RELIGIÓ, INICI DEL RAMADÀ

Barcelona: capital europea sense mesquita

La polèmica de la Monumental reobre el debat sobre els centres de culte musulmà

Els musulmans comencen aquest cap de setmana el seu mes sagrat, el Ramadà, que arrenca amb la polèmica sobre el presumpte projecte de reconversió de la plaça de toros de la Monumental en una macromesquita finançada amb capital qatarià. L’Ajuntament i el propietari de la plaça, el Grup Balañá , han negat taxativament que el pla estigués sobre la taula, i tot ha quedat en no res, després del previsible rebombori mediàtic. Però aquest només ha sigut l’últim capítol d’un serial que fa més de vint anys que dura.

Capficat pels preparatius de l’inici del Ramadà, Salim Ben Amara, president del Centre Cultural Islàmic Català, treia importància a la polèmica. “A mi em preocupen més les fàbriques que la mesquita, perquè la gent, per poder estar agraïda a Déu, ha de guanyar-se el pa”, explicava ahir al seu despatx del centre del barri del Clot, on uns cinc-cents musulmans d’una vintena de països comparteixen espai d’oració i activitats educatives i culturals.

Serà un altre Ramadà sense cap mesquita a Barcelona ni a Catalunya, on hi ha 230 oratoris però cap edifici de nova planta que s’ajusti als requisits arquitectònics i de culte. Una realitat que contrasta amb la d’Espanya i bona part de les capitals europees, on les grans mesquites formen part de l’espai urbà. Una realitat que ja forma part del Vell Continent i que no està exempta de conflicte, però difícilment té marxa enrere.

A Espanya hi ha més de 700 oratoris, 44 dels quals són mesquites construïdes de nova planta. Estan construïdes sobre solars de cessió pública, en alguns casos amb mediació directa de la família reial, com la de la M-30 de Madrid, en què el rei Joan Carles va facilitar la cessió de terrenys de l’Ajuntament a l’Aràbia Saudita, que és qui es va encarregar del finançament. Les altres gran mesquites espanyoles són a Còrdova, Granada, Fuengirola i Marbella, a més de les de Ceuta i Melilla.

Des de diferents àmbits de la comunitat musulmana a Catalunya (per ser exactes, caldria parlar de comunitats musulmanes: les principals són la pakistanesa i la marroquina, però també n’hi ha de molt arrelades, com la palestina o siriana), les primeres iniciatives es van emprendre als anys noranta, tot i que és cert que no ha sorgit mai un projecte de consens amb una organització al darrere que interpel·lés les institucions.

Ahmad Alkuwaifi, membre fundador del Centre Euro Àrab i de l’associació Punt d’Intercanvi, es mostra decebut per com s’ha tornat a encarar el debat amb la polèmica entorn a la Monumental. “Un altre cop hem sentit tertulians a la ràdio parlant de caus de jihadistes, quan el que costa d’entendre és que una ciutat com Barcelona, seu de la Unió pel Mediterrani i del Fòrum de les Cultures, no tingui un centre cultural àrab i musulmà com els que hi ha a París i Brussel·les”, lamenta. Alkuwaifi, professor d’àrab de l’Escola Oficial d’Idiomes, reivindica l’espai mediterrani com la projecció natural de Catalunya, i les oportunitats d’inversions de capital del Golf, que la ciutat pot atreure reivindicant el seu passat àrab. Sigui com sigui, almenys per ara, el projecte d’una gran mesquita a Barcelona haurà d’esperar.

Les claus d’una demanda encallada més de 20 anys

On resen els musulmans de Barcelona?

A la ciutat hi ha registrats 21 oratoris islàmics que les diferents comunitats musulmanes han habilitat en antics locals comercials, garatges o magatzems. No hi ha cap mesquita pròpiament dita: cap edifici dissenyat de nova planta com a espai d’oració, amb els elements clàssics (pati central amb font d’aigua, oratori i minaret). En les festes més assenyalades per als musulmans, com l’inici del mes sagrat del Ramadà o la Festa del Sacrifici, s’habiliten poliesportius o solars per acollir els fidels. Arreu de Catalunya, on hi ha una població de mig milió de musulmans, hi ha registrats 231 llocs de culte islàmics, la majoria al Barcelonès (34), el Baix Llobregat (19), el Vallès Oriental (16), el Vallès Occidental (15), el Maresme (15), la Selva (12) i el Gironès (11). Jordi Moreras, professor d’antropologia de la Universitat Rovira i Virgili, destaca una paradoxa: “Aquests espais, que són un element de referència comunitària, han crescut en els últims anys, però s’han fet més invisibles, perquè ocupen espais amagats als barris, o s’han derivat a polígons perifèrics”.

Quan sorgeix la demanda d’una mesquita?

El primer projecte data de finals dels anys 90, quan l’Aràbia Saudita, que ja havia finançat la construcció de mesquites en diversos països del nord d’Europa, va manifestar interès pel projecte. En una trobada d’ambaixadors de països àrabs que es va celebrar a la capital catalana amb motiu de la Declaració de Barcelona, es va tractar el tema, en presència del president Pujol. Se’n va tornar a parlar més tard quan es va rebre la visita de l’imam de la Meca. Aleshores es van estudiar diverses ubicacions, des del Palau de Miramar, a Montjuïc, fins a uns terrenys situats entre Barcelona i l’Hospitalet, a prop del Camp Nou. Durant el mandat de l’alcalde Jordi Hereu es va parlar de construir dues mesquites centrals: una per a la comunitat pakistanesa i una altra per a la marroquina.

Què argumenten els detractors?

