EVOLUCIÓ DE LA MATERNITAT

Així va ser el meu part

Per cesària, vaginal, amb anestèsia o sense, a casa, a la sanitat pública o a la privada. Cada dona té la seva història i cada part és diferent. N'expliquem cinc diferències

GEMMA GARRIDO GRANGER / LARA BONILLA

Aude i Olivier: 32 i 42 anys

“Parir a casa és anar a contracorrent”

L’Aude i l’Olivier sostenen en braços el petit Gabriel. Estan en un núvol. I amb raó. Acaben de ser pares per primer cop.

“Hi ha d’haver una altra manera de parir”, pensava l’Aude, de 32 anys, quan s’acostava el moment del part. Va fer el curs de prepart, va visitar algun hospital i no ho acabava de veure clar. Li feia por no controlar la situació i no poder decidir. I es va plantejar parir a casa. El seu era un embaràs sense risc, és jove, el Gabriel estava ben encaixat i parir a casa era l’opció que s’adaptava millor a la seva voluntat de parir en un lloc íntim i de la manera més natural possible. I volien fer-ho amb seguretat. “Ningú vol arriscar-se”, reconeix l’Olivier. Explicar-ho al seu entorn va ser “complicat”. “Perquè vas a contracorrent i tens les teves pors i les dels altres”, diu l’Aude. Una de les seves pors era que alguna cosa anés malament i no sabessin què fer. “Però t’informes bé i hi ha recursos”, diu ell. “Un part és llarg, tens temps de reacció, no se la juguen”, afegeix ella.

L’Aude ho tenia clar, però el missatge que li arribava és que estava cometent una “irresponsabilitat”. “Hi ha molta pressió social”, reconeixen, ja que el part a casa “no és una opció que estigui sobre la taula”. Però ells tenen família holandesa i allà és més habitual. “És un tema cultural, aquí no hi estem acostumats”, argumenta l’Olivier. Malgrat que la família no ho acabava d’entendre, parir a casa va ser, segons l’Aude, l’última decisió que va prendre com a filla i la primera com a mare. I la decisió la van prendre de manera conscient i amb tota la informació al seu abast. “Potser hi ha gent que ho fa per motius ideològics, però la majoria estem molt informats”, expliquen.

Reforç positiu

El Gabriel va néixer a les les 3.30 de la matinada a la llum de les espelmes. “I en cap moment res va anar malament”, apunta l’Olivier. El part va ser llarg. Vuit hores de part actiu i 30 hores des de la primera contracció. “El part necessita el seu temps, i el vaig tenir. A l’hospital potser no l’hauria tingut”, raona l’Aude. No amaga que hi va haver un moment en què es va col·lapsar però la seva llevadora la va animar a tocar el cap del nadó, que ja estava a punt per sortir, i l’actitud de l’Aude va canviar. "Això em va donar tota la força per continuar", recorda. "Hi ha un moment que s'acaben les energies, que creus que no pots més, i que te'n vols anar a l'hospital fins i tot a que et posin l'epidural. En aquell moment va ser clau el suport de la llevadora i de la meva parella i una mica d'humor", afegeix.

“És important reforçar, acompanyar la dona i animar-la”, explica la llevadora de Néixer a Casa, Inma Marcos, que va atendre el part de l’Aude. De vegades un simple “tu pots” pot marcar la diferència. “El Gabriel va trigar a sortir, el part es va fer etern, però va ser molt bonic i va sortir amb els ulls oberts”, recorda l’Aude. El part  pot ser dur "però te n’oblides i queda el més bonic”, diu. I en el seu cas té el nom de Gabriel.

Maria Mallén: 30 anys i mare de tres nenes

“El meu segon i tercer part van sanar el primer”

“El meu primer part va ser vaginal i sense epidural, però això no és sinònim de part respectat”, assegura Maria Mallén, de 30 anys i mare de tres filles: una de 6 anys, una altra de 4 i una petita de 4 mesos. Ella ha viscut l’evolució que han fet els hospitals públics cap a parts més humanitzats. El primer l’hi van induir amb oxitocina quan feia estona que havia trencat aigües, ja que el part no avançava. Amb oxitocina el dolor de les contraccions s’accentua. “Vaig veure les estrelles”, reconeix.

