IMMIGRACIÓ RECORDANT CANDEL

Fills i néts dels ‘altres catalans’

Les noves generacions conserven amb orgull la memòria familiar de la immigració

Les persones amb qui hem parlat per fer aquest reportatge són fills o néts dels altres catalans. Cap ha llegit Paco Candel, però quan els cites el títol del seu llibre, de manera instantània s’hi senten reflectits. “Els altres catalans som nosaltres i ja formem part de Catalunya”, assegura Pablo Aragonés amb naturalitat. Només Larbi Badidi, fill de la immigració més recent, es mostra dubtós: “Em ve al cap la gent que ve de fora i incorpora la cultura catalana com a pròpia, però sense renunciar a la seva”.

El metro és el cordó umbilical que, amb catorze parades des de la plaça Catalunya, connecta el barri del Fondo (Santa Coloma de Gramenet) amb el centre de Barcelona. El suburbà fa molt més que transportar persones. Amb una freqüència de pas de tres minuts, transporta les il·lusions i els anhels de milers d’homes i dones que, fugint en molts casos de la misèria, un dia van arribar a Catalunya a la recerca d’una vida millor.

La drogueria d’Alegría Saura (95 anys) és a 200 metres de la parada de Fondo. Per arribar-hi passem per carrers atapeïts de gent i amb desenes de comerços regentats per xinesos. La venerable senyora Saura va arribar al Fondo abans de la guerra, molt abans que existís el metro i que obrissin els basars orientals. La plaça del Rellotge encara no existia ni havien arribat les onades migratòries procedents d’Andalusia. Tot eren canyes, garrofers i vinyes. El seu negoci, obert el 1956, va ser dels primers que van funcionar. “Esteu bojos! -els deien-. Haureu de tancar”. Però malgrat els embats de les successives crisis, que al Fondo es deixen notar de manera especial, la drogueria de la plaça del Rellotge és de les més antigues de Santa Coloma.

La senyora Alegría no té prou ànims per parlar, així que conversem amb Pablo Aragonés (55 anys), que regenta la seva drogueria. Nascut en un poblet de Còrdova, Aragonés va arribar a Catalunya als 9 anys amb la mare i dues germanes, i als 11 ja treballava. Tres anys més tard, i sempre per contribuir a l’economia domèstica, entrava d’aprenent a la drogueria.

Per al nouvingut és fonamental la xarxa de suport que troba en el país d’acollida. I en el cas de Pablo Aragonés, orfe de pare, el suport va arribar de la senyora Alegría i el seu marit. “Han estat com uns pares”, reconeix sense embuts.

Badia del Vallès és un altre d’aquells llocs en els quals, parafrasejant Paco Candel, la ciutat perd el seu nom. És un municipi amb forma de mapa d’Espanya que va ser inaugurat el 1975 pel llavors príncep Joan Carles, com encara recorda el demacrat monòlit, avui pintat amb la bandera republicana, que presideix una de les seves places. Eli Ruiz (34 anys), nascuda a Badia, rememora la trajectòria vital de la seva mare. Originària de Jerez, formava part d’una família de la qual només van sobreviure vuit de setze germans. A casa passaven gana. Així que, el 1968, la mare i la tieta de l’Eli, amb només 12 i 16 anys, van emprendre, totes soles, el llarg camí cap al nord. Quatre anys més tard es casava i el 1979 naixia l’Eli.

Per a la filla les coses tampoc han resultat fàcils. Criar-se en el municipi més pobre de Catalunya i amb un pare sovint lluny de casa marca una existència. Però ella tenia clar que per tenir un futur havia d’estudiar i, a base de compaginar estudis i feina, va treure’s una carrera universitària. Els records de joventut la porten a una barriada d’ambient andalús on se celebraven llargues revetlles nocturnes a l’aire lliure, on les veïnes deixaven les portes de casa obertes i on els nens de 4 anys corrien lliures pel carrer. “Era molt xulo”, proclama amb la mateixa contundència que afirma la seva catalanitat i el dret dels pobles a autogestionar-se. “Però compte -adverteix-, jo ho entenc d’una manera diferent de Mas. Sóc internacionalista i m’agradaria una Catalunya fora de l’Europa del capital, que fos exemple per als altres pobles d’Espanya”. A l’hora d’acomiadar-se, l’Eli confessarà: “Feia tres o quatre anys que no m’expressava en català. A Badia ningú el parla”.

Preservar la memòria

A Nou Barris, Arnaldo Gil i nou persones més van crear, el 1983, l’Arxiu Històric de Roquetes amb l’objectiu de preservar la memòria local. Els diferents barris que conformen l’actual districte barceloní van experimentar un creixement sobtat i caòtic en la segona meitat del segle XX. “Hi havia un problema d’identitat, i molt poca connexió entre la gent que ja vivia aquí i la que acabava d’arribar. Volíem conservar la història del moviment veïnal i les seves lluites per aconseguir coses tan primàries com la pavimentació dels carrers, el transport, la sanitat i l’educació. Pensàvem que perquè la gent s’integrés calia que primer coneguessin la història més pròxima i que estimessin els seus barris. La creació de l’arxiu implicava un desig de transformació de la societat”.

