Deixar enrere la guerra i tornar a començar a Europa

Barcelona / Barcelona / MunicBarcelona: Mohamed i Aixa “Per fi els nanos ja van a l’escola”

Fa gairebé tres anys que Mohamed Raduani i Aixa Abdal·lah van haver de fugir de la ciutat siriana de Homs i van deixar enrere l’horror de la guerra. Ella va veure morir dos germans i ell tenia ferides al peu, l’estómac i el cap. Van marxar amb els seus fills a coll: el Hatim tenia 6 anys i el Mousaleh era un nadó. Van fugir del setge de les tropes del règim de Baixar al-Assad al barri d’Al-Khaldia, un dels feus rebels de la ciutat i un dels més castigats per l’exèrcit sirià. Casa seva i el taller de lampisteria del Mohamed estaven destrossats, i només van poder sortir quan les forces opositores es van haver de rendir i pactar una evacuació massiva. S’havien salvat, però començaven un periple esgotador que tot just ara s’acaba.

“El més important és que els nanos ja van a l’escola, per fi: estan molt contents”, diu el pare. El petit, que ja té 3 anys, ja comença a parlar català i la mare ha de recórrer al germà gran per entendre’l. “L’altre dia deia «cadira, cadira», i jo no sabia què volia”, diu entre rialles. Després de tot el que han passat i malgrat les dificultats gegants que encara tenen al davant, l’escola és l’arrel més profunda que els uneix a Barcelona. Quan van sortir de Síria es van instal·lar en un camp de refugiats del Líban. Després es van plantar davant l’ambaixada espanyola a Beirut fins que els van donar un visat. Quan van aterrar a l’aeroport del Prat el govern espanyol els va donar una plaça d’acollida a Cullera (València), però nou mesos després van esgotar l’ajuda estatal i com que no trobaven feina van acabar viatjant a Suïssa, on els oferien més cobertures socials per tornar a començar. En l’argot dels advocats, són una “família Dublín”: des de Suïssa els van retornar a Espanya perquè el conveni que regula l’asil a Europa estableix que els refugiats són responsabilitat del país que els ha donat asil. Un altre tomb: de Berna a Barcelona retornats per la força.

Arrelats, per fi

A finals de gener tornaven a l’aeroport del Prat sense possibilitat de tornar a acollir-se al programa estatal d’ajuda, que havien abandonat precisament perquè els havia deixat en la indigència. La Creu Roja els va instal·lar en una pensió a pocs metres de la plaça Sant Jaume. Va ser aleshores quan van explicar la seva història a l’ARA. Després, els van oferir provisionalment un pis i els nens van ser escolaritzats. Ells estan estudiant castellà (“per trobar feina”) i després la mare vol continuar amb el català per ajudar els fills a l’escola. Aquests últims tres mesos han rebut una ajuda de 597 euros mensuals i no saben si la mantindran.

L’escull principal és trobar feina. “No volem viure sempre de les ajudes, no volem ser una càrrega per a l’administració. Jo sempre he viscut de la meva feina. Només vull una oportunitat per treballar”, diu el Mohamed. I ensenya les mans. L’Aixa és perruquera i voldria fer algun curs per posar-se al dia.

Han rebut atenció psicològica i ara estan a punt d’entrar en un dels pisos que l’Ajuntament de Barcelona ha posat a disposició dels refugiats en situació vulnerable que tenen una vinculació amb la ciutat i que han quedat fora del programa estatal. Són afortunats. Només hi ha 35 places, de moment. Tenen clar que Barcelona és avui casa seva, i que ho serà durant molt de temps. “No sembla que la guerra s’hagi d’acabar aviat, i la postguerra serà igual o pitjor: heu vist les imatges de Homs? No hi queda res, ni escoles, ni hospitals… trigarem a poder tornar”, diu la mare. El pare insisteix que van deixar casa seva per portar els seus fills a un lloc segur on tinguessin un futur. Per primer cop, comencen a creure que l’han trobat.

Atenes: SanaEl pare segueix endavant i la mare i els fills l’esperen

Després d’un penós viatge des de l’Afganistan, d’on van fugir al desembre i on van deixar enrere el petit supermercat que tenien, el Haider i la Showaillah van quedar atrapats a Grècia -on van explicar la seva història a l’ARA- amb els seus tres fills: el més gran té 8 anys, la més petita, la Sana, va néixer pel camí, a les muntanyes entre el Pakistan i l’Iran.