La primera llevadora que la va atendre la va fer partícip de les decisions que s’havien de prendre, però amb el canvi de torn la nova llevadora no estava igual de sensibilitzada. “Va ser catastròfic”, resumeix. Tot i que s’havia acollit al programa de part respectat, li van acabar fent la maniobra de Kristeller -una pràctica molt qüestionada que consisteix a pressionar la panxa de la mare per fer sortir més ràpidament el nadó- i una episiotomia. “L’Eulàlia va acabar sortint, però me la van arrencar”, recorda la Maria. I tot això sense epidural. “Jo tenia l’expectativa d’un part respectat, però l’actitud amb què t’acompanyen ho és tot, encara que el part acabi amb fòrceps o amb cesària”, argumenta. Aquest primer part va ser un mal record que li ha costat d’assumir. Es va sentir incompresa: “Sembla que si la nena està bé i tu aparentment també no tens dret a queixar-te”, diu la Maria, redactora mèdica en una consultora. Quan es va quedar embarassada de la Cinta, la seva segona filla, tenia clar que no volia passar per la mateixa experiència i es va plantejar parir a casa. Una opció, però, que ella i el seu marit van acabar descartant perquè ell no ho veia clar i, a més, no està coberta per la sanitat pública. La seva segona filla la va tenir a un hospital públic diferent. “I va anar bé, vaig veure un canvi de tarannà. La sensibilitat per a un part respectat hi era, tot i que no era la preferida de la llevadora que em va atendre”, reconeix. No obstant, es queixa del “paternalisme” amb què la van atendre. “No em deixaven aixecar de la llitera quan jo no portava epidural i s’enduien la nena per fer-li les proves de rigor, malgrat que les hi podien fer allà mateix. Per a mi, això és un exemple de no respecte en el postpart immediat”.

Millores a la sanitat pública

Fa tot just quatre mesos ha sigut mare de la Carme, la seva tercera filla. “I en quatre anys hi ha hagut moltes millores. Moltes coses per les quals abans m’havia de barallar ara me les anaven preguntant. El concepte de respecte ha calat. La meva és una història d’evolució positiva”, sosté. Per exemple, ja no tenien pressa per pesar la nena ni se l’enduien per valorar-la. “Les altres dues filles m’han curat el primer part, perquè això deixa empremta”, reconeix. I reivindica que un part respectat no és aquell sense epidural o cesària, sinó aquell on ets “la protagonista del teu part, perquè és el teu fill”.

Céline Mülich:  36 anys i mare de bessones

“Volia una cesària: la idea de parir de manera natural em feia por”

Encara que durant l’embaràs la ginecòloga l’havia animat a parir les seves filles de manera natural, la Céline Mülich va donar a llum dues bessones, l’Anne i la Luise, per cesària. S’acostava la data de naixement programada i les nenes no estaven ben col·locades per néixer vaginalment. A la setmana 37, la cirurgia era l’opció més segura tant per a les nenes com per a ella. Però aquesta mare primerenca assegura que si hagués sigut per ella hauria escollit un part amb cesària des del primer moment. “No volia parir de manera natural, em feia por”, reconeix.

Tot i que la cesària implica passar per quiròfan, la idea d’un part natural feia que la Céline se sentís incòmoda. “Estava molt nerviosa perquè era la primera vegada que paria i que m’operava, però no em preocupava tant sotmetre’m a una intervenció quirúrgica com el fet de tenir dos nadons per la via natural. Fer-me una cesària sempre ha sigut la meva preferència i em va alegrar i tranquil·litzar molt veure que cap de les tres estàvem preparades per a un part vaginal”, assegura. Quan va arribar el dia del part, diu que ja estava mentalitzada.

De l’Hospital de Sant Pau, on va parir, la Céline diu que no en té cap queixa i qualifica d’immillorable l’actuació del personal sanitari. “Els metges em van informar tant del procediment com dels riscos a quiròfan i les infermeres i la llevadora em van fer sentir acompanyada abans, durant i després del part”, recorda. Durant el part, que va començar a les 10 del matí, tal com estava programat, no hi va haver cap complicació. Ara bé, van estar ingressades quatre nits al centre per controlar l’evolució de les bessones.

“El meu marit va entrar amb mi”

A més a més l’hospital va permetre que el seu marit, el Robert Brandl, també participés en el naixement de les seves filles. Fins fa poc no es permetia que les parelles entressin a la sala de parts, ja que una cesària no deixa de ser una operació en un quiròfan. “No canviaria res del meu part; entre altres coses, perquè vam poder estar els quatre junts en tot moment”, destaca la Céline.

El seu marit estava molt impressionat per haver pogut entrar al quiròfan i haver vist com treien l’Anne i la Luise “de la panxa”. “Nosaltres ho havíem demanat i se’ns deia que depenia molt de l’hospital i de com reaccionés a l’anestèsia. No les teníem totes per aconseguir-ho, però ara tenim un record familiar preciós”, destaca la Céline. Conclou que tots dos estan molt agraïts pel tracte que van rebre dels professionals sanitaris des que van saber que esperaven dues filles fins a l’alta mèdica.

Esther Guerrero:  35 anys i mare de dues nenes

“Vaig parir en vertical, agafada a unes lianes i sense metges ni estris mèdics”

“Quan parlava amb dones que acabaven de parir, em xocava molt que em diguessin que tot havia anat bé, però que havien fet servir epidural o fòrceps per treure’ls els fills. Estaven destrossades dies després de donar a llum i em vaig convèncer que jo no volia fer-ho així”, assegura l’Esther Guerrero. Infermera pediàtrica de professió, explica que les històries que sentia a les revisions dels nounats van fer que rebutgés la idea de tenir els seus fills en un quiròfan. “Pensar en un hospital, amb desenes de persones al voltant i parint en una llitera, em feia sentir molt insegura”, diu.

