ENTREVISTA

Joan Josep Omella: "A poc a poc anem prenent consciència del que l’Església no ha fet bé i demanem perdó"

Entrevista a l'arquebisbe metropolità de Barcelona

Joan Josep Omella / CRISTINA CALDERER

Joan Josep Omella (Cretes, Matarranya, 1946) porta un any i quatre mesos com a arquebisbe metropolità de Barcelona i assegura que està content: “Em sembla que soc aquí de tota la vida”. Es defineix com un “pastor de poble” i està considerat un dels homes del papa Francesc a l’Estat. Assegura que amb el Papa no han parlat mai del procés sobiranista i la seva posició és clara: “Reso perquè tot vagi bé. Desitjo un diàleg fecund i que s’escolti totes les parts socials implicades”.

El papa Francesc sempre ha dit que li agraden més “els bisbes que fan olor d’ovella que no els que tenen gest de vinagre” i vostè es defineix com a “pastor de poble”, però Barcelona té poc de poble, no?

Sí, però crec que és com un poble. La gent necessita aquesta relació de veïnatge i de proïsme i quan trobes algú que s’apropa, ho agraeixes. S’ha de potenciar, perquè si no arribarem a una societat de gent que viu sola.

Vostè ha dit en alguna ocasió que sovint la gent el para pel carrer i li diu que l’ha sentit a la ràdio o a la tele, oi?

Sí, i ho agraeixo molt. Quan vaig pel carrer o en transport públic molta gent em diu: “Vostè és el bisbe, oi?”

Vostè és usuari de metro...

Sí i també he sofert les conseqüències d’anar en metro, com els passa a molts ciutadans: m’he posat la mà a la butxaca i he vist que m’havien robat la cartera. Vaig agafar una rabieta interior, però després em vaig calmar! Això demostra que soc poble amb el poble i pateixo les mateixes joies i sofriments [riu].

Com veu la societat catalana?

És una societat complexa. Els catalans, en general, tenen un esperit molt emprenedor. Tenen una idea i han de realitzar-la de seguida. Per això hi ha tantes universitats, centres de cultura i associacions. Potser falta una mica de comunió. Tots tenen una idea i munten la seva resposta per a aquesta idea, però és la mateixa que té l’altre. Per què no treballeu junts?

Creu que hi ha una crisi de fe?

En aquests moments hi ha una indiferència que hem globalitzat i que arriba per tot arreu. Individualisme, indiferència per la política, pel treball conjunt, davant del patiment de tots els que venen de fora i per la religió i les institucions.

Vostè va estar a les missions a l’Àfrica...

Sí, el Tercer Món marca molt. Són gent molt alegre i molt solidària, el poc que tenien ho compartien. En canvi, nosaltres -que tenim de tot- hem perdut la joia, la confiança i l’esperança d’un futur millor. Ho hem perdut tot.

Per què?

Vivim en una cultura de mort més que d’esperança, perquè quan un té esperança dona vida, i quan no, és la mort. Tot acaba en mi. Això ja ho deia Joan Pau II. I un dels símptomes és que no deixem fills. A Europa ha baixat moltíssim la natalitat. L’Europa que es va organitzar després de la Segona Guerra Mundial i que donava tantes esperances, en aquest moment s’està perdent.

¿La crisi econòmica ha influït en la pèrdua de l’esperança i en la baixada de la natalitat?

Sí, però no només l’econòmica, també social, política, religiosa, de família... Estem en un canvi de cicle i això ens dona una desesperança.

Vostè parla d’indiferència cap a la política, però a Catalunya, amb el tema del procés sobiranista, no sembla que hi hagi indiferència en aquest cas, no?

Jo veig que la societat està dividida, i hauríem de procurar evitar tot el que porta a la divisió i a l’enfrontament.

Quan el van nomenar, algunes veus deien que vostè es trobaria una Església i una societat catalana dividides pel procés. ¿S’ho ha trobat això tant a nivell d’Església com de societat?

A la societat ja es veu que uns hi estan a favor i uns altres hi estan en contra... A dins de l’Església personalment cadascú té la seva opinió, però com a institució hi ha una unitat de dir que nosaltres volem col·laborar en la construcció d’una societat que decideix la mateixa societat. Nosaltres anem amb la societat, però no volem prendre partit.

¿L’Església creu en el dret dels pobles a decidir?

L’Església no entra en política. El meu desig seria que treballéssim tots pel bé de la societat. Com a Església volem la comunió i oferim les nostres mans per treballar en aquesta línia.

S’ha dit que vostè és un dels homes del Papa a Espanya. ¿Ha parlat amb Francesc del procés?

No, no n’hem parlat.

Què creu que passarà?

No tinc una bola de vidre ni soc profeta. Reso perquè tot vagi bé. Desitjo un diàleg fecund i que s’escolti totes les parts implicades. El bé comú està per sobre del bé particular.

