De les Açores a Rajoy

Ahir va fer deu anys que l'anomenat trio de les Açores -George W. Bush, Tony Blair i José María Aznar- posaven plegats i somrients davant les càmeres. Aquelles instantànies esdevindrien un dels símbols de la posterior Guerra de l'Iraq: allà els tres mandataris, sense el paraigua de la legalitat internacional, llançaven un ultimàtum a Saddam Hussein amb l'excusa, falsa, de les armes de destrucció massiva. L'amfitrió de la trobada era José Manuel Durão Barroso, aleshores primer ministre de Portugal i avui president de la Comissió Europea. Després d'aquella guerra, el PP va perdre les eleccions espanyoles. El seu pas per l'oposició, sumat al nou context de crisi econòmica, han suavitzat les formes del seu atlantisme militant.

El PP en un món "multipolar"

Sense entrar a l'autocrítica de l'etapa aznarista, l'equip de Mariano Rajoy subratlla ara que el programa electoral del 2011 "recull perfectament que el món actual és multipolar", esquivant la terminologia de l'enfrontament entre eixos del bé i del mal, en què Espanya "aprofita moltíssim els fòrums multilaterals". Semblen llunyans els temps en què el president espanyol menyspreava l'oposició de França i Alemanya a la invasió iraquiana i s'alineava amb les tesis més reaccionàries de Washington. Només cal recordar, per exemple, com Aznar va donar per bona des d'un primer moment la versió del seu homòleg nord-americà sobre l'assassinat a Bagdad del càmera de Telecinco José Couso.

Deu anys després, els problemes econòmics han activat l'europeisme de la dreta espanyola. El responsable de política exterior del PP, José Ramón García-Hernández, assegura a l'ARA que aquesta aposta "no és només per motius conjunturals", sinó que hi ha una forta creença en la necessitat d'avançar en la unió política de la UE. Si s'analitzen els primeres passos del ministre José Manuel García-Margallo al seu departament, es constata aquest gir de prioritats, deixant les relacions amb els Estats Units en un àmbit més discret. En un article publicat a FRIDE, un think tank sobre relacions internacionals, l'investigador Manuel Manrique escriu que els primers cent dies de Rajoy s'han caracteritzat per "un perfil baix i la continuïtat en les grans línies i objectius estratègics" de l'etapa socialista. S'evidencia que els dos eixos principals d'actuació han estat Brussel·les i l'intent d'"aglutinar els esforços" diplomàtics sota la marca Espanya, intentant desmantellar l'estructura de delegacions autonòmiques a l'estranger.

Els populars lamenten "l'herència rebuda" també en el terreny diplomàtic, però, a l'hora de la veritat, els canvis d'aliats gairebé no s'han notat. Després que Barack Obama s'imposés a la reelecció, Margallo va exclamar: "Ha guanyat el nostre". Si l'aznarisme se sentia més còmode al costat dels republicans nord-americans, ara Rajoy està convençut que la política econòmica de Mitt Romney (contrari a la compra de deute i partidari d'una política monetària més rígida) hauria perjudicat els interessos espanyols. Fins i tot la Moncloa ha desat en un calaix les duríssimes crítiques a l'Aliança de Civilitzacions que promocionava l'expresident espanyol. En l'àmbit militar, el PP també ha seguit el camí marcat pel PSOE. Al final del seu mandat, Rodríguez Zapatero va cedir la base de Rota per instal·lar-hi quatre destructors del sistema antimíssils de l'OTAN. Ara li correspon al ministre de Defensa, Pedro Morenés, anar desplegant aquest acord. Els populars, però, deslliguen "les relacions excel·lents" entre Espanya i els Estats Units de l'objectiu espanyol de lluitar per una cadira al Consell de Seguretat de l'ONU el 2015-2016. Aquesta és una de les escasses propostes concretes que feia el programa electoral del PP en política exterior. García-Hernández recorda que en aquest procés l'administració nord-americana "no serà determinant".

Obligats a escoltar la UE

Deu anys després de la fotografia de les Açores, la dreta espanyola manté les conviccions atlantistes però n'ha rebaixat molt la intensitat, obligada a escoltar París i Berlín. Una posició que contrasta amb el discurs d'Aznar, quan el 2006, ja fora del govern, assegurava: "La nostra relació especial [amb Washington] va ser una mala notícia per als terroristes, els d'aquí i els d'arreu, però una bona notícia per a qui vol viure en pau a Nova York o al País Basc". De tant en tant, l'expresident espanyol encara visita a Brussel·les el seu amic Durão Barroso, un dels homes amb més poder a Europa.