Balances fiscals: batalla pel mètode i debat enverinat

El saldo fiscal final varia en funció del sistema de càlcul

"No hi ha un sol mètode de càlcul correcte, tots són vàlids. Tots ofereixen informació complementària". La cita és del catedràtic d'economia Joan Tugores després que el Govern presentés, al maig, les balances fiscals. Un cop més, la Generalitat feia el càlcul del saldo fiscal entre el que paguen i reben els catalans amb els dos mètodes que havien recomanat els 13 integrants del grup d'experts escollits en època d'Antoni Castells a la conselleria d'Economia. Això és, l'anomenat càlcul de càrrega del benefici i el de flux monetari, els dos mètodes que va fer servir el govern Zapatero el primer i únic cop que ha publicat les balances, el 2008.

Així, segons el càlcul fet públic de la Generalitat, el dèficit fiscal de Catalunya oscil·lava el 2010 entre el 5,8 i el 8,5 del PIB, fent servir el mètode de càrrega del benefici o del flux monetari respectivament (entre 11.000 i 16.000 milions anuals). Els països que publiquen periòdicament les balances, com el Canadà i Alemanya, utilitzen el mètode de flux monetari -la diferència entre els impostos que paguen els ciutadans d'un territori i el que l'Estat hi gasta-, que pels experts és el més transparent.

Però més enllà dels mètodes de càlcul, altres variables poden arribar a distorsionar de manera substancial el resultat del saldo fiscal de Catalunya amb l'Estat. Zapatero va publicar fins a sis saldos fiscals diferents: dos amb el mètode de flux monetari i quatre amb el de càrrega benefici.

Això posa en relleu fins a quin punt es poden cuinar les balances amb el mètode de càrrega del benefici, que imputa, a més de la despesa executada en un territori concret, el valor afegit que li aporta la despesa feta a altres territoris. Per exemple, imputaria a Catalunya una part proporcional de la despesa feta en alta velocitat ferroviària a Castella-la Manxa perquè també se'n beneficia Catalunya des del moment que hi passa l'AVE Barcelona-Madrid.

En aquest cas, el ventall de resultats és tan ampli com diverses són les possibilitats de distribuir la despesa al territori on s'executa i a la resta d'autonomies en funció del seu pes poblacional i el valor afegit. I encara dos exemples més: aquest càlcul imputa a Catalunya la part proporcional de la despesa de l'Estat en ambaixades, o en la Casa del Rei. Una altra cosa és si aquests serveis que l'Estat cobra a Catalunya juguen a favor o en contra dels interessos catalans. El cert, però, és que sigui quin sigui el mètode de càlcul, Catalunya, el País Valencià, les Balears i Madrid són les més perjudicades de manera continuada.

Deute i adulteració del saldo real

La cosa encara és més complicada en èpoques de convulsió econòmica com l'actual. En aquest cas, sí que hi ha cert consens entre els experts d'aquí i d'allà en el sentit que cal neutralitzar l'efecte del dèficit i el deute del govern central perquè no surtin resultats adulterats. Si no es neutralitzés l'efecte del cicle econòmic -difícil de defensar amb criteris científics-, podria donar-se el cas que sortís que Catalunya, de manera fictícia, rep més del que aporta. Queda clar, doncs, que sense acord polític sobre la fórmula a utilitzar en el càlcul, la de les balances fiscals apunta a una batalla metodològica abocada a generar encara més confusió en el debat.

Més continguts de