EPIDÈMIA GLOBAL
Societat 06/08/2017

“Ja és hora que em regali una nova vida”

Parlem amb Javi Enjuanes, un jove de 32 anys que pesa 157 quilos

Gerard Martínez Minguell
4 min
El Javi Enjuanes, de 32 anys i 157 quilos de pes, no pot sortir al carrer a les hores de més calor. Aquí, assegut en un cèntric carrer de Lleida.

Lleida“Em dic Javi Enjuanes, tinc 32 anys i peso 157 quilos”. Així se’ns presenta aquest jove lleidatà tot just obrir-nos la porta del seu àtic, situat al barri de Cappont de Lleida. L’acompanya una tassa de cafè amb llet plena a vessar, però cap rastre de brioxeria industrial que expliqui el seu sobrepès a simple vista. “No tinc gana de bon matí, però tendeixo a anar picant fins a l’hora de dinar”, confessa. Una ràpida inspecció ocular de la cuina ens ajuda a desfer-nos de qualsevol tòpic que puguem tenir sobre les persones obeses: les hortalisses i la fruita guanyen els entrecots i les llaminadures per golejada. “M’encanta la verdura, només amb una mica d’oli i sal!”, exclama el Javi amb la satisfacció de qui s’ha vist jutjat (i acusat) en massa ocasions.

El 2007 pesava 200 quilos exactes. En deu anys ha aconseguit aprimar-se 43 quilos. Però el 1997 en pesava uns 70. En vint anys ha sumat 87 quilos, quilo amunt quilo avall. “El meu problema és que no cremo res del que menjo. Abans corria 5 quilòmetres cada dia. Havia escalat l’Aneto, el Mont Perdut, el Canigó, la Pica d’Estats, el Pedraforca... I ara m’ofego pujant les escales quan l’ascensor s’avaria”, respon quan li preguntem sobre les causes d’un augment de pes que s’explica per la seva poca força de voluntat, com admet en diverses ocasions. “Vaig començar a estudiar informàtica, i la pressió dels exàmens, juntament amb les depressions que es derivaven d’alguns resultats acadèmics, em van convertir en un menjador compulsiu”.

El Javi es trasllada en transport públic, sobretot quan la calor s’intensifica. El seu metge no li permet sortir al carrer en plena canícula estival. “És com sortir al carrer amb un polar i un abric al damunt a les tres de la tarda d’un dia com avui (el termòmetre s’ha enfilat fins als 38 graus), així em sento ara mateix”, ens explica mentre esperem un bus que ens ha de deixar a la consulta de la seva psicòloga. Ha dinat mongetes i una hamburguesa de pollastre. I soparà una amanida d’enciam, tonyina i surimi.

Tercer nivell d’obesitat mòrbida

El Javi pateix el tercer nivell d’obesitat mòrbida i té un estómac tres vegades més gran del normal -d’uns 60 litres-, la qual cosa explica que saciar la seva gana resulti una missió gairebé impossible. Pren Topamax, unes pastilles que l’ajuden a reduir la sensació de gana. Tanmateix, en el seu cas, el més extrem dins de les obesitats severes, l’única solució definitiva passa per una extirpació total de l’estómac, amb una part dels budells que assumeixin la seva funció, li recorda la Pilar, que tracta el Javi juntament amb el Salva, el seu psiquiatra. “La seva malaltia no és física, sinó mental. Fins que no curem el seu cap, no podrem fer el mateix amb el cos”, argumenta la Pilar.

De camí cap a casa, de nou amb bus, el Javi ens fa partícips dels seus dubtes sobre la intervenció. Coneix un noi que es va operar i que va estar a punt de morir després d’un copiós dinar familiar: “Jo penso que si estàs bé del cap, ja no cal que t’arreglis la panxa. Arreglar la panxa abans que el cap pot ser d’allò més perjudicial, com ho demostra el que li va passar a aquest noi”.

De les poques activitats que es permet de tant en tant, n’hi ha una que procura fer amb més assiduïtat: baixar a nedar a la piscina que comparteixen els veïns del bloc de pisos on viu. “M’agradaria sortir a córrer, però no puc, per la calor i perquè els pits i la panxa em boten molt”, puntualitza. Baixa a la piscina cap al tard, quan ja no hi ha ningú. Mentrestant, el Javi aprofita per enviar correus electrònics a proveïdors i clients amb un altre cafè a les mans, i ja en van cinc. El seu pare no trigarà a jubilar-se i ell haurà de fer-se càrrec de l’empresa familiar.

Ara per ara, la seva presència física a la feina es redueix a períodes menys calorosos, però és conscient que haurà de posar fil a l’agulla al més aviat possible. Finalment, baixem a la piscina, no sense abans fer-se un altre cafè i donar-nos una explicació: “Prendre aquestes pastilles fa que sembli que tinc ressaca durant un viatge en vaixell a l’Àrtic. Dormo tot el dia, per això prenc tants cafès”.

El sexe no és fàcil

“Ja no m’afecten les mirades, m’hi he acostumat al llarg dels anys. Als nens els dic que soc el fill del Pare Noel”. Ho diu rient, com també riuen, més dissimuladament, dos menuts que acaben de sortir de la piscina i que s’eixuguen amb la tovallola mentre ens miren, menys dissimuladament. L’última etapa del nostre viatge té lloc al supermercat, on el Javi compra l’indispensable per sopar. Paga amb targeta de crèdit, perquè la seva parella -la Marta- li ha prohibit portar diners al damunt. “Així pot controlar tot el que gasto en menjar. Ja us he dit que tendeixo a picar...”

Havent parlat de la Marta, l’interroguem sobre les relacions sexuals: “No és fàcil. De totes maneres, encara que no m’ho diu, estic convençut que no li agrada gens el meu cos”. “Ets feliç?”, li preguntem abans d’acomiadar-nos. “No, no estic gens bé, al contrari, em sento deprimit. És un cercle viciós: diuen que menjo perquè estic deprimit i que estic deprimit perquè menjo. No ho sé, però sigui com sigui no puc continuar esperant que la solució als meus problemes caigui del cel”. “No creu en els regals, el fill del Pare Noel?”, ens atrevim a bromejar. “Sí, i ja és hora que em regali una nova vida que no pesi tant com aquesta”, s’atreveix a seguir-nos la broma. Però ell no riu. Nosaltres tampoc.

stats