Alep, l’última esperança de la revolució siriana

BarcelonaMentre els avions nord-americans bombardegen les posicions de l’Estat Islàmic a Síria, el règim de Baixar al-Assad guanya terreny i comença a decantar la balança. Fora del focus de l’atenció internacional, a Alep, la segona ciutat del país, les forces sorgides de la revolució del març del 2011 s’enfronten a les tropes lleials a Damasc, que han endurit l’ofensiva en les últimes setmanes i amenacen d’encerclar els barris rebels. Uns 400.000 habitants d’Alep ja han fugit cap a zones més segures, i el destí de les 300.000 persones que encara viuen al casc urbà és incert: a més dels sagnants bombardejos i el fred de l’hivern, s’exposen ara a la fam si les tropes del règim aconsegueixen aïllar-los. Els rebels, a més, han de dividir-se en dos fronts: un per frenar l’avenç del règim pel sud i l’est i l’altre per lluitar contra l’Estat Islàmic al nord. Ahir mateix l’enviat especial de l’ONU per Síria, Staffan de Mistura, va fer una nova proposta d’alto el foc que permeti fer arribar ajuda humanitària a la ciutat.

“Nosaltres no som rebels. Som part del poble sirià que va sortir al carrer contra el règim de Baixar al-Assad. Estem fent una revolució perquè volem poder decidir el nostre futur. Això és rebel·lia? No. Aquí hi ha un poble que lluita per la llibertat i la justícia”, explica en una entrevista per Skype Mohamed Hindaui, voluntari del Centre d’Informació d’Alep. No amaga que la situació és potser més difícil que mai.“En les últimes setmanes l’enemic s’ha apropat, després de forts combats amb molts morts. Hi ha soldats sirians, però sobretot són milícies iranianes i libanesos de Hezbol·lah”, afegeix referint-se al suport de Teheran i la milícia libanesa xiïta al règim en una guerra que aviat entrarà en el quart any. Els xocs es concentren a la fàbrica de municions de l’est d’Alep, al complex industrial de Xeik Najjar, i també als voltants de la presó central. “Avancen amb el suport dels bombardejos amb barrils de dinamita”, explica. És el mètode de guerra low cost de l’exèrcit sirià: un barril de petroli, una bombona de gas o un bidó s’omplen de dinamita i fragments metàl·lics, com claus, perquè es projectin com a metralla; només cal encendre la metxa i llançar-los des d’un helicòpter. Barat i letal.

La pau dels cementiris

François Burgat, exdirector de l’Institut Francès per al Pròxim Orient, alerta que el règim es beneficia dels atacs de la coalició contra l’Estat Islàmic. És evident que el règim s’aprofita de la creixent visibilitat dels jihadistes per continuar l’eradicació de la part de l’oposició armada que podria rebre suport àrab, turc i occidental. Les zones “alliberades” són alhora assetjades i sotmeses a la fam sense pietat. I a incessants bombardejos aeris, sobretot amb els terribles barrils explosius. Aquesta estratègia s’assembla a la “pau dels cementiris” que la Rússia de Ieltsin va sembrar a Grozni i que ara Al-Assad du a terme amb l’ajuda de Putin.

Costa d’entendre com és que Alep encara resisteix. “Els revolucionaris només tenim armes lleugeres i la nostra força de voluntat per tirar endavant. No som terroristes, som musulmans, i volem acabar amb el règim i la corrupció d’aquesta dictadura feixista que ha arrasat fins i tot els arbres i les pedres”, diu Mohamed Hindaui. Aquest periodista, de 35 anys, té molt clar -com la majoria d’opositors a Al-Assad- que la campanya de la coalició internacional contra l’Estat Islàmic està beneficiant el règim de Damasc. “Els bombardejos dels EUA estan ajudant Al-Assad, que assassina el poble sirià mentre el món sembla cec i mut”. La seqüència dels fets li dóna la raó: en esclatar la revolta popular, en ple auge de la Primavera Àrab, els EUA i la UE van sancionar el règim i van instar Al-Assad a abandonar el poder. Un any més tard, quan la repressió ja s’havia convertit en una guerra civil oberta, les advertències van quedar en no res, després que amb la massacre amb armes químiques als barris de la perifèria de Damasc el règim creués sense conseqüències la “línia vermella” fixada per Obama.

Mentrestant, l’Estat Islàmic guanyava terreny en les zones alliberades pels rebels, amb la connivència o almenys la passivitat de l’exèrcit sirià, per al qual la prioritat era -encara ho és avui- liquidar la revolta popular. Mentre els jihadistes van estar continguts a Síria (atacaven els rebels des de la rereguarda, cosa que donava més avantatge a Al-Assad), l’Estat Islàmic no va ser un problema ni per al règim ni per als EUA, però les coses van canviar al juny, quan els jihadistes van iniciar l’ofensiva sobre l’Iraq i van amenaçar directament interessos nord-americans. Washington va organitzar una coalició de 60 països per atacar-los a l’Iraq i a Síria, i les massacres perpetrades pel règim van quedar en segon pla. Al-Assad, que des del primer moment havia defensat que no s’enfrontava a una revolta democràtica sinó a un complot terrorista, va veure reforçada la seva tesi i, adoptant la posició del bomber piròman, donava la benvinguda als atacs nord-americans i s’oferia al món com a aliat contra el jihadisme.

La setmana passada Al-Assad oferia una entrevista a la glamurosa revista francesa Paris Match en què, en el fons, demanava als Estats Units més contundència en els bombardejos al seu país: “No es pot acabar amb el terrorisme amb atacs aeris. És essencial que hi hagi tropes sobre el terreny que el coneguin bé. Els atacs aeris de la coalició podrien ser una ajuda si fossin seriosos i eficients. Nosaltres estem combatent l’Estat Islàmic sobre el terreny”.

Els sirians estan pendents del destí d’Alep. Iassin al-Hajj Saleh, un opositor comunista que es va passar quinze anys a les presons del règim i que avui viu exiliat a Istanbul, explica la importància estratègica de la batalla: “És la ciutat més gran. Si el règim la perdés, ja no podria dir que representa la unitat de Síria, i si Al-Assad o l’EI l’acabessin dominant definitivament, entraríem en una nova era. Alep és vital per al destí de la revolució i per al futur de Síria”.