Gil, fill d’una granadina i un castellonenc, reconeix que, per a ell, castellanoparlant i historiador autodidacte, ha estat un esforç aprendre a parlar i escriure en català. “D’adolescent era la llengua dels rics, de la burgesia. Fins que un dia surts del barri i et sents malament perquè no el parles”. Però, malgrat això, ell i els altres membres de la junta van intentar, des del principi, que totes les publicacions de l’arxiu fossin en català.

Laura Puertas Gutiérrez (18 anys) és néta d’ altres catalans. Asseguda davant d’una coca-cola en un bar de Cornellà, explica que els seus avis van venir de Sòria, València, Almeria i Granada a mitjans del segle XX i que no van patir excessives dificultats. Bé, això és el que diu d’entrada. Unes hores més tard, i després de preguntar a la seva família, es corregeix via WhatsApp. De fet, tampoc ho van tenir tan fàcil: dos van viure en barraques i pensions de Barcelona fins que, poc a poc, es van obrir pas.

Les històries d’immigració dels seus avis li resulten molt llunyanes, a la Laura, tant com saber qui era Paco Candel. Ella pensa en present, i el present són els estudis d’educació infantil a la Universitat Ramon Llull, feines esporàdiques d’acomodadora al Palau de la Música i assajos setmanals amb els Castellers de Cornellà, una entitat nascuda al municipi del Baix Llobregat en vigílies dels Jocs Olímpics. I a casa es parla català, una llengua que els seus pares, castellanoparlants, es van esforçar a aprendre i transmetre als seus fills.

La Laura pertany a la tercera generació de les famílies d’origen immigrant, aquella que segons els experts ja s’ha integrat. Li comentem al seu pare, José Puertas, abans que els castellers iniciïn el primer assaig de la temporada en una nau industrial de Cornellà. “Sí -respon irònic-, però potser serà la primera que, per falta de feina, haurà de marxar a treballar a l’estranger!”

Larbi Badidi (26 anys) és el cap de colla dels Castellers de Cornellà. El seu nom, marroquí, i el color de la seva pell sorprenen alguns participants en les trobades de castells que s’organitzen arreu de Catalunya. “Si ets de fora, per què fas castells?”, li han preguntat més d’un cop. De petit el Larbi s’enfadava quan li feien aquestes preguntes. Se sentia incomprès i, de vegades, exclòs. Però, a mesura que s’ha fet gran i ha agafat confiança en ell mateix, respon que ho fa perquè li agrada, i no creu que per això hagi de donar explicacions a ningú. “És com preguntar-li a algú de Viladecans per què juga a beisbol, que és un esport americà”.

Badidi és aficionat a les bicicletes fixies, al Barça i al bàsquet, li agrada el rap i la música de Txarango. La seva imatge de modernitat no li impedeix seguir els costums dels seus pares, com evitar menjar carn de porc o fer el dejuni del Ramadà. ¿Es considera català o marroquí? “Sempre que m’ho pregunten dic que sóc marroquí i quan els dic que vaig néixer a Barcelona em responen: «Llavors ets català». Doncs sí, també. I si em diuen «Llavors ets espanyol», em surt dir que sóc marroquí, català i marroquí. No em considero espanyol i si alguns no fan res per a Catalunya, doncs que no es preocupin: ja ho faig jo”.

“Que la terra on va li sigui favorable”

La publicació, el 1964, d’ Els altres catalans va tenir un èxit immediat i en tres setmanes es van exhaurir els 30.000 exemplars que es van posar a la venda. Els lectors del llibre eren, sobretot, catalans de naixement que vivien amb preocupació l’arribada d’immensos contingents humans procedents d’Andalusia, Castella, Extremadura o Galícia. El text de Paco Candel (Cases Altes, País Valencià, 1925 - Barcelona, 2007) els descobria amb tot luxe de detalls com era la vida a la Barcelona dels suburbis i les especials relacions humanes que s’hi teixien. Però, sobretot, donava respostes esperançadores a la gran por de molts catalans: que la immigració dilapidés la identitat, la cultura o la llengua catalanes.

Per a satisfacció dels seus lectors, Candel afirmava que l’immigrant “necessita trobar, on va, un poble fet, i que aquest poble no es desfaci”. “El sol fet de venir ja és una possibilitat d’integrar-se”, apuntava. “Aquest home acorralat només desitja una cosa: que la terra on va li sigui favorable, i vol que els seus fills agafin i admetin tot el que hi trobin de bo, fins i tot això que ell, per les seves característiques i el seu encalliment, ja no podrà agafar: l’idioma, els costums, la cultura...”