Civisme de dretes en una festa sense esquerres

Pablo Burgos és publicista, escriptor i un vell conegut meu de la secció d'hoquei del Reial Club de Polo. Me'l trobo als ferrocarrils de Sarrià, de camí a la manifestació del 12-O amb la seva dona, els seus cinc fills i un nebot. De seguida em fa cinc cèntims de per què secunda la convocatòria de la plaça Catalunya: "Estic d'acord amb Mas que a Catalunya cal una transició nacional, però per oblidar el 1714, fets de fa tres segles! Mas vol deixar la meitat del país fora de joc. Acabarem com a Palestina".

Burgos no és l'única cara coneguda de la zona alta que descobreixo entre els manifestats. Calculo que un 20% dels assistents són persones de casa bona. La resta es divideix entre una classe mitjana d'origen immigrant i el fàcilment distingible col·lectiu de gent gran que ocupa des de fa dècades les bases de la dreta espanyola. Votants d'esquerres, el tradicional socialista del cinturó, no en sé trobar. Potser amb l'excepció d'un home que porta una bandera republicana, el PP ha triomfat com a organitzador.

Fins i tot hi ha rotllanes d'homes amb clauers i gorres de la Legió, de l'exèrcit o del Pilar, i amb la premsa de dretes de Madrid sota l'aixella. Comença a ploure i em refugio sota el paraigües de Castor Soriano, un home que va néixer a Albarrasí i que fa 65 anys que viu a Barcelona. L'acompanyen els seus dos fills. Un porta una gorra del Sindicato Unificado de la Policia Nacional. Soriano, un antic empleat de banca, m'assegura que, quan algú critica Catalunya, s'emprenya, però afegeix que té "unes arrels a Espanya". "I, a més, Aragó i Catalunya tenen una història comuna".

Soriano expressa les seves raons amb respecte. La gran majoria dels presents actuen igual. De radicals en detecto pocs. Hi ha un petit grup de 10 neonazis. Porten banderes espanyoles constitucionals i un distintiu de les Brigadas Blanquiazules. En algun moment, discretament, fan la salutació feixista. Una senyora de nom Carmen se m'acosta per mostrar-me un llibre: Historias ocultas del nacionalismo catalán , de Javier Barraycoa. Carmen m'exposa el següent discurs: "A mi ara em prohibeixen utilitzar el castellà. En canvi, Franco a mi no em va prohibir mai res". A prop seu hi ha Manuel Pires, que no comparteix la visió de la Carmen però lamenta que la Generalitat tiri pel dret amb la independència deixant de banda "tots els immigrants que van treballar molt per tirar endavant les fàbriques catalanes". Quan els parlaments ja han finalitzat, els càntics eleven el to de la festa, fins i tot amb una paròdia de capea multitudinària i la versió actual del " Pujol, enano, habla castellano ": " Mas, cabrón, España es tu nación ".

Més continguts de

El + vist

El + comentat