NOU CICLE PASSES ENDAVANT

La culminació de l'estat propi no seria possible sense la construcció nacional assolida durant el segle XX

Esperant el salt final

Catalunya és un país petit i poc poblat però ha donat uns líders d'una talla extraordinària que han permès al país superar un segle XX que l'ha situat sovint al llindar de la desaparició nacional. Sense homes com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas i la seva obra política, no tindríem l'arquitectura institucional que tenim ni tampoc la consciència de ser una realitat política i cultural diferenciada.

Tots eren independentistes de lletra i obra, però no se'n van sortir per la pròpia debilitat nacional i per la força opositora de l'estat espanyol. Alhora, però, i a excepció de Prat de la Riba, cap no hauria pogut construir res sense els fonaments aixecats pel seu antecessor.

Aquesta és, de fet, la clau de l'èxit català: cada president s'ha sentit part d'una llarga cadena de legitimitat que enfonsa les seves arrels en el primer mil·lenni. Pocs països europeus poden exhibir una llista de presidents que arriba fins al número 129, que ocupa ara Artur Mas. Els Estats Units, amb més de dos segles d'història democràtica ininterrompuda, en sumen només 44. Catalunya triplica aquesta xifra.

L'Espanya del segle XX es va oposar a la sobirania plena de Catalunya amb les armes pròpies d'aquell segle. La llei, l'ordre constitucional i el rodet parlamentari de Madrid eren les eines preferides, però sempre hi havia un recurs addicional per utilitzar si les peticions catalanes es consideraven excessives: l'exèrcit espanyol, sempre disposat a fer servir la força per garantir-ne la unitat indissoluble. Ben entrat el segle XXI, però, aquesta possibilitat no és factible. L'estat espanyol forma part de la Unió Europea, de l'OTAN i de la moneda única. La política ja és, per fi, l'únic terreny de joc real on jugar, i acabar si és possible, aquesta llarga partida de legitimitats que fa tres segles que dura.

En aquest sentit, la política catalana ha d'oferir abans o després un líder capaç d'entendre el pes de la història, assumir l'herència que ha rebut dels presidents que l'han precedit i culminar, en un clima social favorable, l'objectiu pel qual els seus antecessors van patir presó, exili, tortura i, fins i tot, l'execució davant d'un escamot d'afusellament.

ENRIC PRAT DE LA RIBA

(1870-1917)

El constructor d'un país nou

Enric Prat de la Riba aconsegueix una proesa: cus Catalunya al voltant d'una única institució per primera vegada des de la derrota austriacista en la Guerra de Successió. Des del 1714 i durant dos segles, el país havia quedat trossejat en corregiments primer i províncies després, sense cap ens nacional que la representés i cohesionés. Dos-cents anys exactes després, Prat de la Riba aixeca la Mancomunitat el 1914 sobre els pilars de les quatre diputacions. Segons l'historiador i exsenador Jaume Sobrequés, "Prat de la Riba, més enllà de la feina de govern que va fer, té un valor simbòlic extraordinari perquè dóna vida institucional a tot el país". Sense perdre temps, el primer president de la Mancomunitat es llança a construir un país modern: escoles, telèfons, carreteres i biblioteques teixeixen el que l'historiador Enric Pujol veu com un "veritable estat regional". Al marge de l'ingent obra material, Prat de la Riba també impulsa la construcció nacional del país a través de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i de la normativa lingüística dirigida per Pompeu Fabra.

FRANCESC MACIÀ

(1859-1933)

L'home que ho va tocar amb els dits

Lafigura colossal de Francesc Macià eclipsa Prat de la Riba i projecta una llarga ombra sobre tots els líders catalans que l'han seguit. No debades, cap altre dirigent polític ha aconseguit superar encara el seu sostre institucional: arran de la proclamació que va fer de la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, es desencadena una negociació amb Madrid que cristal·litza amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i amb l'Estatut de Núria. "Macià va fer un acte de sobirania sense precedents que va tenir unes conseqüències polítiques de primera magnitud", explica Pujol. I afegeix: "El seu llegat no ha estat superat encara i tots els que han vingut després s'han limitat, amb més o menys encert, a preservar la flama de la Generalitat que ell va encendre". És per això que l'Avi és el líder nacional que fa el salt endavant més gran des de la Guerra de Successió en dotar Catalunya d'un únic govern democràtic que la connecta directament amb els temps medievals de plena sobirania. Macià no assoleix l'estat sobirà que somniava, però sí que posa Catalunya en la casella immediatament anterior. Mai no sabrem què hauria passat si el fundador d'Estat Català i ERC s'hagués plantat i hagués dut el seu repte fins a les últimes conseqüències. Potser l'any passat hauríem celebrat els 80 anys de la independència nacional o potser mai no hauríem tingut ni tan sols Generalitat. Al marge de la seva herència institucional i política, hi ha un altre aspecte que converteix Macià en pare de la pàtria. Segons Sobrequés, "el mite Macià es fonamenta sobretot en el seu caràcter de convers, perquè no oblidem que ell fa carrera a l'exèrcit espanyol, dintre el qual arriba a coronel, i un dia trenca amb tot això i passa a liderar l'ala més radical del nacionalisme català". Efectivament, Macià passa de coronel de l'exèrcit d'Espanya a líder insurreccional que intenta la invasió de Catalunya per Prats de Molló. El seu periple per l'exili, que el du de Moscou a l'Havana, i el seu tarannà proper a la gent fan la resta i el seu funeral, el Nadal del 1933, serà un dels actes més multitudinaris de la història de Catalunya.

