Blancaneu i el príncep groc
Escriptora“Mirallet, mirallet, qui és la més d’esquerres d’aquest regne?”, preguntava la madrastra. I ell sempre li contestava: “D’aquestes valls i més enllà d’aquelles serres, sou vós, senyora, la més d’esquerres”. Fins que un dia, el mirallet li va donar la resposta que tothom coneix: “Des dels cops de porra al cap de cada votant, la Blancaneu és més d’esquerres, vós només equidistant”. I va ser quan la madrastra va cridar el patge suprem i li va dir que la dugués al bosc i li arrenqués el cor separatista. Però el patge suprem va ajuntar les causes en una i va dir-li que si no tornava pel palau la deixaria viure. I així va ser com la Blancaneu va trobar-se amb set homenets als quals els havien aplicat el 155. I es va dedicar a fer com la dona de l’Albiol: a rentar-los la roba.
Aquesta història ve a tomb perquè, si bé és cert que el procés d’independència ha despertat la ultradreta, també ha despertat el cinisme de totes les madrastres. Per continuar sent d’esquerres has de matar la Blancaneu o acusar-la de lletja. “ Por una Cataluña más justa y democrática, libre del separatismo fascista, pido hacer boicot a todos los comercios donde se luzca un #llaçgroc o haya clientes o empleados que lo lleven. #StopFascismo #NoNosCallarán”, escriu un ésser a Twitter.
“ No nos callarán ”. Quan ahir mateix, a Mataró, perquè en Rajoy pogués fer la passejadeta electoral, la policia va impedir el pas a unes iaies que duien bufanda groga. Què seria de nosaltres si no tinguéssim telèfons amb càmera i Twitter? La policia pot deixar passar cridaners contra Rajoy, però mai pot permetre una imatge tan salvatgement revolucionària com unes iaies que protesten a través d’un símbol. Un altre missatge: “ ¿De quién es el ‘llaç groc’? El lazo amarillo es legítimamente propiedad de los enfermos de espina bífida y se lo han usurpado. Devolvédselo para que no sean identificados como favorables a la libertad de los políticos presos. #ellazoamarilloesdelaeb”. “ Usurpado ”. Torneu-los-el.
No fa gaire anava a agafar el tren, cap al vespre, i vaig veure com uns homes increpaven una dona que en duia un, de llaç groc. “Qué asco, quin fàstic”, va dir un d’ells. Era jove i seia a la terrassa d’un bar. La dona no va saber reaccionar. No va fer res, es va aturar davant del semàfor (era una d’aquestes dones polides que sempre compleixen les normes). “Pásalo en rojo a ver si te atropellan ”, va afegir l’home. I llavors un noi se li va acostar, la va mig agafar i li va dir: “Ni cas...” Ella se’l va mirar del tot desvalguda. Aquell dia vaig pensar que n’havia de dur un, jo també, i li vaig demanar a la meva sogra que me’n fes un de ganxet.
El duc a la nansa de la motxilla, perquè així no haig de canviar-lo de solapa cada cop que canvio d’abric. Em sento més insegura que si no el portés, esclar. No vull que el porti la meva filla, per exemple, tot i que ella ho vol. Sé que no passarà res si porta una polsera amb la bandera espanyola, però no sé què pot passar si porta el llaç groc. Potser els que parlen de societat fracturada parlen d’això: del fet que ara els hem pertorbat la pau de què gaudien quan la Blancaneu era encara una nena. Potser demà ja me’l podré treure, el llaç, perquè els empresonats sortiran de la presó i podrem tornar a riure. I què en faré? El desaré a la capseta de les coses preuades per explicar, no sé a qui, no sé quan, que la Blancaneu es va enverinar amb una estructura d’estat a mig fer que li va donar la madrastra disfressada de bruixa i que va rebutjar el príncep blau, perquè ella el volia d’un altre color.
