HISTORIADORL'encaix de Catalunya a Espanya és el gran tema que recorre l'acció dels presidents de la Generalitat des que va ser restaurada el 1977 i ha estat caracteritzat per relacions sempre complexes, un catalanisme possibilista i l'afany de redissenyar l'Estat per trobar un marc satisfactori. La visió de l'Estat i la seva relació amb els diferents presidents catalans ha estat canviant, però en el balanç que avui es dibuixa hi pesen més els elements negatius que els positius, les ombres que les llums. D'aquí que Mas hagi estat el primer president a demanar a Madrid un estat propi.
Tarradellas (1977-1980): el pragmatisme de l'exili
"Jo no sóc ni comunista ni anarquista ni marxista. Sóc un pragmàtic. A mi només m'interessa una cosa: el present i el futur de Catalunya", va afirmar el primer president de la Generalitat restaurada. I és que a Josep Tarradellas (1899-1988) no li va preocupar tant el disseny de l'Estat com l'autogovern. Per aquesta raó veia necessària una entesa amb Madrid, però sense filigranes: quan Suárez li va dir que la Generalitat era un ens republicà el va replicar així: "No és monàrquica ni republicana. És la Generalitat i no hi ha més cera que la que crema".
Amb un pragmatisme inseparable de l'experiència de la guerra i l'exili, va assistir inquiet el 1988 al desplegament del cafè per a tothom amb arguments de gran actualitat: "No vull criticar l'actual mapa autonòmic espanyol, aquesta mena d'estat federal, però mai no em va semblar encertat equiparar les nacionalitats històriques amb les artificials de nova creació. A més a més, crec que s'utilitzen els fons públics amb massa alegria. La majoria de comunitats autònomes tenen un deute financer important".
Pujol (1980-2003): Bolívar de Catalunya i Bismarck
"No es pot acceptar ni un català a la Moncloa ni un projecte molt marcadament català liderant Espanya", ha afirmat Pujol. Després de Tarradellas va ser ell qui va donar contingut a la Generalitat des del catalanisme polièdric que encarna CiU. En aquest sentit, va actuar igualment guiat pel pragmatisme, amb l'anomenada tàctica del peix al cove i mantenint-se dins d'una tradició d'intervencionisme a Espanya que el va dur a cercar un redisseny modernitzador de l'Estat. Va definir Espanya com una "realitat entranyable", el 1984 va ser Español del Añopel diari Abc i el 1986 va donar suport fins i tot a una formació de vocació estatal: el Partit Reformista Democràtic, que el seu líder, Miquel Roca, va definir com "una proposta catalana per a la modernització de l'Estat". Tot plegat li va valer el retret de voler ser alhora el "Bolívar de Catalunya i el Bismarck d'Espanya".
El 2001 Pujol tenia aquesta visió crítica de la generalització autonòmica: "Hem acceptat fer un plantejament autonòmic general, que, de fet, jo crec que després ha estat utilitzat, en bona part, contra nosaltres". El 2011 la seva percepció de l'encaix a Espanya era més pessimista: "Durant quaranta o cinquanta anys he procurat convèncer els catalans que no creien en la possibilitat d'una Catalunya amb el reconeixement, la garantia i la capacitat de projecte que ens calen en el marc espanyol. Ara aquests arguments no els tinc. Ara només tinc el de la dificultat molt gran d'assolir la independència".
Maragall (2003-2006): l'impuls federal
El president del govern tripartit va defensar un "federalisme diferencial" o "asimètric" que conformés "una Espanya federal basada en la confiança" de "la unió desitjada i no imposada". Va impulsar un nou Estatut com a plasmació d'aquesta idea, que va obligar a plantejar una distinció entre nacionalitats i regions en termes de competències. El resultat va ser una gran controvèrsia arreu de l'Estat que per a Maragall era conseqüència de l'ambigüitat de la carta magna: "Si la Constitució hagués tingut una clara diferenciació entre nacionalitats i regions, probablement tota la discussió de l'Estatut no hauria tingut la falta de paraigua que ha tingut".
El projecte tenia sintonia inicial amb Rodríguez Zapatero, però -segons Maragall- Zapatero va evolucionar d'un republicanisme federalitzant a una conllevancia , una expressió del filòsof José Ortega y Gasset que designa una mera convivència. El desencís creat per l'odissea estatutària va desembocar en una desafecció creixent amb l'Estat que el temps ha accentuat.
Montilla (2006-2010): l'alerta de la desafecció
"Els socialistes catalans t'estimem, [president], t'estimem molt, però encara estimem més Catalunya i els seus ciutadans, [...] ens devem a ells [...], als seus problemes, a les seves expectatives, a les seves justes demandes, a la seva cultura, a la seva llengua i al seu Estatut, que defensarem amb totes les nostres forces". Amb aquestes paraules pronunciades davant el president espanyol, Montilla va mostrar la frustració que provocava a Catalunya la negociació del finançament.
Precisament el llarg debat pel finançament català i l'impacte de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut van alimentar aleshores l'allunyament de Madrid d'una part significativa dels catalans. Montilla ho va explicar així el 2009 a Madrid: "La percepció que tenim, en molts casos, és que des d'Espanya no se'ns estima. Que es considera que no som prou solidaris, quan ho som moltíssim [...]. I al final, si tens la percepció que l'Estat, en aquelles coses que tu necessites, no està amb tu, per ajudar a solucionar els teus problemes [...] el risc de desafecció és més evident".
Mas (2011-?): la transició nacional al dret a decidir
"Igual que Espanya va fer la seva transició democràtica un cop acabada la dictadura franquista, Catalunya ha d'encetar la seva transició nacional", va dir Mas al discurs d'investidura. Era una transició per aplicar "el dret a decidir", els continguts del qual eren desconeguts. Ara aquest procés ha començat i té la independència com a horitzó.
Es genera, doncs, una incògnita pel que fa a l'opció cap a la qual l'actual president s'encamina: ¿encaix o ruptura? L'expresident Pujol ha exposat aquest dilema de manera planera: "S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta. El Govern ha de ser valent".
En suma, un borrascós teló de fons i notables dosis d'incomprensió han marcat les relacions de la Generalitat amb Madrid. Tarradellas en va fer aquest diagnòstic: "Els catalans, quan tenim raó, volem que els adversaris ens la donin, però ens hem d'avesar a pensar que els nostres adversaris no ens la donaran mai, la raó". Ara el llarg diàleg de sords de 30 anys sembla que entra en una etapa nova i desconeguda.
