CIMERA PEL CLIMA
Dossier 13/12/2015

L’Acord de París conjura el món sencer a lluitar per salvar el planeta

Un “històric” compromís de 195 països es proposa evitar que l’escalfament global superi els 1,5 ºC

Sònia Sánchez
4 min
L’Acord de París conjura el món sencer a lluitar per salvar el planeta

Enviada Especial / A ParísI París, de nou, va fer història. Amb un lleuger cop de martell, tots els països del món van segellar ahir la seva voluntat de lluitar contra el canvi climàtic. L’emoció desfermada, després de dies i de nits de tensió negociadora, va permetre als líders mundials respirar tranquils, per haver aconseguit passar l’examen de la història. “A París hi ha hagut moltes revolucions des de fa segles, però avui vivim la més bella i la més pacífica de totes les revolucions: la revolució pel planeta”, va arengar el president de França, François Hollande.

La humanitat es conjurava així per intentar evitar que la temperatura de la terra pugi 1,5 ºC respecte de l’era preindustrial. Una xifra que pot semblar simbòlica, però que té un enorme significat per a milions de ciutadans del món, que s’hi juguen tot el seu sistema de vida. L’acord assolit a París no és tan ambiciós com reclamava la ciència climàtica, però és el millor possible en termes de realisme polític. Tal com destacava també Hollande, es tracta només d’un “inici” que “ha d’encetar l’era del baix carboni”. Però caldrà encara fer molts més passos en el futur.

El que sí que està clar és que era una victòria de la diplomàcia francesa i en especial del president de la COP21 i ministre d’Exteriors, Laurent Fabius, a qui tothom reconeixia ahir la seva “destresa”, en paraules de John Kerry, secretari d’Estat dels EUA. “Ha sigut la COP més ben gestionada de la història”, li concedia la secretària general de l’ONU, Christiana Figueres. I és que l’enginy diplomàtic de l’equip liderat per Fabius va aconseguir finalment el que, per moments, va semblar impossible: conciliar els interessos de 195 països, amb la pugna de la Xina, l’Índia i altres potències emergents, per mantenir el seu ritme de creixement basat en els combustibles fòssils i la resistència dels estats petroliers a perdre la seva font de riquesa.

Tothom ha hagut de cedir en les seves posicions, però sobresurt la gran victòria dels estats insulars que, en la seva lluita per sobreviure a l’augment del nivell del mar, van portar a París un reclam incansable per l’1,5 ºC. En aquests 15 dies, el ministre d’Exteriors de les illes Marshall, Tony de Brum, va aconseguir sumar la UE, els EUA i un centenar més de països a la seva Aliança per l’Alta Ambició, que ha donat suport a introduir la xifra en el text final, tot i que límit màxim establert són els 2 ºC. Ahir, en un gest simbòlic, De Brum entrava a la sala del plenari de París acompanyat del negociador dels Estats Units, de la UE i de la resta de membres de l’Aliança fent bloc comú. Tot i així, hi va haver moments de tensió quan la intervenció de Fabius per aprovar el text va ser retardada encara dues hores més. Un canvi de llenguatge en el text que afavoria els EUA -atribuït a un error de transcripció- es va trobar amb la resistència de Nicaragua, que finalment va desistir de bloquejar l’acord.

Un joc de cessions i guanys

“És cert que l’acord no és perfecte, però és just, equilibrat, ambiciós i jurídicament vinculant”, destacava el negociador de la Xina, Xie Zhenhua. En l’última versió del text de l’acord que es va firmar, la Xina i l’Índia han hagut de fer cessions en la seva pretensió de rebre el mateix tractament que els països en vies de desenvolupament, com passava al Protocol de Kyoto. Tot i que no se’ls demana els mateixos esforços de reducció d’emissions que els països desenvolupats (que tampoc hi estan obligats), sí que hauran d’aportar en funció de les “capacitats”. No estan forçats a aportar finançament, però hauran de retre comptes del compliment dels seus compromisos amb el mateix sistema de transparència que tothom, tot i que la Xina va aconseguir introduir aquí una referència al “respecte a la sobirania nacional”.

Tot el text, que té dues parts (acord i decisions), és vinculant, però no incorpora cap precepte obligatori prou decisiu perquè obligui els Estats Units a ratificar-ho al Congrés, segons explica Teresa Ribera, assessora de la delegació francesa i ex secretària d’estat de Canvi Climàtic. Això podria evitar l’espasa de Dàmocles dels republicans, tot i que encara poden impugnar la firma de Barack Obama.

En tot cas, l’acord entrarà en vigor el 2020, o bé quan el ratifiquin 55 països que sumin el 55% de les emissions. Moltes coses han quedat fora, com la intenció de la UE que les emissions dels avions i la navegació també se sotmetessin a control (un aspecte en què la Xina va batallar per protegir el seu comerç marítim), però en conjunt tothom valorava ahir el text com un bon acord, fins i tot les ONG, ja que inicia un camí de cooperació global que, aplicat amb ambició, pot salvar el planeta. Per al director de Greenpeace, Kumi Naidoo: “No ens treu del forat on som, però fa les parets menys empinades”.

stats