Publicitat
Publicitat

CRISI DE L’HABITATGE

Expulsats de casa: parlen els afectats per l’augment del lloguer

L'augment del preu del lloguer impacta en les vides de molts ciutadans que reclamen que es reguli el mercat

ANDRÉ PIRRALHA

35 anys

“Els propietaris volen obtenir el màxim possible a costa dels llogaters”

A punt de ser pares per segona vegada i amb la preinscripció escolar a l’horitzó -el seu fill gran començarà l’escola el curs que ve-, l’André Pirralha, investigador portuguès, i la seva dona han d’afrontar també un possible canvi de pis. Fa tres anys que viuen al barri del Fort Pienc de Barcelona, on van llogar un pis gran però antic per 850 euros. Ara els demanen 1.300 euros per renovar el contracte per un any. El pis és ineficient energèticament perquè les finestres i els tancaments són vells. “Nosaltres ja esperàvem un augment, però no del 50%. No pensàvem que podien demanar aquesta quantitat per un pis en aquest estat”, denuncia l’André.

També lamenta que el propietari no hagi valorat que són llogaters que paguen puntualment. “Ens volíem quedar, però 1.300 euros per un pis és un esforç molt gran”, diu. Tots dos treballen i tenen bons sous. “Però no es tracta de diners. Això va del fet que els propietaris volen obtneir el màxim possible a costa de posar els llogaters en situacions difícils d’una manera que és immoral”, raona. No volen comprar un pis i demanar un préstec que no podran pagar: “Volem ser responsables financerament. I comprar un pis ara a Barcelona és impossible, estan hipervaloritzats”.

Tampoc volen marxar fora del barri -tot i que ja no és el barri que van conèixer quan s’hi van traslladar- i busquen per la mateixa zona. La setmana que ve han de preinscriure el seu fill en una escola del barri, però no saben si és aquí on viuran el curs que ve. “Si no trobem un pis que compleixi les nostres exigències d’espai marxarem, però és l’última opció perquè els preus a fora també estan inflats”. També lamenta la destrucció del teixit social. L’estiu passat ja van marxar la meitat dels inquilins de la finca per l’augment del lloguer. “Volen atraure famílies estrangeres amb diners i contractes de fora. Però quan fas fora la gent estàs fent mal al barri perquè canvia la composició social”, conclou.

SANDRA

47 anys

“No vull marxar del meu barri, aquí tinc els meus records”

La Sandra ha viscut tota la vida al barri de Gràcia, a Barcelona, i aquí és on ha format una família amb la seva parella. Fa quinze anys que viuen en un pis de lloguer perquè no creuen en la propietat privada. “Però ens hem adonat que potser el nostre ideal no és el millor, costa mantenir-lo i sembla que s’obligui a tenir propietat privada i s’especuli amb això”, lamenta.

Ara paguen 872 euros de lloguer per un pis de 75 m 2 a Vallcarca; havien començat pagant 750 euros i ara el propietari els ha anunciat que els augmenta el lloguer fins als 1.250 euros. “És un propietari d’aquí, amb més propietats i sense problemes econòmics, però diu que aquest és el preu que es demana ara”. La Sandra reconeix que el preu que paguen ara és el llindar màxim que poden assumir, ja que hi han de sumar les despeses diàries. L’escola bressol costa 405 euros mensuals i l’escola de la filla gran 250. “Va pujant tot excepte el sou”, i admet que anar al teatre o sortir i pagar un cangur s’ha convertit en un luxe. Tot i això es consideren uns afortunats perquè tenen dos sous: de 1.700 i de 2.000 euros. Han temptejat l’opció de comprar un pis, però el que ha vist la Sandra l’ha desanimat. L’últim, un pis de 50 m2 per 330.000 euros. Tampoc tenen els diners per pagar una entrada i el banc no els dona una hipoteca que cobreixi el 100% de l’import de l’habitatge.

També estan explorant altres barris o la possibilitat de marxar fora, però ella reconeix que si marxa la seva xarxa social perilla. “El mercat m’està escopint fora de Barcelona”. Però encara no vol tancar l’opció del barri. “Aquí tinc els records, la família. No vull marxar, és casa meva. Jo ho comparo amb arrencar una planta de les arrels”. La recerca de pis també els condiciona la matriculació escolar. Tot i que han triat l’institut del barri no saben on viuran el curs que ve. Tot plegat té la Sandra en un estat d’estrès. I lamenta els canvis que ha experimentat el barri: “Hem hagut d’anar marxant, les botigues ja no hi són, sembla un complex turístic o un lloc de pas. Ens fan fora i nosaltres som els que estem sostenint la identitat dels barris”.

NÚRIA RIERA

27 anys

“M’he plantejat tornar amb els pares perquè se me’n va el sou en el pis”

Pis de 40 m 2 al barri de la Sagrera de Barcelona per 640 euros més despeses. En total, 850 euros mensuals. Això és el que pagava la Núria Riera per viure en un pis antic i ple d’humitats amb la seva parella. Ella és de Cardedeu, però volien viure com més a prop millor de la universitat i el lloc de treball, que és a Barcelona. “Vam estar tres mesos buscant pis i els preus eren molt alts. Aquest era el que estava més o menys millor, però el preu no era gens raonable pel pis que era”, reconeix.

