DESIGUALTAT DE GÈNERE ELS TESTIMONIS

“A les entrevistes de feina em preguntaven: «Vols ser mare?»”

Dones i homes que han pres la decisió de tenir fills relaten les dificultats de compaginar la carrera professional amb el desig de ser mares i pares
JOAN SERRA / ALBERT SOLÉ / ELISABET ESCRICHE

Combinar la maternitat amb la carrera professional. Ser mare encara suposa una entrebanc massa gran per progressar a la feina i, quan s’assumeixen les exigències professionals per mantenir l’estatus laboral, atendre els fills s’acaba convertint en un equilibri complicat. Aquests són tres testimonis d’experiències familiars i laborals diferents.

ELISABET CANO

“Es penalitzen les dones que estan en edat de tenir fills”

Des que l’Elisabet es va incorporar al món laboral ha treballat en quatre empreses fent tasques de comunicació. “Sempre que canviava era per millorar”, explica. A finals del 2009, però, va ser víctima de la crisi. L’empresa on treballava va tancar després de fer suspensió de pagaments. A partir d’aquí va començar el seu particular periple. Tot i que era graduada en disseny i tenia dos màsters, un en comunicació publicitària i l’altre en direcció en comunicació, el primer pas va ser ampliar el currículum acadèmic començant un grau de comunicació a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Paral·lelament, buscava feina. “A la primera entrevista, em van preguntar si volia ser mare en els pròxims anys”, recorda. La seva resposta va ser negativa perquè, en aquells moments, no entrava en els seus “plans immediats”. Va arribar fins a l’última ronda de selecció, en què l’empresa havia de decidir entre ella i un altre candidat. A l’entrevista novament li van preguntar si volia tenir fills. “Vaig reiterar que no entrava en els meus plans i la seva resposta va ser: «Doncs sí que ho tens clar!»” En veure la cara de l’Elisabet, l’entrevistador va intentar justificar la seva pregunta, però sense gaire èxit.

Durant quatre anys ha fet una quinzena d’entrevistes més per a tot tipus d’empreses, des de multinacionals fins a ONG. “En gairebé totes [tant si l’entrevistador era home com dona] m’han preguntat si volia ser mare”, especifica. La manera de fer-ho ha sigut diversa. Amb el temps, però, la resposta de l’Elisabet ha canviat.

Fa dos anys va decidir, juntament amb la seva parella, que volia ser mare. Està embarassada de sis mesos. Els seus desitjos de tenir un fill i el fet de viure un déjà-vu en totes les entrevistes laborals la van portar fa gairebé dos anys a fer-se autònoma per crear el seu propi negoci i, alhora, estudiar un tercer màster. “Sempre m’havia mogut en el sector de la comunicació i, de mica en mica, m’han arribat encàrrecs”, detalla. Tot i així, té clar que quan acabi la “baixa” de maternitat tornarà a buscar feina “fixa” si no és que pot aconseguir uns clients més o menys fixos que li donin estabilitat. “Després de tantes entrevistes arribo a la conclusió que la persona escollida és un home o una dona de menys de 25 anys o de més de 45. Es penalitzen les dones que estan en edat de tenir fills”, lamenta.

ALBERT BENET

“Encara hi ha molta inèrcia d’assignar els rols de l’home i la dona”

Fa nou anys que Albert Benet viu amb la seva parella i els tres fills a Alpens, un poble de poc més de 300 habitants d’Osona. Abans residien a Sabadell, però van reconduir les seves vides pensant en la família, una decisió que va comportar sacrificis. “Vam fer una aposta per la tranquil·litat, era un projecte global”, explica l’Albert, que va deixar la feina de periodista quan van instal·lar-se al poble del seu sogre, on tenien un immoble més assequible que a Sabadell. La dona, Anna Plans, és mestra i va demanar el trasllat a un altre centre. Ara és cap d’estudis a Sant Pere de Torelló. Benet no ha tornat a exercir de periodista, tot i que ho ha intentat. “Si fem un balanç des de l’òptica familiar, estem contents. Hem trobat més dificultats en l’àmbit laboral, tenint en compte com és la meva professió”, raona l’Albert, que va estar dos anys a l’atur i després ha treballat d’operari en una fàbrica d’embotits i en una empresa metal·lúrgica, a banda de fer d’agutzil a Alpens.

