‘DESPACITO’

Guia per entendre què passa a Veneçuela

Les eleccions d’avui poden acabar en un bany de sang o convertir el país en un règim autoritari

Que si Assemblea Nacional Constituent, que si oficialistes i opositors... i a sobre Nicolás Maduro va aparèixer aquesta setmana ballant a la televisió una versió de la cançó Despacito per promocionar les eleccions d’avui a “la constituent”. Per entendre què passa a Veneçuela, cal ser un autèntic expert o no haver perdut el fil de l’actualitat del país ni un sol moment. Fins i tot els mateixos veneçolans tenen seriosos dubtes quan se’ls interroga sobre la seva realitat.

I és que no tot és blanc o negre, sinó que hi ha una gran gamma de grisos, que es remunten a finals dels anys noranta. Els partits tradicionals veneçolans -Acció Democràtica i Copei- es van enfonsar aleshores, desacreditats per la corrupció i per haver portat el país a la ruïna. Hugo Chávez va guanyar les eleccions democràticament el 1999 amb un programa que defensava les classes desfavorides. No hi ha dubte que Chávez va fer remuntar Veneçuela aleshores i va reduir la pobresa al país, malgrat els obstacles: va haver de fer front a un cop d’estat el 2002 i a la pressió internacional pel fet d’aliar-se amb la Cuba de Castro i la Bolívia d’Evo Morales. Això sí, va tenir a favor el preu elevat del petroli a la primera dècada d’aquest segle, que va proporcionar uns ingressos descomunals a Veneçuela.

Quan Nicolás Maduro va prendre les regnes del poder el 2013, el context havia canviat radicalment. Chávez, considerat un líder messiànic per a molts, havia mort poques setmanes abans a causa d’un càncer, i el preu del petroli també havia caigut. Paral·lelament l’economia veneçolana es va enfonsar.

El 2015 l’oposició va guanyar les eleccions legislatives, i va aconsgeuir el control de l’Assemblea Nacional (o sigui, el Parlament), que fins llavors estava dominada pels anomenats chavistes. Això va suposar una nova pedra a la sabata de Maduro que ha portat a la situació actual.

Però qui forma l’oposició? Les grans cares visibles són Leopoldo López i Henrique Capriles, però la periodista veneçolana Andrea Daza aclareix que hi ha partits de totes les tendències, des de progressistes fins a conservadors, fins i tot antics seguidors de Chávez, que ara no estan d’acord amb “la línia autoritària de Maduro”. De fet, la Taula de la Unitat Democràtica (MUD), que té la majoria a l’Assemblea Nacional, és una coalició formada per més d’una quinzena de formacions.

Aquesta gran diversitat també fa que la mateixa oposició no estigui unida, que hagi augmentat la polarització política al país i que s’hagin produït episodis de violència extrema. “Alguns opositors han linxat chavistes al mig del carrer”, destaca Daza.

El 29 de març el Tribunal Suprem, format per magistrats afins a Chávez, va sentenciar que assumia els poders de l’Assemblea Nacional. És a dir, que a partir d’aleshores el Parlament deixava de tenir vigència, i el poder judicial també es feia càrrec del legislatiu.

La fiscal general de l’estat, Luisa Ortega Díaz, però, va denunciar que això anava contra la Constitució. Potser a Maduro no li agrada l’actual composició de l’Assemblea Nacional, però no es pot saltar a la torera la carta magna. I el més sorprenent és que l’hi advertia Ortega Díaz, fins aleshores fidel al chavisme.

La resposta de Maduro va ser convocar unes eleccions per formar una nova cambra legislativa que substitueixi l’actual i redacti una nova Constitució: l’anomenada Assemblea Nacional Constituent. Són els comicis previstos per avui. Maduro ho argumenta dient que la carta magna sí que l’empara per convocar aquestes eleccions.

“No és cert -rebat el sociòleg veneçolà Tulio Hernández-. Abans de convocar els comicis hauria d’haver fet un referèndum per preguntar als veneçolans si volen reformar la Constitució. Això és el que diu la carta magna, i no ho ha fet”.

L’oposició sí que va organitzar una consulta en aquest sentit el 16 de juliol, però sense cens ni autorització de la comissió electoral. En conseqüència, no es considera vàlida. La majoria d’electors van votar un rotund no a reformar la Constitució.

A les votacions d’avui, el que menys importa són els resultats. Si finalment s’escullen els membres de la nova Assemblea Nacional Constituent, demà voldran seure als escons del Parlament i expulsar els actuals diputats. L’oposició difícilment ho permetrà.

Es tem un bany de sang.