per continuar empenyent, com ha fet sempre des de la Diada del 1976 a Sant Boi. O el Xabier, que repetia l’experiència del 2014, procedent d’Azpeitia, al País Basc. “S’ha d’intentar, començar a fer el camí per ensenyar als altres, nosaltres, que tot es pot. Sou la via. El millor que teniu els catalans és que uniu gent diversa, aneu sumant, la nostra assignatura pendent”, explicava amb certa enveja, sempre sana, sobre el moment polític que es viu a Catalunya.

Però, tot i la fotografia històrica d’ahir, la Diada va demostrar que encara queda molta pedagogia per fer. No perquè els quinze tractors arribats des d’Aitona -des d’un minúscul Massey Ferguson, vell i brut, a un enorme i llampant John Deere- s’enduguessin tantes fotografies com la multitud d’estelades -alguna cosa s’està fent malament a Lleida si la gent se sorprèn amb un tractor-. El Fofana, un ivorià que fa 15anys que resideix a Lleida, no tenia “ni idea” de què feien els milers de persones que onejaven banderes sota el pont per on ell transitava immutable. Tampoc el Mohammed i el Yassim, dos marroquins arribats fa tres anys, sabien què feia aquella multitud a la qual fotografiaven. A cinc-cents metres el propietari d’un dóner kebab, amb el diari davant dels nassos sobre el taulell, preguntava què estava passant que tanta gent portava banderes penjades a l’esquena. “La independència! La independència! Ets a Catalunya i no t’assabentes de res”, li responia sorneguer un client africà. N’hi ha molts que encara no s’assabenten de res, ni quan toquen les campanes.