1873

Poca gent sap que, a banda de les proclamacions sobiranistes de Macià i Companys, un grup de federalistes temeraris ja va fer el mateix l'any 1873, durant la primera i efímera República espanyola, que havia nascut aquell mateix any i moriria l'any següent. El 5 de març els federalistes catalans, que controlaven les quatre diputacions, l'Ajuntament de Barcelona i el govern civil, van proclamar l'estat català dins la República federal espanyola i van designar Baldomer Lostau com a cap de govern. La reacció del president de la República espanyola, el també català Estanislau Figueras, va ser ràpida i dos dies després les dues parts van arribar a un acord.

LLUÍS COMPANYS

(1882-1940)

Liderar el país en el moment més difícil

Afirma Jaume Sobrequés que "el president Lluís Companys és víctima del seu propi assassinat el 1940". Aquesta frase contundent il·lustra el fet que l'execució del president màrtir ha entelat la seva acció de govern i ha accentuat el debat entre partidaris i detractors. Successor de Macià a la seva mort, Companys es va posar al davant de la Generalitat en els moments més difícils que ha viscut mai aquesta institució. El 4 d'octubre del 1934 Alejandro Lerroux és nomenat president del govern espanyol i forma un govern únicament amb ministres de la dretana CEDA. Amb l'amenaça de la dissolució de la Generalitat i amb mig Espanya en plena onada revolucionària, Companys proclama l'estat català de la República Federal Espanyola. Són els Fets d'Octubre i acaben amb el govern català a la presó i amb la suspensió de l'autonomia. Dos anys després, la victòria del Front Popular a les eleccions suposa el seu alliberament i el restabliment de la Generalitat. Jutjat sovint severament per aquests fets i acusat de deixar-se arrossegar pels anarquistes, l'historiador Enric Pujol sosté que Companys "va haver de defensar la Generalitat en el pitjor moment i va triar fer-ho amb un acte de reafirmació, que en aquell moment va acabar malament però que va ser imprescindible per permetre, dos anys més tard, el restabliment de l'autonomia política de Catalunya". En aquesta línia, Sobrequés es mostra convençut que la seva proclamació de l'estat català "va ser la decisió més patriòtica, més valenta i més sensata que podria prendre davant el caire que prenien les coses en el si del govern espanyol".

JOSEP TARRADELLAS

(1899-1988)

El president de la continuïtat

Després de l'afusellament de Companys, el llavors president del Parlament Josep Irla assumeix la presidència de la Generalitat. Durant 14 anys serà la màxima institució del país i l'únic president català que haurà assumit el càrrec a l'exili i l'haurà abandonat, el 1954, encara a l'exili. Segons Sobrequés, "sense Irla no hi hauria hagut Tarradellas perquè la Generalitat hauria mort juntament amb el seu president davant d'un escamot d'afusellament l'any 1940". Si Irla és la continuïtat històrica de la Generalitat, Tarradellas és la restauració d'aquesta institució el 1977, a les acaballes del franquisme. El fet té una importància extraordinària perquè la Generalitat és l'única institució dels anys de la República que és reconeguda i legitimada pel règim que l'havia il·legalitzat quaranta anys enrere. "El reconeixement de la Generalitat i del seu president Tarradellas és l'única ruptura que fa la Transició", diu Sobrequés. De retruc, va ser una bona sortida política per als partits catalans que havien obtingut més bon resultat a les eleccions de l'any 1977, incapaços d'acordar qui hauria de presidir el nou govern autònom de Catalunya.

Més continguts de

El + vist

El + comentat