Els atemptats de l’11-S del 2001 als Estats Units van canviar la percepció dels musulmans, que des d’aleshores pateixen l’estigma de l’associació amb el terrorisme. Les comunitats topen amb el rebuig dels prejudicis associats a l’islam. L’extrema dreta agita el fantasma de l’islamisme radical i sembra sospites sobre el finançament o la tendència ideològica dels promotors, aprofita les queixes veïnals de sorolls o d’aglomeracions o insisteix en el discurs assimilacionista d’“Ens roben el nostre espai”. Yolanda Onghena, experta en multiculturalitat del Cidob, alerta de l’estigmatització: “Les mesquites tenen un estigma que no veiem amb les sinagogues o les esglésies evangèliques, i és un tema que acaba sent molt polititzat. Això contrasta amb l’experiència d’altres països, com Bèlgica, on són els alcaldes els que prenen iniciatives perquè pensen no tan sols en els nouvinguts sinó també en les segones o terceres generacions, perquè impulsar mesquites en condicions també és una manera d’evitar que els joves caiguin en les xarxes de radicalització a través d’internet”.

Quin és el posicionament de l’Ajuntament?

L’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha assegurat aquesta setmana que l’Ajuntament no té constància de l’existència de cap projecte per construir una mesquita a la Monumental ni en cap altre espai de la ciutat. Consultat per l’ARA, el consistori s’ha pronunciat sobre el fet que la capital catalana no tingui avui un gran espai de culte islàmic. Portaveus de l’equip de govern apunten que no consideren una “anomalia” l’actual situació. “A Barcelona hi ha diferents oratoris, que són els que donen servei a la comunitat musulmana de la ciutat”, apunten els mateixos portaveus per argumentar els beneficis de l’escenari vigent. L’Ajuntament entén que la construcció d’una nova mesquita “no és un debat que la ciutat tingui actualment” i que en el moment que aparegui una proposta de la comunitat musulmana serà “el moment de valorar-ho”.

Com es financen les grans mesquites?

El més habitual, tant a Espanya com a Europa, és que les administracions públiques cedeixin un solar qualificat com a equipament de servei públic i que la construcció de l’edifici es faci amb caràcter privat. En el context europeu, des dels anys 80 eren governs de països àrabs els que n’assumien el finançament. Alguns, com Turquia o el Marroc, ho feien amb l’objectiu de mantenir lligams, i control, sobre les seves comunitats emigrades. D’altres, com l’Aràbia Saudita o Kuwait, ho feien en el marc de les seves relacions econòmiques i diplomàtiques amb les potències europees. L’emirat de Qatar, que protagonitza una gran expansió econòmica i diplomàtica amb ramificacions en l’àmbit cultural i de l’esport, és el capital nouvingut en el finançament de mesquites a Europa. Però, en qualsevol cas, l’assentament dels musulmans a Europa i la seva organització en comunitats han canviat els equilibris i ara aquestes comunitats estan en condicions de gestionar els seus propis projectes sense dependre exclusivament d’un finançament extern.

Experiències de gestió de la diversitat religiosa

Brussel·les

La Gran Mesquita de Brussel·les, al parc del Cinquantenari, un dels més emblemàtics de la capital, va ser un regal del rei Balduí al rei Faisal Ibn Abd al-Aziz de l’Aràbia Saudita. Es va inaugurar l’any 1978. A Bèlgica hi ha cinc mesquites i més de 330 espais de culte, finançats per l’estat, que també subvenciona cinc religions més.

Berlín

La Mesquita de Berlín és la més antiga d’Alemanya: va ser construïda entre el 1924 i el 1928 i té dos minarets de 32 metres d’alçada que van resultar molt malmesos a la Segona Guerra Mundial i que van ser reconstruïts el 2001. Tot just s’acaba d’aprovar el projecte arquitectònic d’un gran centre que serà alhora mesquita, sinagoga i església. A Alemanya hi uns 2.600 oratoris, 66 dels quals són mesquites de nova construcció. El país manté una estreta col·laboració amb la direcció d’Afers Religiosos de Turquia, que promou des de l’estat la construcció de mesquites a l’exterior, per mantenir un control sobre els 3,4 milions de turcs que viuen a Alemanya.

Copenhaguen

La capital danesa acaba d’inaugurar la mesquita més gran del país, amb un minaret de 22 metres d’alçada, tot un símbol en una societat que no s’escapa dels escàndols d’islamofòbia i en què l’extrema dreta juga un paper important. L’edifici té 6.800 metres quadrats i ha estat finançada en gran part amb una donació personal de l’emir de Qatar.

La polèmica suïssa

Amb més de 60 centres islàmics i 6 mesquites, Suïssa s’ha convertit en el primer país d’Europa que ha incorporat a la seva llei mesures específiques que afecten la construcció de mesquites. En un referèndum els suïssos van aprovar pel 57,5% de vots incloure a la Constitució helvètica la prohibició de construir minarets en les mesquites que es projectin a partir d’ara. La mesura va suscitar fortes crítiques tant al món islàmic com a Europa. L’ONU va qualifica la prohibició com una “restricció injustificada de la llibertat religiosa” i una “discriminació evident cap als musulmans a Suïssa”. Diversos partits d’extrema dreta n’han pres exemple.

París

Amb 2.100 centres de culte islàmic i 200 mesquites pròpiament dites, França és el principal país amb presència islàmica a Europa. Alguns dels seus centres, com el modern edifici de l’Institut del Món Àrab, a tocar del Sena, i la seva magnífica biblioteca s’han convertit en tota una referència cultural de l’islam contemporani a Europa.

Més continguts de