La parella havia planificat tenir tres fills -el Marçal (12 anys), el Gil (10) i la Núria (8)- i estava disposada a fer renúncies professionals. El més senzill era que l’Anna mantingués la plaça de mestra i ell renunciés a la feina al diari. “Mentre vivíem a Sabadell i els nens eren més petits, compaginàvem la feina i les exigències familiars com podíem, amb l’ajuda de la mare de l’Anna. Jo solia plegar tard. Després d’instal·lar-nos a Alpens, jo vaig assumir el rol familiar”, relata l’Albert, que cada matí s’encarrega de portar els nens a l’escola a Sant Quirze de Besora -el gran ha començat a l’institut- i de fer les tasques domèstiques. “Ens hem adaptat, però jo no he hagut de preparar-me per fer això, perquè la feina de casa ja la feia. Encara hi ha molta inèrcia d’assignar els rols de l’home i la dona com sempre havien estat. A Alpens encara genera sorpresa que jo porti la casa”, diu per il·lustrar el fet que el seu paper encara provoca perplexitat. “Els nens han de veure que rentar plats o posar rentadores és responsabilitat de tots dos”, afegeix.

L’Albert interpreta que l’etapa que l’Anna i ell van obrir fa nou anys es transformarà a mesura que els fills creixin. “Potser una persona més ambiciosa a nivell professional no hauria decidit anar a viure en un poble petit. Quan els nens siguin més grans, la nostra rutina serà diferent”, apunta l’Albert, que ha trobat vàlvules d’escapament per sentir-se realitzat ara que ja fa gairebé una dècada que no exerceix de periodista. Per segona temporada consecutiva, és el delegat d’un equip de futbol -l’Europa-, una de les seves grans passions.

ALEJANDRA NAVARRO

“Estudiant medicina és difícil quedar embarassada abans dels 30 anys”

Alejandra Navarro és ginecòloga, té 31 anys i no va decidir quedar-se embarassada fins que el gener passat va aconseguir una feina estable (40 hores) a la sanitat privada. “Fins al gener vaig estar treballant a la sanitat pública, però amb contractes eventuals i, evidentment, fins que no vaig tenir un contracte i estabilitat laboral no vaig fer el pas”, explica. Aquest retard voluntari del primer embaràs, en el seu cas, es deu al tipus de formació que necessiten els metges, que fa molt difícil que les mares facin aquest pas abans dels 30 anys. “Si fas un curs per any, acabes la carrera i els quatre anys de MIR [la residència] amb 24 o 25 anys, i llavors has d’estar quatre anys més fent l’especialitat, i en aquests quatre anys sí que estàs fix a l’hospital”. L’Alejandra està embarassada de 28 setmanes i confia continuar treballant fins a la 32. “Hi ha dones de la carrera que s’esperen als quatre anys d’especialitat per quedar embarassades, així tenen la baixa de maternitat assegurada, i saben que quan tornin tindran feina segura. Així, quan després de l’especialitat van a buscar feina, ja ho fan com a mares”, assegura l’Alejandra. Però admet que “són una minoria, i la majoria de gent s’espera a acabar l’especialitat, i això endarrereix la maternitat, almenys fins als 31 o 32 anys”. “Crec que jo sóc de les primeres de la meva promoció que s’han quedat embarassades”, afegeix.

Aquesta ginecòloga de Barcelona treballa a l’Hospital General de Catalunya -a Sant Cugat del Vallès- i a la Clínica del Vallès, i sap que podrà combinar la seva feina amb la maternitat. “En el sector de la sanitat hi ha moltes dones, i altres generacions ja han obert camí. En altres professions potser sí que ser mare és un handicap, però en sanitat es pot créixer professionalment tot i tenir fills”, apunta. Un cop neixi el seu fill sap que no serà fàcil, però espera conciliar-ho tot: “Jo treballo molt, amb horaris imprevisibles, imprevistos de nit, guàrdies de cap de setmana... Però s’ha de combinar amb la parella, i la meva no és metge”, recorda.


Els premis Nobel, uns guardons amb segell masculí

Les desigualtats entre homes i dones són vigents en molts àmbits i, en la majoria de casos, les xifres ho corroboren. En els 113 anys d’història que tenen els premis Nobel només han rebut el guardó 45 dones del total de 876 persones i entitats que s’han endut el reconeixement. La primera a inaugurar la llista va ser la física i química d’origen romanès Marie Curie, que va guanyar el Nobel de física l’any 1903. Se’l va endur pels seus descobriments en el camp de la radioactivitat. El premi, però, el va haver de compartir amb dos homes, el marit, Pierre Curie, i el també físic de nacionalitat francesa Henri Becquerel. L’any 1911 va tornar a endur-se un Nobel, el de química, i aquest cop en solitari per l’aïllament del radi pur. L’última guanyadora ha sigut la jove pakistanesa Malala Yousafzai, amb el premi Nobel de la pau 2014 per la seva lluita contra l’explotació infantil. També l’ha compartit amb un home: l’activista Kailash Satyarthi.

Més continguts de