Quina relació té vostè amb els polítics catalans?

La relació és bona i fluïda, però res més. La separació entre la política i l’Església s’ha de mantenir, no podem influir l’un en l’altre, però sí que podem col·laborar, i això és bo per al bé comú. Una sana laïcitat és bona, no bel·ligerant contra l’Església. No entenc quan algú reacciona atacant l’Església.

Quan feia poc que vostè estava en el càrrec va esclatar el cas dels Maristes. ¿Creu que l’Església va reaccionar bé en aquell cas?

Desgraciadament sempre hi ha hagut pecats i hi hem de lluitar en contra. Tant el papa Francesc com Benet XVI han reaccionat absolutament en contra dels abusos i crec que hem de lluitar en aquesta línia. En segon lloc, hem de treballar en la defensa de les víctimes, ajudar-les en les seves necessitats espirituals i de reestructuració psicològica. No és només dins de l’Església que succeeixen aquestes coses, sinó també en altres institucions, i tota la societat ha de reaccionar.

L’Església sap demanar perdó?

És el que Jesús ens va ensenyar, perquè ell va morir perdonant, i un cristià ha de saber demanar perdó.

Durant anys no s’ha demanat perdó pels casos de pederàstia. Era tabú?

Sempre s’ha demanat perdó, però una altra cosa és com es consideraven aquests problemes fa 40 o 50 anys, era un altre moment. ¿Se sabia, no se sabia? A poc a poc nosaltres anem prenent consciència de tantes coses que s’han fet malament i quan arribem a reconèixer-ho es demana perdó. L’Església, quan se n’adona, demana perdó.

La setmana passada un malalt d’ELA es va treure la vida i abans va reclamar el dret a morir dignament. ¿L’eutanàsia és un altre tabú a l’Església?

L’Església no vol allargar el patiment d’una vida innecessàriament, però la medicina ha avançat molt i hi ha les cures pal·liatives.

I l’avortament?

Una vida humana no es pot destruir mai i menys quan no es pot defensar, que és quan és a l’úter de la seva mare. Hem de tenir respecte per la vida. Ja ho he dit i ho repeteixo: donem més valor a l’ou d’una àguila reial que a un nen al ventre de la seva mare. Això em costa d’entendre.

Però a vegades hi pot haver condicionants traumàtics, com en cas d’una violació. ¿En aquests casos no s’hauria de ser més flexible?

El respecte a la vida és molt important. També entenc el patiment de la gent, però hem de valorar l’ésser humà.

¿A què atribueix l’avançament de la secularització?

Crec que hi ha més gent creient -no dic catòlica, sinó més gent creient- que no pas no creient. Quina és la causa? És molt complicat d’explicar, però quan considerem que els diners estan per damunt de qualsevol valor, estem perdent el valor de Déu, i posem un fals Déu que no ens dona felicitat i que ens destrueix.

Hi ha crisi de vocacions?

Sí, quan hi havia més fills i més fe n’hi havia més. Gràcies a Déu, n’hi ha bastantes, perquè en una societat suposadament secularitzada com Barcelona hi ha una trentena de seminaristes.

¿Vostè creu que si el celibat no fos llei a l’Església hi hauria més vocacions?

No ho crec, perquè no és un problema de casar-se o no. És un problema de fe. Quan un ha descobert Jesús, és capaç de donar-l’hi tot. Com a casat o com a cèlibe.

Quina és la proposta de valor de l’Església per als joves?

L’Evangeli de Jesús. El problema és que nosaltres, cristians, no ho vivim amb plenitud i no ho encomanem als joves, però quan ells descobreixen aquest missatge es deixen seduir.

¿La gran esperança de l’Església catòlica és l’Àfrica i l’Àsia perquè no hi ha avançat tant la secularització?

L’esperança és la persona. A l’Àfrica i l’Àsia hi ha una gran reserva de gent que encara no han trobat el missatge de Jesús, perquè no s’ha pogut evangelitzar. També a l’Amèrica Llatina hi ha llocs on encara no ha arribat el missatge de Jesús, perquè no hi ha hagut missioners.

¿Creu que a l’Església li costa modernitzar-se?

Si modernitzar-se és fer el contrari de l’Evangeli, doncs no s’ha modernitzat, esclar. L’Església ha de caminar amb la gent, això diu el Concili Vaticà II: “Les joies i els patiments de la gent són els de l’Església”.

¿Vostè creu, com deia el filòsof, que el sepulcre dels homes és el lloc del naixement dels déus? ¿L’ésser humà necessita creure en alguna cosa?

El perill que tenim en aquest moment és fer un sincretisme, i això no és bo. No podem fer una religió a la carta, d’això m’interessa i la resta ho deixo. Hem d’avançar en la pròpia identitat i en el respecte de l’altre.