JFK: una incalculable pèrdua de futur

EditorLa de John Fitzgerald Kennedy va ser una presidència inacabada, però la revisió històrica del personatge, que continua vigorosa mig segle després del seu assassinat, l'ha convertit, més aviat, en una presidència inacabable. La flama eterna que crema sobre la tomba presidencial a Arlington simbolitza, també, el foc perenne d'una fascinació que no s'extingeix.

Per descomptat, la força del mite descansa sobre la mort prematura i violenta. Encara avui és estremidor veure el súper 8 en color, mogut i borrós, de Zapruder, en què el cap del president salta fet miques per la segona bala d'Oswald, i cau abatut, després, sobre la falda d'una primera dama aterrida, vestida de rosa i esquitxada de vermell. Avui, encara, quan Cronkite ens mira darrere les ulleres de pasta amb els ulls plens de tristesa i anuncia en blanc i negre "Des de Dallas, Texas, flaix aparentment oficial, el president Kennedy ha mort a la una del migdia", és fàcil d'entendre per què els que ho van viure recorden com si fos ahir què estaven fent quan els va arribar la notícia del magnicidi. Però avui, mentre Caroline Kennedy lluita per preservar la puresa del mite contra llibres i sèries que furguen allà on les convencions dels seixanta no gosaven fer-ho, milions de persones a tot el món continuen girant sense parar al voltant de JFK, a la recerca de l'angle correcte per aconseguir destriar la persona de la icona.

Una presidència aspiracional

Cada generació reescriu la història. També la de Kennedy, i segons una enquesta recent del New York Times , a cada reescriptura el culte a Kennedy perd fidels, almenys, incondicionals. Segons els enquestats, JFK ha passat a ser el quart president més admirat de la història del país darrere, per aquest ordre, de Reagan, Lincoln i Clinton, i té els seus seguidors més fervents en la franja d'entre els 43 i els 63 anys. El seu judici històric és possible al marge del drama final: va fracassar a Cochinos, però va guanyar el pols a Krusxov en la crisi dels míssils que va posar el món a un pam de la guerra nuclear. Va subestimar la trampa de Vietnam però va ser un visionari de la cursa espacial. I si no hagués estat per aquell migdia a Dallas, hauria firmat la llei de drets civils del 1964, que va acabar amb el vergonyós "iguals però separats", l' apartheid a la terra dels lliures.

El seu donjoanisme no hauria aguantat l'avidesa de notícies de l'era digital, de la roda informativa 24/7 i de la transparència a l'estil Snowden que amenaça els secrets del poder. I, en canvi, el llenguatge aspiracional dels seus discursos es troba a faltar en aquesta època d'eslògans polítics adotzenats. Només Reagan i Obama han aconseguit acostar-s'hi, però n'han quedat lluny. Les frases kennedyanes ja no són cèlebres, sinó històriques, començant pel "No et preguntis què pot fer el teu país per tu, pregunta què pots fer tu pel teu país", o el "Sóc un berlinès" a la porta de Brandenburg dividida pel Mur de Berlín. Res es deixava a l'atzar en una presidència que va excel·lir en l'art de la comunicació política. El "no et preguntis..." resulta ser, en anglès, una frase de 17 paraules, de les quals 15 són monosíl·labs, en un intent deliberat dels assessors presidencials d'aconseguir una oració gramatical contundent, a la qual l'oient hauria de prestar atenció per no perdre'n el sentit: " Ask not what your country can do for you, ask what you can do for your country ".

Una pèrdua de futur

Un mes després de la mort del president, Theodore Sorensen, un dels seus ajudants més pròxims, va afirmar: "A molts americans la desaparició de Kennedy els ha afectat tant o més profundament que la mort dels seus propis pares. La raó, em penso, és que la mort dels pares representa una pèrdua del passat, mentre que l'assassinat del president Kennedy ha representat una incalculable pèrdua de futur".

Sorensen parlava sota els efectes del dol, però no s'equivocava gaire. Amèrica havia perdut un líder transformador. I quan el país tot just s'havia refet del magnicidi encara en van arribar dos més, el 1968: el de Robert Kennedy i el de Martin Luther King, mentre el monstre del Vietnam devorava soldats de lleva i un president mentider era obligat a dimitir. "Per què et penses que els joves que aleshores teníem 20 anys ens vam convertir en uns cínics polítics?", pregunta Susan Digiacomo, professora nord-americana d'antropologia de la Universitat Rovira i Virgili.

L'ARA ha volgut recuperar avui el perfum d'una administració que ja va tastar la complexitat d'una incipient globalització, en un món bipolar en què la victòria del capitalisme sobre el comunisme no es donava per descomptada, ni de bon tros.

Va ser llavors quan la televisió va començar a convertir els caps d'estat en celebritats. Els mil dies de Kennedy (20 de gener del 1961 - 22 de novembre del 1963) van comptar, a més, amb un guió i un repartiment que justifiquen que aquella Casa Blanca de John i Jacqueline, de Caroline i i John-John, fos coneguda amb el nom de l'inabastable Camelot.

Ja ha passat mig segle, i mentre encara experimentem una esgarrifança quan veiem acostar-se el Lincoln Continental convertible de 4 portes a Elm Street, vivim la nostàlgia del futur que no va ser.

L'home de salut delicada que va es va envoltar dels millors

La cort de Camelot

Robert Dallek, biògraf de JFK, escriu a Camelot's Court: Inside of the Kennedy White House que el president creia necessari rodejar-se dels més brillants. Els consells del seu germà Bobby, Arthur Schesinger, Ted Sorensen o Robert McNamara van influir en les seves decisions.

Un president malalt

Kennedy sempre va creure que moriria jove, ja que des de petit va lluitar contra la malaltia d'Addison. "S'entenen així els riscos que prenia en vida. Va fer una carrera contra l'avorriment", explica el periodista Reeves, un dels primers a escriure sobre la salut de JFK.

Els discursos inspiradors

Discursos com el de la inauguració de la seva presidència i el de la missió a la lluna van inspirar generacions de nord-americans. "Escollim anar a la lluna. No perquè sigui fàcil sinó perquè és difícil". Sabato diu que Kennedy ha estat imitat i invocat per presidents com Ronald Reagan i Barack Obama