Joan Vila: "Si no hi ha autocrítica, no hi ha intel·ligència. Els partits són endogàmics"

La Confiança és el nom original de l'empresa i també l'estat d'ànim del gerent d'aquesta productora de paper de Besalú (Garrotxa), nascuda el 1881. Joan Vila està convençut que si fem cas d'Angela Merkel, per dur que sigui, ens en sortirem.

Com van les coses?

Van. A la indústria sobrevivim, però si tenim un futur és perquè hem fet els deures. De polítiques industrials, en aquest país, no se n'han fet des de fa segles, perquè Madrid no pensa en el teixit industrial i aquest és un greuge més important que el dèficit fiscal.

Les raons de la vaga general i les protestes que l'han generat responen a una realitat dura, la dels reajustaments. Es tà donant resultats?

Desgraciadament, sí. Seré contundent: la reforma laboral i l'increment de l'IVA eren necessaris, encara que no ens agradin. La Merkel ho fa bé, tot i que ens fa molt mal. Hi ha tres factors d'aquesta crisi: la transferència de riquesa del món occidental a la Xina i la consegüent pèrdua de benestar a Europa, la falta de primeres matèries per satisfer els futurs consumidors, i els canvis culturals i de consum que genera la nova manera de comunicar-nos. Tot això implica un increment de preus i menys poder adquisitiu. Aquests tres canvis només els està veient Alemanya i afortunadament ens està fent combregar amb aquesta necessitat de transformació per assumir-los.

Com es recupera la competitivitat?

O treballant més, o cobrant menys, o amb més qualitat, o amb més producció. El sistema bancari ha frenat les inversions. I s'ha guanyat en competitivitat, per desgràcia, incrementant l'atur. És injust, però això ha millorat la competitivitat. I ara, per recuperar llocs de treball, és imprescindible ser més competitius: produir més i millor, i exportar.

Els bancs són fonamentals per poder invertir. ¿El sector financer ajuda a recuperar aquesta competitivitat?

No, no hi són. Si hi fossin, tampoc serien vitals. Jo treballo per tenir un bypass als bancs per finançar inversions a les pimes a través del micromecenatge especialitzat. És complex, però hem de tornar a la filosofia del petit inversor que reinverteix en les empreses que donaran feina als seus néts, perquè els pròxims cinc anys estarem assumint el forat bancari.

Si Catalunya fos un estat petit dins d'Europa, se'n sortiria millor?

Sí, amb matisos, perquè hem comès alguns errors. Ens falta una administració competent, però el que és més important és que tenim un projecte que il·lusiona, que és un projecte exportador i un projecte industrial. En aquest moment, el mercat intern espanyol és zero. La solució per a nosaltres és exportar, que és el que fem. No hi ha cap boicot que ens pugui afectar. Si Catalunya exporta, ens en anirem sols. No farà falta ni una consulta: ens en anirem econòmicament.

Què li està passant al nostre sistema polític que és percebut com a problema?

Que és endogàmic. No pot ser que el 75% dels polítics siguin funcionaris, perquè no tenen una visió general. A més, els aparells dels partits no donen accés a les persones crítiques. I si no hi ha autocrítica, no hi ha intel·ligència. S'ha de canviar aquest esquema: llistes obertes.

¿Som més durs amb la classe política que amb l'activitat en altres àmbits?

I tant! Per exemple, nosaltres els empresaris no creem opinió. L'opinió només la creen els polítics i els periodistes, i els empresaris han de generar-ne, perquè si no ho fan els que no hi entenen. Hem deixat d'assumir les nostres pròpies responsabilitats. Hem de deixar de creure en aquell estat que ens fa de pare i ens treu les castanyes del foc.