Potser no he entès bé la pregunta, que d'altra banda em va arribar, ja fa algun temps, d'una manera indirecta. Si hi ha en ella alguna connotació de deute , la meva resposta és rodonament negativa: el nostre país no deu res, res en absolut, al genial malagueny. Com Grècia no deu res a Homer, ni Roma a Virgili, ni Itàlia a Dant, ni Portugal a Camoens, ni Anglaterra a Shakespeare, ni Castella a Cervantes, ni França a Molière, ni Alemanya a Goethe, ni Rússia al binomi Tolstoi-Dostoievski, ni la mateixa Catalunya a Llull. Aquestes tan il·lustres i diferenciades col·lectivitats històriques no estan en deute, en cap terreny, amb els seus grans homes, prou recompensats amb l'honor de representar-les, en la literatura, en les arts plàstiques, en les ciències o en qualsevol altre camp, creador o no. Aquestes col·lectivitats històriques, com d'altres d'anàlogues, no deuen mai res als seus grans homes, sigui quina sigui la forma com els hagi tractats.
Per a mi és evident que l'individu, per excels que ens l'imaginem, està tothora per sota de la comunitat i al servei d'ella.
És, per tant, un gros títol d'honor per a Picasso -i això subratlla la qualitat d'aquella gran ànima- haver-se sentit català fins a la seva mort, tot i que no portava, si no m'equivoco, ni una gota de sang catalana a les venes. Sense el trampolí de Barcelona, potser Picasso no hauria esdevingut l'home que era, el completíssim geni que va arribar a ser. Sí, París, és clar que sí, París. Però Picasso el va conquistar, se'l va ficar a la butxaca -si se'm permet la xarona expressió-. París a Picasso, mai. En canvi, Barcelona, en un moment extraordinari de la seva llarga història, va fascinar literalment Picasso, i del pòsit d'aquella fascinació en va viure el prodigiós artista fins que va cloure els ulls. ¿Que hi van concórrer una pila de circumstàncies de tota mena? Sens dubte, però els fets són com són, irreversibles. Picasso va venir a Barcelona ni abans ni després: just a l'hora que calia. Això va ser una immensa sort per a l'home i també, hem de confessar-ho, una neta jugada per a la ciutat, on la seva germana es va casar i els seus nebots carnals van néixer o créixer.
Picasso, agraït, va procurar de pagar el deute contret amb Barcelona, i la ciutat, magnànima, va acceptar-ne el valuosíssim pagament. Valuosíssim però no excessiu, perquè la liberal creditora, amb tots els seus innombrables mancaments i defectes, està també per damunt de Picasso.
I encara hi ha les temporades de repòs i de reptes a Horta de Sant Joan i a Gósol, a Cadaqués i a Ceret, i les estaries a Cotlliure i a Perpinyà. I advertim als qui desmemoriegen que aquestes tres darreres poblacions mai no han deixat de ser catalanes, gràcies a les llàgrimes, amb tant d'estoïcisme estalviades en un posterior afront, minúscul però igualment perdurable i que m'afecta, dels governants i dels governs espanyols, espanyols ultrancers, de Madrid. Trenca el cor veure com ells i, en general, la gent de l'altre cantó de l'Ebre ploren la pèrdua definitiva, no remeiable, dels comtats, d'ençà de l'aclaparadora traça diplomàtica de Don Luis de Haro, a la gloriosa pau dels Pirineus. Des de l'any 1659 que els de l'altiplà no cessen de lamentar-se ni de donar als eixuts catalans mesells altes lliçons d'un amarat patriotisme.
Però aquesta és una altra cançó, que provarem d'entonar un altre dia. Ara retornarem al nostre tema, que ens sona a estrany.
Heus aquí que se'm va preguntar, si el record no em traeix, què ha significat i significa Picasso per a Catalunya.
Significar, significant, significat, sintagma i altres paranys per l'estil: ¿hem de caure en els de Saussure i la seva vella escola, en els de Chomsky i en els de les incomptables i tot sovint oposades teories lingüístiques amb les quals topem? Que Déu ens n'alliberi. Tanmateix, i per fortuna, passerells que som, cap brill no ens reclama. Com que tot és infinitament complex, tot és infinitament simple -que no hem de confondre, però, amb senzill -. Des de la més intricada simplicitat, contestarem que Picasso viu per sempre més, significa per a Catalunya, que volem eterna -en la curta mesura del pas de la humanitat per la Terra-, una veu que l'alaba i que enriqueix, no a ella, que no ho necessita, sinó el lloador. I a guany, a cau d'orella, de l'abismal ignorància que de Catalunya hi ha arreu del món.
Barcelona, 26-28 d'abril del 1962
El misteri de la data
El text inèdit reproduït en aquesta pàgina, que formarà part del llibre Ocnos i el parat esglai , té l'origen en els 80 anys de Picasso i el fris que va fer aleshores per a la façana del Col·legi d'Arquitectes. A Espriu se li hauria demanat un text per a aquella ocasió -d'aquí la data de 26-28 d'abril del 1962-, text que deuria revisar posteriorment a la mort del Picasso, a què fa referència, esdevinguda el 8 d'abril del 1973.
