HISTORIADORQuan es compleixen les noces d'or de Joan Carles I i Sofia, el matrimoni passa pels seus moments baixos. El distanciament afectiu és ostentós (amb la relació del monarca amb Corinna zu Sayn-Wittgenstein) i el familiar també. Tanmateix, quan es van casar a Atenes el 14 de maig del 1962 van formar un tàndem decisiu per assolir el tron, l'ocupant del qual l'havia de designar Franco segons la llei de successió vigent des del 1947. En aquest marc, els promesos van navegar entre les aigües d'El Pardo i les d'Estoril, on vivia el pare del príncep, don Joan de Borbó, amb el títol de comte de Barcelona.
Aquest últim volia que el seu fill es casés amb una princesa, i l'enllaç amb Sofia el va satisfer: "Ens hem lliurat d'una fabiolada", va comentar, en al·lusió a la boda de Balduí de Bèlgica amb l'aristòcrata espanyola Fabiola Mora y de Aragón el 1960.
Però l'enllaç va projectar una amenaça sobre l'inquilí d'Estoril: la del balduinisme. Igual que l'impopular Leopold III de Bèlgica va abdicar en el seu fill Balduí el 1951 sota la pressió popular, don Joan temia que el casament de Joan Carles tingués un efecte similar.
Una incògnita per a Franco
Per a Franco, la boda obria una incògnita. El príncep Joan Carles, sota la seva fèrula des del 1948, era el seu favorit com a futur rei. Però el casori li creava recels. Li desagradaven les princeses gregues en atribuir al rei Pau de Grècia la condició de maçó, i existia la possibilitat que, després de casar-se, la parella s'instal·lés fora d'Espanya. Aleshores el dictador necessitaria un altre candidat al tron, una possibilitat que considerava des del 1957, quan va ordenar preparar com a eventual recanvi de Joan Carles el seu cosí germà Alfons de Borbó i Dampierre.
A tot plegat calia afegir-hi que don Joan havia deixat el dictador al marge dels preparatius del casori, per fer-lo fora de la llei de successió, que requeria l'aprovació de l'enllaç de les Corts i un informe favorable del Consejo del Reino. Així, impedia que el seu fill es convertís en el candidat oficial al tron.
Tanmateix, el dictador va fer costat al príncep. Va enviar a Atenes el vaixell més gran de l'armada (el creuer Canarias ), un ambaixador extraordinari i el ministre de Marina. A la vegada va regalar als promesos una diadema de brillants i una escrivania de plata valorades en 1.800.000 pessetes de l'època. Això va fer concebre esperances a Joan Carles, que, amb motiu de l'enllaç, Franco aclariria la successió en favor seu.
Finalment, el dictador va desconcertar a tothom en benefici propi. D'aquesta manera, don Joan va veure com el casori li va donar la projecció internacional esperada, però va ser invisible a Espanya: quan sortien imatges seves era tapat per ombres o plantes. Irritat, va dir que a Madrid es parlava de "la boda del huerfanito , [...] perquè els seus pares no apareixien enlloc".
Franco va refredar igualment les expectatives de Joan Carles. D'una banda, cinc dies abans de la boda, el 9 de maig, el dictador va tenir una trobada de mitja hora amb el pretendent carlí al tron, Carles Hug de Borbó-Parma, un gest que deixava clar que el tema successori no estava tancat. De l'altra, la informació del viatge de lluna de mel dels prínceps va ser limitada: es va eclipsar quan van sortir de Grècia i va retornar quan van arribar a l'Índia.
Però quan el dictador va conèixer Sofia, la princesa va triomfar: Carmen Polo va afirmar que Sofia "havia robat el cor a Franco". La princesa va ser decisiva en la designació de Joan Carles com a successor, i va contribuir a apartar-lo de l'esfera de don Joan i a guanyar-se les simpaties del dictador.
La parella va forjar un gran equip en unir, segons la reportera Françoise Laot, "personalitats complementàries" -"Joan Carles és la riallada; Sofia, la lluïssor de la intel·ligència"-. Avui, però, el rei i la reina sembla que encarnen personalitats antagòniques, i significativament no faran cap acte institucional en les seves noces d'or. El missatge que així transmeten és clar: no tenen res a celebrar en públic.
