Albert Rivera, l’ambició d’un supervivent

BarcelonaUna ocurrència. Una solució d’emergència. Un pedaç. Albert Rivera (Barcelona, 1979) va arribar a la presidència de Ciutadans gairebé per atzar. El 2006 l’enfrontament entre els dos bàndols que es disputaven el lideratge del partit va posar en perill una formació que se n’anava en orris abans de començar a caminar. A la desesperada, van improvisar una sortida. Escollir el president per ordre alfabètic. I va ser aleshores que va irrompre l’Albert. Un jove de 26 anys, advocat amb només un any i tres mesos d’experiència laboral a La Caixa, un perfil desconegut però que ja havia cridat l’atenció d’alguns dels impulsors del partit per la seva oratòria. Havia de ser un remei temporal, però uns mesos després saltava a la fama per un cartell electoral on apareixia despullat i que l’acabaria portant al Parlament. Amb el temps, Rivera s’ha anat vestint i ho ha fet amb calculada ambigüitat, optant en cada moment per aquells vestits que li garantien millor la supervivència. Waterpolista durant anys, Rivera és resistent. I enèrgic. Capaç de dur un ritme frenètic, fora de l’abast dels seus competidors. Rivera no para quiet. Sempre està en trànsit, mirant el rellotge, pensant en el següent pas. Té pressa. Portar-li l’agenda, diuen, és una feina titànica.

Els anys foscos

Els seus companys parlen també d’un lideratge hiperactiu. Rivera vol controlar-ho tot, que no se li escapi res. El líder de C’s ha aconseguit pilotar una formació que va a estar a punt d’escapar-se-li de les mans el 2009 després d’una primera legislatura caïnita al Parlament -amb escissions dins del grup malgrat que eren tres diputats- i de fer el seu gran pas en fals amb el pacte amb Libertas a les eleccions europees. Acorralat, Rivera va posar el seu càrrec a disposició del partit. Se’n va sortir. Mesos després va aconseguir contra pronòstic tornar a entrar al Parlament. La crisi a Espanya ja era més que evident i Rivera va veure l’oportunitat de complir un somni. El que ja havia intentat el 2008 sense èxit. Fer el salt a la política espanyola. Al Parlament, fent d’oposició frontal al sobiranisme, Rivera s’ha construït durant anys una imatge per a Espanya. Un perfil que ha reforçat amb una intensa presència mediàtica, que a estones ha fregat l’omnipresència televisiva. Un desfici per la pantalla que el líder de Ciutadans potser va conrear a la botiga d’electrodomèstics que tenien els seus pares i que sempre treu a debat quan l’acusen de dirigir un partit de “nens pijos ”.

Instint i ambició

Amb un màster en dret per Esade, Rivera, admeten els seus col·laboradors, és intel·ligent però no un intel·lectual. “No és un pensador, no llegeix Kant, però té instint”, apunten. El mateix instint amb què ara prepara el gran salt. L’onada, empesa amb alegria per alguns mitjans de comunicació, el va dur a creure que podria ser president a la primera. Té pressa, però sap que el camí és més llarg. Campió de la Lliga de Debat Universitari, Rivera se sent còmode a l’oposició. Des d’allà espera desgastar amb la seva dialèctica afilada el pròxim president. Fer-li suar els pactes. Convençut que està cridat a ser president. Necessitarà alguna cosa més que una bona posició en l’abecedari.