Jordi Solé, que té 28 anys i viu a Sabadell, és clarament una víctima de la crisi. Tres anys enrere, la sort li va somriure i li va tocar un pis de protecció oficial amb un lloguer molt assequible que la seva feina d'aquell moment -amb contracte fix- com a mosso de magatzem li permetia assumir. Els plans, però, se li van anar trencant de mica en mica, fins que la suma de despeses ja no li donava marge per poder viure pel seu compte.
Abans de marxar al nou pis va tallar amb la seva parella i, tot i així, va decidir continuar endavant amb el projecte d'emancipació, conscient que hauria de fer front tot sol al lloguer i a les despeses. Poc després va venir el segon cop: va perdre la feina. Primer no es va desanimar i va continuar convençut de mantenir la seva decisió de marxar de casa els pares. Va aconseguir una altra feina, aquest cop amb un contracte temporal de 18 mesos, en una cadena de muntatge de peces d'automòbil, però, quan va acabar el contracte no va aconseguir encadenar-ne cap d'altre. En aquell moment, les despeses es van fer "insostenibles" i per això va decidir fer marxa enrere: tornar al domicili familiar després de tres anys d'independència.
"El més dur és la mandra d'haver de tornar un cop ja t'has decidit a fer el pas de marxar, quan ja havies fet el cor fort i havies estudiat tots els números per prendre bé la decisió", recorda Solé, que l'estiu passat, finalment, va tornar a casa dels seus pares. Explica que amb la família hi està "còmode", perquè els pares li donen "molta llibertat" i pot gaudir del seu nebot, que hi passa algunes tardes. Apunta, però, que ha notat canvis, com el fet d'haver d'avisar algú el dia que decideix que no tornarà fins tard a casa.
Solé confia trobar feina aviat i tenir coixí per poder tornar a marxar. Diu que l'opció d'ajuntar-se amb alguns amics per fer front a un lloguer ja li queda lluny, perquè la majoria viuen en parella. Ell estudia i busca ofertes de feina mentre comprova que l'atur se li està a punt d'acabar.
