Dossier 08/04/2017

“Espanya ha perdut la batalla emocional i política a Gibraltar per culpa d’ella mateixa”

Entrevista a Andrew Canessa, antropòleg i catedràtic de de Sociologia de la Universitat d’Essex

Quim Aranda
3 min
Andrew Canessa: “Espanya ha perdut la batalla emocional 
 I política a Gibraltar per culpa d’ella mateixa”

LondresAndrew Canessa (Gibraltar, 1965) viu des dels 14 anys a Anglaterra. Ha voltat per tot arreu, especialment l’Amèrica Llatina, on ha centrat la seva investigació acadèmica. D’uns anys ençà, però, ha tornat als orígens. Lidera un interessantíssim projecte sobre la identitat gibraltarenya, Bordering on Britishness. L’estudi recull gairebé 400 testimonis que refan una vivència més rica i global que va més enllà de la tradicional història militar sobre el Penyal.

¿Els gibraltarenys no us sentiu gens espanyols?

No. I això comença a ser així des de la dictadura de Franco. Fins i tot molt abans del tancament de la frontera, el 1969. De fet, des del 1940, quan Franco llança la campanya per recuperar la sobirania del Penyal. La persona més vella que hem entrevistat, de 101 anys, ens diu que abans, als anys 30, no hi havia frontera. La gent passava d’una banda a l’altra sense problema. I hi havia molt en comú entre els gibraltarenys i els espanyols. Els gibraltarenys tenien més recursos però existia molta relació cultural, de costums i de parentiu. Abans de la guerra, un terç dels matrimonis tenien lloc entre homes gibraltarenys i dones espanyoles. Hi havia lligams molt profunds.

¿La dictadura de Franco ho esguerra tot?

Absolutament. El nacionalisme espanyol sobre el Penyal no tenia cap presència durant les altres dictadures del segle XX espanyol. Als anys trenta, durant la Segona República, les tropes espanyoles desfilaven pel carrer Reial celebrant l’aniversari del rei britànic. Res a veure amb el rancor i la desconfiança d’ara. També, fins i tot, d’espanyols i espanyoles que viuen a Gibraltar.

Per què?

Amb el tancament de la frontera el 1969, molta gent no va poder creuar a Espanya ni per anar a acomiadar-se al llit de mort dels seus pares, que eren a l’altra banda. No ho han perdonat mai. Hi va haver un refús molt polític. Hem entrevistat gent que deia que en reobrir-se la frontera no va voler trepitjar terra espanyola. Gent que hi havia nascut.

Espanya ha perdut la batalla, doncs?

Els recels han sigut tan grans que molta gent, especialment jove, refusa fins i tot parlar en espanyol als fills. Entre les noves generacions hi ha molts monolingües, només parlen anglès. Per a Espanya, Gibraltar és una batalla emocional i políticament perduda, i l’ha perduda per culpa d’ella mateixa.

¿Una mica com passa amb tants catalans independentistes?

Exactament. De fet, tant l’existència de Gibraltar i el seu sentiment diferenciat, com dels catalans i el seu, el que fa és qüestionar una idea concreta d’Espanya que representa el centre i Castella. La meva idea és que podem compartir coses sense necessitat de viure sota el mateix estat nació. No soc gens antiespanyol. Personalment, com a gibraltareny, considero que tinc moltes coses en comú, si no amb Espanya, sí amb Andalusia. Però voldria, i per això juga un paper molt important la Unió Europea, que puguem gaudir de la diversitat sense sotmetre’ns a una mateixa concepció d’estat nació. Voldria políticament reconèixer el que tenim en comú sense renunciar al dret d’autodeterminació. Per tant, tinc simpatia amb la posició catalana.

¿Creu, com s’ha dit, que Theresa May va oblidar realment esmentar Gibraltar a la carta que va enviar a Donald Tusk o potser va ser, només, un oblit intencionat?

L’oblit no és lògic. Segons Fabian Picardo (ministre en cap de Gibraltar), va ser el resultat d’una decisió tàctica i estratègica presa d’acord amb els britànics. Però no n’estic tan convençut. Crec que Londres no es pensava que Espanya tindria tant d’èxit diplomàtic davant de la UE. Però és lògic el que ha passat, oi? Si el Regne Unit surt de la UE, ja no pot actuar en defensa dels interessos dels gibraltarenys a dins de la Unió. De fet, la no vinculació del Regne Unit a la UE canvia molt la relació entre Gibraltar i el Regne Unit que, a més d’afectiva, també és molt pragmàtica.

I ara, doncs, què hi ha en joc a Gibraltar?

El que hi ha en joc és la supervivència econòmica. Ara sembla que els espanyols deixen de banda el tema de la sobirania, fingeixen que ara mateix no els interessa gens, i quan el Regne Unit surti de la UE podrien negociar bastant durament. I podrien tornar a posar damunt la taula una vegada més la qüestió de la cosobirania per garantir accés per part de Gibraltar al passaport financer de la UE, el lliure accés de bens i serveis, cap restricció a l’aeroport, etcètera. I tot això és vital per a Gibraltar.

stats