Així que el contracte els hi va permetre, van marxar del pis i van buscar fora de Barcelona. Van anar a parar a Granollers, però abans havien mirat a Mollet i Montmeló. “Vam trobar un xollo: un pis al centre de Granollers, de 65 m 2, quatre habitacions, reformat, tot exterior i amb aigua inclosa. Ens van dir que si anàvem allà amb els diners de la reserva ens el guardaven perquè hi havia deu persones interessades”. Així ho van fer i ara viuen a una hora en tren de Barcelona. Els inconvenients: han de pagar el transport públic -63 euros mensuals per l’abonament de Renfe- i han d’invertir una hora en desplaçaments. “Però em compensa molt. Abans arribava a casa meva i no estava a gust. Encara que estigués a 15 minuts de la feina sentia que m’estaven estafant”. Admet, però, que si hagués trobat un pis a un preu “assequible” s’hauria quedat a Barcelona. “M’agradaria viure als barris de Gràcia o de Sant Andreu, però ara mateix és impossible. Hi ha tanta demanda i tan poca oferta que se n’aprofiten i fixen preus elevats”, diu.

Treballen tots dos però els sous són inferiors a mil euros i viure en una zona cèntrica és “inviable”. Ella també descarta l’opció de comprar. I aquest és un tema, el de l’habitatge, que li preocupa. “A vegades m’he plantejat tornar a casa dels pares perquè se me’n va el sou en el pis”. Destina el 60% del sou a pagar pis i despeses. Ella i l’Eric han hagut de renunciar a sopars i viatges. “I que als 27 anys t’hagis de preocupar per tenir un habitatge digne és greu”.

JORDI SUBIRATS

46 anys

“Hem de marxar a viure lluny de les nostres feines”

Fa quatre anys el Jordi Subirats, de 46 anys, i la seva dona es van traslladar a Sant Cugat del Vallès buscant més tranquil·litat per viure, perquè havien decidit formar una família. Van canviar el pis de 70 m 2 de Barcelona, pel qual pagaven 800 euros, per un pis una mica més gran, 78 m2, amb jardí i piscina comunitària i situat en un carrer -llavors amb poc trànsit- al barri de Volpelleres, una àrea en creixement. Van començar pagant 800 euros al mes. La zona s’ha transformat els últims cinc anys. “Al nostre carrer s’han construït fins a sis blocs de pisos més i ara ja no hi ha ni la tranquil·litat ni la verdor del principi. Tot i així, encara és millor que viure a Barcelona”, admet el Jordi, informàtic de professió.

Els 800 euros del 2014 s’han convertit en 856 i ara, amb la renovació del contracte, el propietari els ha anunciat que els augmentarà el preu “només” 150 euros més perquè se’ls considera “veïns amb antiguitat”. Ells hauran de pagar 1.000 euros, però a veïns menys afortunats els han pujat el lloguer fins als 1.150 euros.

El Jordi és autònom. Cobra al voltant de 1.200 euros i la seva dona està a l’atur. “Si m’apugen el lloguer a mil euros em queden 200 euros per alimentar la família i pagar l’escola, i el sou no augmenta com el nivell de vida. És una bestiesa el volum del sou que s’ha de dedicar al lloguer”, denuncia. Els agradaria quedar-se a Sant Cugat del Vallès. També els agradaria que el seu fill, que té dos anys, s’escolaritzés a Sant Cugat, però ja estan mirant pisos de lloguer pels voltants. Han mirat a Sant Quirze del Vallès, on els pisos, diu, estaven “un 20% més barats que a Sant Cugat, però ara també estan tots més cars”. Comprar un pis ni s’ho planteja amb el seu sou, que no és gaire alt, malgrat els estudis i els idiomes que parla: “Si tingués un sou alt, encara, però amb el meu sou...”

Un ens regulador

També s’ha plantejat traslladar-se a Sant Sadurní d’Anoia, on va néixer i on pel mateix preu, diu, “tindria pisos de 150 m 2 ”. “I a Sant Feliu de Codines, on per mil euros pots tenir una casa unifamiliar”, afegeix. “Però per viure al lloc on volem hem de sacrificar el nostre sou. A què li donem valor, a l’espai o al lloc de residència? Si valoro el lloc, no tinc elecció. Si vull viure a Sant Cugat hauré de viure en una capsa de mistos. No hi ha res per 600 euros”, assegura. Denuncia que “la classe treballadora ha de marxar de Sant Cugat”. “Hem de marxar lluny de les nostres feines. Si no ets afortunat econòmicament has de marxar del lloc on vols viure. Els llocs macos estaran plens de gent amb diners però no de gent que s’estima el poble”, argumenta.

Per al Jordi el més preocupant és que en tot just cinc anys el preu d’un pis pugui passar de 800 a 1.150 euros. És per això que reclama un ens regulador que fixi els preus del lloguer per evitar situacions d’abús.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT