LondresUn caixer de Sainsbury’s -una de les grans cadenes de supermercats del Regne Unit- o un assistent de vol d’Easy Jet té un sou garantit de 7,20lliures l’hora (7,96 euros). Des del 6 d’abril totes les empreses britàniques estan obligades a pagar aquest “salari mínim nacional” als més grans de 25 anys, amb qualsevol tipus de contracte. Assumint una feina de 8 hores al dia i sis dies a la setmana (no cinc), l’empleat que només percebi el que marca la llei s’emporta al mes 1.531 euros.
Al Regne Unit es calcula que hi ha un mínim de dos milions de treballadors que cobren aquest mínim legal. Però, d’acord amb l’Oficina Nacional d’Estadística, l’any passat la mitjana d’hores setmanals treballades pels britànics va ser de 39,1. Els ingressos, doncs, es redueixen: 1.247 euros mensuals. Traduït a un salari anual, 16.182 euros. Després cal descomptar seguretat social i IRPF, que sumen 1.209 euros. A la setmana, doncs, el “salari mínim nacional” és de 279 euros. En una ciutat com Londres, amb un transport molt car i on llogar una habitació en un pis no costa menys de 450 euros mensuals, la conclusió és evident: els diners s’acaben sempre molt abans de final de mes.
Per aquesta raó la Living Wage Foundation (LWF), una entitat sense ànim de lucre que intenta conscienciar les empreses sobre la necessitat d’elevar el llindar dels 7,96euros, considera que el “mínim digne per viure” ha de ser de 10,42 euros a Londres i 9,14 a la resta del Regne Unit. A principis de novembre actualitzaran la dada.
El debat sobre el “salari mínim nacional” o el “mínim digne per viure”, d’acord amb la distinció que fa la LWF, afecta tant empreses com treballadors. I els efectes són múltiples. Donald Hirsch, catedràtic de polítiques socials de la Universitat de Loughborough, al centre d’Anglaterra, és autor dels estudis a partir dels quals la LWF determina els seus barems. Hirsch destaca que “el missatge implícit que van donar Cameron i Osborne [ex primer ministre i exministre del Tresor] amb la pujada de l’abril és que salaris més alts suposen menys estat del benestar”. I, segons la seva investigació, l’augment “no compensa” la pèrdua de les ajudes públiques, fet que aboca al concepte de “pobresa en el treball”, una opinió que comparteix Chris Grover, professor de la Lancaster University.
“Salaris de pobresa”
La crisi del 2008 va afavorir una rebaixa general de salaris, mètode, juntament amb la supressió de llocs de treball, amb què les empreses van continuar maximitzant beneficis. Així ho ha afirmat Oxfam en el seu informe Una economia per a l’1%, publicat al gener, on s’apuntava que “les companyies utilitzen constantment la seva posició dominant per insistir en salaris de pobresa” per mantenir els guanys.
I qualsevol excusa és bona. Al Regne Unit, arran del Brexit, s’han sentit veus que demanen una revisió de la política del govern Cameron, però Theresa May no ha gosat fer-ho. Si més no de moment. La Cambra de Comerç Britànica (BCC) va emetre a l’agost un comunicat en què apostava per “abandonar les motivacions polítiques” que van dur a l’establiment de l’anomenat “salari mínim nacional”, que a més d’augmentar els sous fins a les 7,2 lliures l’hora preveu que s’augmenti fins a les 9 lliures (10euros) el 2020. D’acord amb la BCC, la pretensió dels quasi 10 euros d’aquí quatre anys “és inviable” actualment i s’hauria d’ajornar mentre la incertesa econòmica continuï.
El que no diu la BCC és que el mateix govern que va apujar el “salari mínim nacional” també va rebaixar l’impost de societats tres punts, del 20% al 17%. A la pràctica ara és el govern, i no els sindicats, qui fixa així el mínim nacional, que, com s’ha vist, no sempre és suficient per viure dignament. El sostre, de fet, es pot elevar més. I la prova és que una firma com Ikea paga el “mínim digne” que aconsella la LWF. Ho fa “no només perquè és el que cal fer, i el més just, sinó perquè és un bon negoci per a l’empresa”, com afirmava Gillian Drakeford, màxima responsable de la companyia al país, en un acte recent de la LWF.