La família s’ha passat més de quatre mesos en una terminal del port del Pireu, esperant trobar una sortida per continuar el seu camí fins a Alemanya, on tenen parents. No ha sigut fins que s’han trobat en territori europeu, amb la frontera macedònia tancada, que s’han hagut de separar. Després d’assegurar-se que la dona i els fills quedaven en un lloc segur, el Haider ha continuat tot sol, amb un grup d’onze pakistanesos i un iranià, i ha creuat clandestinament la frontera. Està a punt d’arribar a Sèrbia: viatgen de nit, per carreteres secundàries.

Serà llarg

La Showaillah l’espera amb els tres fills: el pla és que quan arribi al seu destí pugui regularitzar els papers i reagrupar la família. El procés serà llarg i el Haider no sap quan tornarà a veure’ls.

Bremen: Abdulkader El segon pas: aprendre alemany i portar la Laila

Abdulkader Farusi ja pateix la síndrome de qualsevol voluntariós estudiant d’alemany. És inevitable. A Pep Guardiola també li ha passat: aquesta llengua és tan difícil, costa tant de dominar, que com més t’esforces a aprendre-la més desaprens els altres idiomes no materns que havies procurat d’assimilar. De tal manera que a l’Abdulkader ja no li surt dir les dates ni les xifres en anglès, la llengua que fa servir de manera elemental per comunicar-se des que va arribar l’11 de setembre a Alemanya fugint per la ruta dels Balcans des de la seva Síria natal. “Sóc a Bremen des del vierundzwanzigste (24) d’abril”, precisa. “La Laila té einundzwanzig (21) anys“, explica per primer cop.

La Laila és la seva dona. Tot just ha acabat la carrera d’econòmiques a Damasc i “el dreissigsten (30) de desembre” té cita a l’ambaixada alemanya de Beirut per “tramitar la familiennachzug ”, diu l’Abdulkader, com si fos una obvietat, el significat de retrobament familiar. El jove sirià, de 23 anys, ja està oficialment reconegut a Alemanya com a refugiat. Qui avui demana cita al cos diplomàtic alemany del Líban és atès, però, com a molt aviat el juliol del 2017. El procés és lent i burocràticament complicat. Però Abdullkader ja s’ha acostumat a combatre la sensació de pèrdua de temps i l’enyorança dels seus.

Els seus pares i el seu germà petit es van haver de quedar a Latakia quan ell va emprendre la fugida el 27 d’agost, acompanyat dels seus amics Majd, de 20 anys; Alaa, de 22, i els germans Abdul·lah, de 19, i Abdulrahman, de 17. Aquest diari va narrar en l’edició del 21 d’octubre la història del seu èxode. Quan feia poc més d’un mes que eren a Alemanya els joves sirians ja havien conegut tres centres d’acollida diferents: a Neumünster, prop d’Hamburg; a Eisenhüttenstadt, i a Schwed-Oder, a l’estat federat de Brandenburg. Amb tots els papers en regla, amb el permís de residència temporal, amb la targeta d’identificació per viatjar per Alemanya, l’Abdulkader va decidir traslladar-se a Bremen amb uns amics. Just dimecres que ve té cita per veure si li concedeixen el lloguer d’un pis petit.

“A vegades és una mica dur, però Alemanya és un bon país per viure-hi”, assegura l’Abdulkader, animat pels seus pares a quedar-s’hi. La seva família sembla que està en una situació de relativa estabilitat tot i la guerra, però cada cop tenen més problemes per pagar els preus desorbitats dels aliments bàsics . “No puc tornar a Síria. L’exèrcit de seguida em reclutaria i em podria obligar a matar”, raona el fill gran dels Farusi.

Quan a l’octubre va superar a Berlín una entrevista decisiva per avançar en el seu procés d’asil a Alemanya, l’Abdulkader es va entusiasmar a estudiar relacions públiques a la capital. Ara es conformaria, però, tenint un pis propi a Bremen i reprenent els cursos d’alemany que va iniciar a Schwed-Oder. En aquella petita població a l’est del país, el jove sirià admet que s’avorria, que estava estancat. Encara gràcies, valora, que va poder fer sis setmanes de pràctiques en un supermercat i que allò el va ajudar a relacionar-se en alemany. “Tothom ha sigut molt amable amb mi, la gent m’ha ajudat molt”, assegura.

Els jobcenters, les oficines de treball, vehiculen el finançament de la seva estada. Rep “vierhundertvier (404) euros cada mes” per a manutenció i despeses personals, i a banda, quan trobi pis, li pagaran mensualment pel lloguer “ dreihundertachtzig (380) euros”.