Un ADN xenòfob forjat en cinc etapes

Les formacions i els discursos de dreta populista europea han deixat la marginalitat. Quines han sigut les fites del procés?

Els pioners: Giannini i Poujade

Els antecedents van ser dos fenòmens de protesta: el poujadisme francès i el qualunquisme italià. El primer va ser un moviment antifiscal liderat per Pierre Poujade el 1953, la Unió de Defensa dels Comerciants i Artesans, “un feixisme elemental, groller i primitiu”, segons el politòleg Maurice Duverger. El 1956 va aconseguir un 11,6% dels vots i 51 escons (un per a Jean-Marie Le Pen) i es va eclipsar el 1958. El segon, el Front de l’Home Qualsevol, fundat per Guglielmo Giannini al voltant del rotatiu L’Uomo Qualunque (venia 850.000 exemplars el 1945), va fer diatribes contra l’estat, el fisc i la democràcia i als comicis del 1946 va captar el 5% dels vots i 30 escons, però va llanguir a partir del 1948. Per al politòleg Marco Tarchi es va presentar com “la veu de la gent comuna, exclosa del repartiment del poder, irritada contra els polítics”.

L’aportació nòrdica

El 1973 van fer eclosió parlamentària el Partit del Progrés a Dinamarca, amb Mogens Glistrup (16% dels vots), i a Noruega, amb Anders Lange (5%). Com en els casos anteriors, van llançar un missatge de protesta antifiscal i antiestablishment que va conèixer una deriva xenòfoba en exigir que les prestacions de l’Estat fossin per als autòctons, configurant un “xovinisme del benestar”. Les dues formacions van anunciar la “revolta dels contribuents” encarnada per les polítiques de Thatcher i Reagan als anys 80.

La irrupció del lepenisme

A les eleccions europees del 1984 el Front Nacional liderat per Le Pen va assolir un 11% dels vots bandejant la nostàlgia del passat i adoptant com a temes estel·lars la immigració i la inseguretat. La ultradreta europea el va emular aviat, cosa que va facilitar un recanvi ideològic de l’anticomunisme en el col·lapse del món soviètic. El seu missatge ja no es limitava a denunciar abusos de les elits, sinó que, com assenyala el politòleg Pierre-André Taguieff, els va denunciar com a culpables d’afavorir la immigració i el multiculturalisme. Aquest antielitisme subordinat a la xenofòbia va projectar un enemic nou, el de l’estranger invasor, i va fer forat en diversos països.

L’11-S i el gir islamòfob

L’atemptat de les Torres Bessones de Nova York el 2001 va generar un nou canvi amb l’emergència de la islamofòbia: rebuig a l’islam com a suposada religió retrògrada i de conquesta. Es va reinventar el seu discurs, que combinava la defensa de les arrels cristianes d’Occident amb la dels drets de les dones o dels homosexuals pretesament amenaçats per l’islam. Igualment, van emergir posicionaments prosionistes i es va afeblir l’antisemitisme.

Grillo o el ciberpopulisme

Finalment, als comicis regionals italians del 2010 va irrompre el Moviment 5 Estrelles (M5E), partit protesta que el còmic Beppe Grillo va bastir des del seu blog. La seva indefinició ideològica es va clarificar quan al Parlament Europeu es va integrar al grup dretà Europa de la Llibertat i la Democràcia Directa, presidit per Nigel Farage (líder del UKIP anglès). L’M5E es va ubicar aleshores en una cruïlla entre passat i futur, en recollir el llegat del qualunquisme (la protesta contra l’establishment) i mostrar les possibilitats d’internet per articular un moviment massiu d’aquest signe. El grillisme, en síntesi, marca una potencial via ciberpopulista.

Més continguts de