Per això, quan va quedar-se embarassada de la Blanca, la seva primera filla, va decidir que la tindria a casa. L’experiència va ser tan positiva que quatre anys més tard va pensar de repetir amb la seva segona filla, l’Elena. “Però no sabia si amb l’altra nena a casa era bona idea”, reconeix. Durant l’embaràs, però, es va assabentar que a l’Hospital de Martorell inauguraven la primera casa de parts, i el seu marit i ella van plantejar-se tenir-la allà.

Una sala de parts diferent

“Vam visitar les instal·lacions, que eren molt agradables i còmodes, i vam conèixer les llevadores. Eren dones amb molta empenta, ben formades i molt empàtiques. Ens vam sentir respectats i molt segurs”, explica. Ella va ser la primera a parir a la casa de parts de l’Hospital de Martorell, que des de llavors ja porta 19 parts. L’Esther lamenta que com a professional sanitària sovint ha hagut de suportar comentaris que la titllen d’irresponsable o de hippie per voler tenir la filla fora d’un hospital: “Tinc coneixements per prendre les meves decisions. Defenso la idea d’un part natural de debò i no un de medicalitzat”. Per això, va tenir l’Elena en una sala de parts que no s’assembla en absolut a un quiròfan. “Vaig parir en vertical, agafada a unes lianes, i amb només dues hores de treball de part va néixer”, relata. Valora que l’habitació s’adaptés a ells i no a l’inrevés, com sol passar amb els parts tradicionals: “Vam portar fotografies perquè l’ambient fos familiar i vam posar espelmes de les olors que més ens agradaven”, explica. L’Esther i l’Enrique, la seva parella, van sortir molt contents: “Vaig donar a llum com volia, sense metges i sense estris mèdics a l’habitació”.

Mercè Nebot:  38 anys i mare d’un nen

“El meu part és una ferida profunda que encara està oberta”

“La meva experiència de violència obstètrica comença durant l’embaràs amb uns protocols que són molt poc individualitzadors”, explica la Mercè Nebot, de 38 anys i mare del Teo, de tres anys. La Mercè té un hipotiroidisme medicat i controlat que no li dona problemes però que va posar en alerta els professionals i el seu va ser considerat un embaràs d’alt risc que va ser controlat a l’hospital i no per la llevadora del CAP.

El dia del part va començar a fer la dilatació a casa acompanyada d’una llevadora, però quan va arribar a l’hospital -un centre públic amb fama de fer parts més humanitzats- els comentaris de les llevadores van ser, diu, poc respectuosos. “Tot eren referències al fet que estava poc dilatada, que la dinàmica de part era lenta, que la criatura era grossa i no ho podria assumir... Van menystenir des del primer moment la meva capacitat per parir”, explica. Ella volia un part natural a l’hospital però assegura que l’entorn no era el propici. No la van deixar moure’s lliurement ni aixecar-se del llit, no li van portar el mirall que va demanar per veure la criatura i li van fer la maniobra de Kristeller per accelerar la sortida del nen. “Tot el contrari de la filosofia d’un part natural”, lamenta. Assegura que va tenir una sensació d’indefensió. “Estàs allà i és com firmar un xec en blanc i tenen dret a intervenir-te com vulguin”. També lamenta que quan li van posar l’epidural li van trencar la bossa artificialment. “Estava a les seves mans i elles continuaven amb missatges negatius dient que no dilatava i que no podria”, recorda.

Més de tres anys després del naixement del Teo, la Mercè continua tractant-se d’un estrip al perineu provocat durant el part: “Em van cosir ràpid i malament. M’ha costat molt recuperar-me perquè em fa mal i encara tinc molèsties”. Assegura que tot plegat li ha provocat seqüeles. “Jo revivia molt el part, hi somiava i em costava separar-me del Teo perquè vaig estar patint per la seva vida. M’ho van pintar com si en qualsevol moment li pogués passar alguna cosa i en realitat no hi havia cap urgència mèdica per tractar-me com ho van fer”. Creu que si li haguessin donat “temps i calma” i no l’haguessin pressionat, les coses haurien anat d’una altra manera. A planta, explica, les coses no van millorar: s’emportaven contínuament el Teo per fer-li proves i no van respectar el descans d’ella ni del nen. Ara la seva parella està embarassada i volen que el part sigui a casa: “Vam confiar en la sanitat pública i vam tenir una mala experiència”. Creu que el que falla és la formació dels professionals i reivindica un “canvi de mentalitat” per treure el part “de l’àmbit de la patologia”.

El + vist

El + comentat