CONSULTA, EL DEBAT A MADRID

Dimecres, 9 d’abril: Madrid és l’illa de Robinson Crusoe

Després de les mil profecies del ministre García-Margallo sobre una Catalunya independent, ahir el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en va afegir una altra: “Vostès estan oferint el més semblant que es pot imaginar a l’illa de Robinson Crusoe”

La lògica diu que Felip II va instal·lar la seu de la monarquia a Madrid perquè estava situat en un bon encreuament de camins. Altres teories, però, sostenen que el rei buscava allunyar-se de la mateixa manera de tots els punts de l’imperi. Ahir, PP i PSOE van donar per bona -passada pel filtre del segle XXI- la segona teoria. Avui, dimecres 9 d’abril, la política madrilenya està una mica més lluny del que passa als carrers de Catalunya. Als passadissos del Congrés (mentre a dins el portaveu del PNB, Aitor Esteban, parlava de la “patata catalana i l’ euskalpatata ”) els responsables del govern espanyol s’arronsaven d’espatlles quan els periodistes demanaven: “I ara què?” Ahir, tocava el no. Eixamplar encara més les distàncies.

Després de les mil profecies del ministre García-Margallo sobre una Catalunya independent, ahir el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en va afegir una altra: “Vostès estan oferint el més semblant que es pot imaginar a l’illa de Robinson Crusoe”. De sobte, l’espectre del nàufrag anglès -ideat per Daniel Defoe- que passa 28 anys en un tros de terra perdut es va fer present a l’hemicicle, ahir més atapeït que mai. La tribuna de premsa -situada davant del retrat de Ramon Llàtzer de Dou i Bassols, barceloní, primer president de les Corts de Cadis el 1810- estava plena de gom a gom. A les zones de convidats, autoritats catalanes i representants de tots els partits i de la societat civil. El president del Congrés, Jesús Posada, va haver de cridar a l’ordre diverses vegades alguns dels assistents perquè no aplaudissin les intervencions dels diputats catalans. Ergo Robinson Crusoe no estava tan sol.

Per a alguns dels viatgers a qui ahir els va tocar comandar la nau, aquella era la seva primera intervenció a la cambra baixa. “Ja hem trepitjat la gespa”, confessava Jordi Turull després de fer una volta de reconeixement a l’hemicicle quan encara estava buit, de la mà del veterà diputat de CiU Jordi Jané. Els nervis eren evidents. Poc abans de les quatre de la tarda, Turull va sortir al pati per fumar i mirar de rebaixar la tensió, però un núvol de càmeres el va fer desistir-ne. Marta Rovira, acompanyada pel seu equip, també explorava paisatges desconeguts. A Joan Herrera, en canvi, se’l notava més còmode. Jugava a la seva excasa, com li va recordar Posada. Potser per un punt de superstició, va pujar a la tribuna pel costat dret, com feia quan era diputat allà. Els antics companys el rebien a la manera madrilenya, és a dir, amb grans encaixades i cops contundents a l’espatlla, que ja feien preveure la tempesta que s’acostava a la tribuna d’oradors.

La comoditat del PSC

A les files socialistes, en canvi, l’ambient era tot un altre. Malgrat que alguns diputats del PSC estaven convençuts que els partits pro consulta havien muntat aquest debat només per deixar-los en evidència a ells, a l’hora de la veritat van optar per situar-se en una zona de confort a redós de Pérez Rubalcaba. Al migdia, abans de fer-se la foto amb el secretari general del PSOE, la direcció catalana feia un mos al bar Manolo, una de les tavernes més transitades per polítics i periodistes. Calamars i croquetes a l’aire lliure, aprofitant la calor tropical que feia a la capital espanyola. Ja un cop dins del recinte parlamentari, el diputat Miquel Iceta saludava el cap de files de CiU al Congrés. Un cortès “Estic content de veure’t”. I una broma amb els càmeres de televisió, que no es posaven d’acord sobre on situar-se: “Ja sembleu el PSC!”, els deia.

El PP es va mostrar disciplinat i va evitar escridassades mentre parlaven els representants catalans. A fora, tot eren elogis al discurs que havia fet el seu cap de files. Com admetia un parlamentari amb molts anys de mili, és de manual que tota la bancada s’aixequi a aplaudir en debats de profunditat política com el d’ahir. Una altra cosa, però, és la intensitat i la duració de l’ovació. Ahir Rajoy va agradar als seus. I Rubalcaba també va convèncer... els populars. “Algú que vol aspirar a ser president del govern espanyol havia de fer aquest discurs”, deia amb una satisfacció mal dissimulada una persona de l’entorn presidencial.

Díez versus Rivera

Tocava felicitar-se perquè el bipartidisme s’havia mostrat com un dic que atura la riuada i havia obligat Rosa Díez, d’UPyD, a fer una intervenció nacionalista pujada de to. A les sales de premsa, treballadors del partit ensenyaven les instal·lacions als seus companys de Ciutadans. Bona sintonia entre col·legues. Albert Rivera, per lliure, s’explicava al pati i ho aprofitava per carregar contra la poca “il·lusió” que genera un Rajoy que fa, ara sí, diu, el que ell creu que ha de fer: dir no i punt.

Els partidaris de barrar el pas al 9-N estaven satisfets, però quan la premsa reclamava què passaria a partir d’avui, evasives i sensació que qui dia passa any empeny. L’illa que, massa sovint, és el Madrid del poder navega una mica més lluny i més desorientada.“ Si se han echado al monte... ”, es justificava un ministre quan se li preguntava per si l’oferta de finançament serà suficient per reconduir la situació. Des de la Moncloa no deixaven passar l’ocasió per fer notar que Duran i Lleida havia intentat fer-se un lloc, una escletxa entre uns i altres. Mentre parlaven Turull, Rovira i Herrera, el portaveu de CiU combinava l’atenció amb les mirades al mòbil i algun comentari puntual amb el secretari d’estat de Relacions amb les Corts, el membre del PPC José Luis Ayllón. Ahir el to va ser contingut. Elegància de marbre. Fred. Sec. Al carrer, l’ombra negra d’un grupet de joves de La Falange, cridant “Catalunya és Espanya”, va quedar en anècdota.

Ara la clau és saber què passarà a partir d’avui. A l’aire primaveral de Madrid, amb olor d’uns boixos propers, ja hi sura l’espectre de Crusoe, perdut en una illa encara més tancada en ella mateixa.

Més continguts de

El + vist

El + comentat