EL FINAL D’UNA PRESÓ AMB HISTÒRIA

“He vist de tot, fins i tot presos sortint de les clavegueres”

Els veïns repassen les escenes de pel·lícula que deixa la Model al barri

El barri que envolta la Model s’acomiada tranquil del centre penitenciari -fa dècades que tots senten a parlar que la presó “va fora”-. El que inquieta el veïnat, en canvi, és l’endemà que en surti l’últim treballador i la Model quedi buida. “Temem que quedi abandonada i es converteixi en un cau de rates”, diu la farmacèutica Montserrat Varela, que regenta un establiment al carrer Rosselló des de fa 15 anys. Aquest recel és recurrent en les converses al barri: “Aquí els veïns mai hem tingut problemes, però si no vigilen, el dia que surti l’últim guàrdia hi arribarà el primer okupa”, etziba el Luis mentre un amic i veí amb qui conversa fa que sí amb el cap.

Tots dos han viscut a l’entorn de la Model durant 40 anys i en parlen amb simpatia. “De portes enfora, tot és normalitat, aquí no s’hi ha robat ni un cotxe”, reitera el Luís. Avui la Model passa gairebé desapercebuda -si no fos per la seva mida al cor del barri- però fa 25 anys era tota una altra cosa, coincideixen els veïns.

L’Albert, que va passar la infantesa a prop de la Model, recorda l’advertència habitual de la seva mare: “No t’apropis a la presó, que a vegades hi ha tiros ”. Mai en va veure ni sentir. En canvi, recorda algunes converses privades cridades a ple pulmó entre presos en alguna finestra i familiars al carrer. Es preguntaven pels fills o es donaven novetats que ressonaven pel barri.

Des del seu balcó, un cinquè pis al carrer Rosselló, el Luis tenia vistes privilegiades al pati de la Model. Assistia a partits de futbol improvisats entre els interns i també a algunes baralles. Fins i tot una en què van haver d’intervenir els bombers i ruixar amb aigua a pressió els implicats perquè paressin d’estovar-se, rememora.

Els trepidants anys 80

Avui les portes de la Model no són el niu de notícies d’anys enrere: “Ni tan sols es veu quan hi porten un pres perquè l’entren en furgoneta”, explica Albert Balasch. La seva àvia, la senyora Sofia, n’hauria pogut explicar “de tots colors” si encara visqués. Ella va fundar la cansaladeria Balasch el 1929, un establiment que avui segueix just al davant de la presó, al carrer Entença.

Les millors anècdotes i records dels veïns han quedat ancorats als anys 70 i 80, una època més dura al barri. “He vist de tot, fins i tot presos sortint de dins de les clavegueres”, recorda la Susana San Nicolás. Aquest episodi que descriu va ser la fuga en massa d’interns a finals dels 70 a través d’un túnel que van obrir els mateixos presos.

El restaurant familiar del pare de la Susana, el Mesón Nicol -al xamfrà entre el carrer Provença i Vilamarí-, era una ubicació privilegiada per seguir el pols del barri. A l’establiment s’hi servien menús casolans i hi havia molts familiars de presos entre la clientela, recorda. “Alguns diumenges portava les paelles encarregades pels interns i les deixava dins la Model perquè els guardes els hi fessin arribar”, recorda la Susana.

Una vegada, després del gran robatori de la cambra cuirassada en una sucursal del Banco Hispano Americano, van aparèixer al restaurant unes “senyorasses” italianes, rememora. Eren les dones d’alguns dels detinguts en aquell assalt -en el qual va participar una banda italiana de delinqüents- i volien fer-los arribar menjar però el volien cuinar elles mateixes. “Els vam deixar la cuina perquè fessin els seus spaghetti ”, explica la Susana.

A casa també n’havia sentit una de ben grossa, d’història. Quan el 1984 el gàngster Vacarizzi va morir assassinat dins la Model pel tret d’un franctirador des d’un terrat, el seu pare va quedar en xoc. “Va veure la cara de l’assassí, hores abans havia estat assegut a la terrassa del nostre bar”, recorda la Susana.

El turisme, primer gran canvi

El senyor Pepe, el pare de la Susana, va veure al llarg dels 80 com el turisme despuntava al barri i li canviava la clientela: els familiars de presos eren cada cop menys, mentre començaven a arribar cada cop més visitants que s’allotjaven a l’Hotel Terminal, a prop de l’estació de Sants. Va ser una primera transformació en la fesomia dels carrers, que va accentuar-se més tard amb les obres de l’AVE al carrer Provença. Un cop va morir el senyor Pepe, el Mesón Nicol va acabar traspassat.

Ara l’entorn de la Model es prepara per a nous canvis que ja es comencen a notar als carrers. Al carrer Rosselló s’han llogat fa poc cinc locals comercials. “Fa anys que estaven tancats i sense activitat i ara a tot arreu ja han començat les obres”, explica el Luis, que viu al mateix carrer. El sector immobiliari també comença a moure’s: “Ja han vingut diversos cops a casa per taxar-me el pis i saber quant val. Jo els faig fora a tots, no m’interessa. Amb Model o sense, no em vull moure d’aquí”.