Els negociadors encarregats de reconciliar les dues Europes
BarcelonaDavid Cameron ha protagonitzat un altre drama europeu. Una altra negociació a tot o res. A la mà portava un document que ha costat mesos de reunions secretes, diplomàcia euròcrata d’alt nivell i l’esperada pressió dels lobis que feien cua davant la porta d’un altre britànic molt menys conegut. L’home clau en aquest intent d’acostar posicions entre l’Europa rebaixada i a mida de l’euroescepticisme tory de Cameron i l’Europa que aspira a més integració es diu Jonathan Faull. La premsa l’ha batejat com el xerpa de l’acord, el tsar de la negociació, però Faull és tan poderós com discret.
Un gran quadre amb l’estrella de David presideix el despatx d’aquest hàbil funcionari britànic de la Comissió Europea que, des del 1978 fins avui, deu haver ocupat pràcticament tots els alts càrrecs possibles a l’executiu comunitari. Fa tants anys que és fora del Regne Unit que, segons la legislació britànica, no podrà votar en el referèndum sobre la sortida o la continuïtat del seu país a la Unió. Faull, a més, té la doble nacionalitat britànica i francesa, així que ningú com ell pot entendre les dues concepcions d’Europa que li tocava reconciliar. D’ell depenia trobar la fórmula per acontentar un Cameron decidit a retallar els drets socials dels treballadors comunitaris instal·lats al Regne Unit.
“No sóc un home d’apostes -declarava fa poc al Financial Times -, però crec que hi ha voluntat per a un acord”. Faull, sempre elegant, sempre ben relacionat amb el poder de Brussel·les encara que es declari poc amic de les relacions socials, té un punt victorià, un aire de nostàlgia que explica la seva obsessió declarada: el criquet.
Jonathan Faull ha sigut la cara més visible d’un grup de diplomàtics i funcionaris que, durant mesos, han treballat en la missió impossible d’encaixar un Regne Unit en retirada. Ha sigut “com una tortura”, reconeixia un d’aquests homes (perquè tots eren homes). Sir Ivan Rogers ha sigut l’enviat especial de David Cameron en aquesta negociació i la peça clau per aconseguir estovar Berlín i calmar la por de la cancellera Angela Merkel a una reforma que pogués acabar amb una nova reforma dels Tractats Europeus, un escenari impossible de superar en un moment de desunió i euroescepticisme com l’actual. Rogers, que casualment també va començar la seva carrera política a Brussel·les compartint gabinet amb Jonathan Faull i al servei d’un altre britànic, Sir Leon Brittan, és avui l’assessor per a Europa del primer ministre i l’home que, segons fonts coneixedores de la negociació, ha convençut Cameron que li calia rebaixar les exigències de limitar els drets dels treballadors immigrants.
Per la banda de la UE, el Consell va deixar la negociació en mans d’un veterà diplomàtic, Jeppe Tranholm-Mikkelsen, un danès nascut al Iemen, on els seus pares feien de missioners. Diuen que el seu equip sempre li fa la broma que això de predicar per als infidels ho porta de naixement. Potser per això, un danès que ja va participar en la negociació posterior al no danès en el referèndum sobre el Tractat de Maastricht podia aportar prou imaginació a aquest nou tràngol.
Finalment, no hi podia faltar tampoc un dels homes més poderosos (pel que fa a maquinació política) en aquests moments a Brussel·les, l’alemany Martin Selmayr, cap de gabinet i mà dreta del president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker. És probablement el duel més morbós de tots, perquè Selmayr era el cap de campanya de Juncker que més durament va contraatacar les acusacions britàniques que buscaven minar la candidatura del luxemburguès a la presidència de l’executiu de Brussel·les. Selmayr és, potser, el personatge més maquiavèl·lic de la Comissió. L’home dels rumors i les conspiracions i el personatge més incòmode de tot l’equip per a Cameron i les seves intencions.
