Creus que ets un hiperpare i vols deixar de ser-ho?

BarcelonaCom es pot evitar ser un hiperpare? Dues expertes ofereixen algunes pautes. Són Raquel Sala, que du a terme el projecte Educadors Familiars, un programa d’acompanyament de famílies en l’educació dels fills, i Mireia Cabero, psicòloga, coach i consultora en benestar.

Més autonomia

Hi ha un tipus d’hiperpaternitat que és la que practiquen els pares piconadora, que aplanen el camí dels seus fills perquè no s’hagin d’enfrontar a cap obstacle. Solen passar-los al davant en tot per evitar disgustos i que s’hagin d’esforçar excessivament. D’aquesta manera, però, s’impedeix que els nanos desenvolupin la seva autonomia i, per tant, a mesura que es facin grans continuaran depenent dels seus pares. És important permetre’ls fer tot el que són capaços de fer i també el que encara no saben fer perquè en puguin aprendre.

Menys protecció

A ningú li agrada veure el seu fill patir. Però no només és llei de vida sinó que és l’única manera d’aprendre. Si no permetem que els fills assumeixin riscos, estem impedint que creixin. És bo confiar en ells i que els infants ho percebin perquè així els estem transmetent la idea que són capaços de fer moltes coses. Els podem acompanyar i ajudar, però equivocant-se poden aprendre de l’error i treballar la tolerància a la frustració. Ara bé, segons Sala, si tenim una por irracional a les altures, per exemple, abans de transmetre al fill el nostre nerviosisme és millor demanar-li que no s’enfili i ja ho farà quan no siguem al davant.

Pantalons verds o vermells?

Les famílies no són democràcies. Hi ha decisions que no han de prendre els nens i això no implica que els pares siguin autoritaris. Però posats a preguntar-los coses, assegura Raquel Sala, val més oferir-los dues opcions a triar que a nosaltres ens semblin adequades. Per exemple, si s’han de vestir se’ls pot plantejar quins pantalons volen: els verds o els vermells? D’aquesta manera han pogut triar la roba però no surten de casa amb pantalons curts a ple hivern.

Diguem prou i no

Si concedim als fills tot el que demanen, com a pares estem dimitint de la nostra feina d’educar. Cada vegada sentim més a parlar de la tolerància a la frustració i precisament en sentim a parlar tant perquè cada vegada hi ha més nens que la tenen molt baixa. De fet, molts hiperpares protectors ho fan servir com a excusa davant les rebequeries dels fills. Els infants necessiten que els adults els ensenyem les normes i els posem límits, que els serveixen de punts de referència que els facin sentir segurs i protegits.

L’ofici dels nens: jugar

Hi ha nens que surten de casa a les 7.30 hores i no tornen fins a les 20.00. No tenen ni un minut per avorrir-se. Passen més de 12 hores al dia fent activitats de tota mena i se’ls roba el temps per fer el seu ofici: jugar. I si els nens no juguen, perden un element fonamental per al seu creixement, assegura Raquel Sala. La neurociència ho ha demostrat: mentre els nens juguen, s’estableixen unes connexions neuronals que d’una altra manera no es formen.

De Messi només n’hi ha un

Hi ha una gran obsessió perquè els nens destaquin al més aviat possible. Idiomes, esports, robòtica, música... Segons Mireia Cabero, educar els fills en un entorn d’exigència genera frustració i dificulta una sana autoestima. La creença que cal ser perfectes a la vida acaba portant patiment i falta de motivació, en canvi l’acceptació d’un mateix porta satisfacció. És, doncs, preferible que els pares treballin perquè els nanos aprenguin a conèixer-se a ells mateixos. Així tindran més capacitat per construir la vida que volen i convertir-se en les persones que volen.

Pares amb debilitats

Voler ser uns pares perfectes és una font d’estrès enorme. Per molt que ho intentem un moment o altre ens equivoquem. A vegades ens enfadem amb els fills amb raó i de vegades sense raó. Sigui pel sigui, el que és important, assegura Cabero, és que l’error serveixi per ser millors, que no vol dir ser perfectes. Podem aprofitar-los com una oportunitat d’aprenentatge en comptes de veure’ls com un fracàs. A més, incorporar l’equivocació i l’error dins del dia a dia de la família permet normalitzar-lo.

Ser l’eix de la teva existència

Per als hiperpares els fills són el projecte de la seva vida. Sol ser una maternitat tardana i, per tant, difícilment en vindran més. Així, com a projecte de vida ha de sortir bé, no pot ser un fracàs. Per tot això els hiperpares col·loquen els fills en un altar dins d’una vitrina. Per a Cabero, és important que els pares tinguem el nostre espai, ens fem visibles i parlem de nosaltres i no només dels fills perquè, si no, ens convertim en uns desconeguts per a ells.