ELECCIONS EUROPEES

L’ensulsiada de PP i PSOE obre camí al sobiranisme

La crisi institucional espanyola reforça el bloc favorable a la consulta
JORDI MUÑOZ
JORDI MUÑOZ Professor de ciència política a la Universitat de Barcelona

Aviat s’acabaran els adjectius per qualificar els continus terratrèmols polítics i electorals que viu Catalunya. Des de fa deu anys que cada cop que els catalans van a les urnes el paisatge del nostre sistema de partits en surt alterat. El model tradicional, articulat entorn del repartiment de papers entre CiU i el PSC, va començar a saltar pels aires quan Maragall va guanyar les eleccions al Parlament del 1999, i els esquemes tradicionals se’n van acabar d’anar en orris quan CiU va guanyar les eleccions generals del 2011.

Ara la sacsejada encara és més forta. Per primer cop des de la Transició una formació que no és ni CiU ni el PSC aconsegueix la victòria en unes eleccions a Catalunya. El debat sobre la consulta i la independència ha portat Esquerra Republicana, de la mà d’Oriol Junqueras i el seu equip, a guanyar les eleccions a Catalunya. És només l’últim episodi d’un autèntic dragon khan electoral que fa anys que dura i que, de moment, no té pinta d’estabilitzar-se en un nou equilibri.

La mobilització del sobiranisme

Les eleccions de diumenge ens deixen diversos elements que cal analitzar detingudament. El primer és el de la mobilització del sobiranisme. En aquestes eleccions els votants sobiranistes sembla que han protagonitzat l’esforç mobilitzador que ha portat Catalunya a tancar el diferencial de participació que la separava tradicionalment d’Espanya en les eleccions europees. La prova és que la participació ha crescut més precisament allà on el sobiranisme és més fort. Un cop més, les eleccions europees mostren la seva cara menys europea: tal com ha passat en bona part dels estats membres de la UE, la clau per entendre els canvis produïts és, fonamentalment, nacional.

En termes del procés sobiranista català, sembla que es consolida la tendència que fa temps que detecten les enquestes: el bloc per l’estat propi es manté com a majoritari, però està relativament estancat, es recompon internament i vira cap a l’esquerra. La crisi i les polítiques d’austeritat, que castiguen els que les apliquen arreu d’Europa, també tenen efectes rellevants a casa nostra. El procés cap a l’exercici del dret a decidir és, cada cop més, cosa de diversos actors, entre els quals destaca una Esquerra Republicana ascendent.

El resultat històric d’ERC l’ha portat a ser primera força fins i tot en municipis com Terrassa, Sabadell, Mataró o Tarragona, on, fins no fa gaire, els republicans encara maldaven per treure el cap. Però cal ser prudents amb la lectura d’aquestes victòries. No hi ha gaires indicis d’un transvasament molt fort del PSC cap als republicans, i si han guanyat en feus tradicionals dels socialistes és precisament per una combinació de la feblesa de CiU en aquestes zones i una desfeta socialista sense pal·liatius.

Partits estatals a Catalunya

En el camp contrari al dret a decidir, ni Ciutadans ni altres formacions aconseguien capitalitzar amb prou contundència l’esfondrament de PSC i PP. I és que, de fet, la gran crisi del bipartidisme espanyol està posant les coses fàcils al sobiranisme. De ben segur que les davallades de PSC i PP s’expliquen en part per factors catalans, però sembla raonable pensar que és fonamentalment la dinàmica espanyola la que està enfonsant aquestes formacions.

L’electorat tradicional dels partits d’àmbit estatal a Catalunya sembla que estigui una mica perplex: no dóna símptomes de passar en massa a formacions sobiranistes, però tampoc no acaba de trobar un espai. Ciutadans, que en les enquestes sobre el Parlament de Catalunya surt molt reforçat, no ha aconseguit capitalitzar prou la desfeta d’aquestes dues formacions. Si mirem l’històric de la formació de Rivera veurem que és un partit molt especialitzat en eleccions catalanes, que troba dificultats en altres convocatòries.

Una mostra d’això és l’emergència de Podem, la formació d’esquerra alternativa que ha fet forat, precisament, en barris de perfil majoritàriament castellanoparlant. Gairebé com una foto inversa de la CUP: allà on l’electorat s’informa més per mitjans espanyols, el vot protesta se’n va més fàcilment a una opció impulsada per l’esquerra alternativa madrilenya. És un signe de les dinàmiques comunicatives que se superposen a Catalunya, que tenen profunds efectes sociopolítics. Una part dels votants catalans són molt sensibles a les dinàmiques polítiques espanyoles i hi reaccionen de manera compassada a la d’altres territoris de l’Estat.

L’ona expansiva del terratrèmol que sacseja aquests dies la política espanyola ha arribat, doncs, a Catalunya. Després de gairebé sis anys de crisi i de quatre d’austeritat i atur desbocat, la confiança dels ciutadans en les institucions de la Constitució del 1978 s’ha enfonsat i els principals damnificats són el PP i el PSOE, que no sembla que trobin fre a la seva davallada. Perquè seria un error llegir els resultats estrictament en clau partidista. No sembla que el missatge de l’electorat sigui aquest: el que està en qüestió és la capacitat de la democràcia espanyola tal com va quedar definida el 1978 per mantenir el suport popular de què ha gaudit els últims trenta anys. No són el PP i el PSOE només: són la Corona, la justícia, el Parlament i fins i tot els sindicats, que, segons les enquestes, estan en mínims històrics de confiança ciutadana.

Una democràcia que fracassa en la gestió de l’economia i dels béns col·lectius està condemnada a veure com s’erosiona la confiança que hi dipositen els ciutadans. I si a més aquesta ineficàcia es combina amb problemes de corrupció, amb falta de transparència i amb un sistema polític molt tancat a la participació ciutadana, el fracàs està quasi garantit. Això és el que explica que en un moment de càstig al govern del PP el PSOE no hagi aconseguit frenar la seva caiguda: la identificació d’aquestes dues formacions amb l’ statu quo és difícil d’esborrar i, tot i que encara tenen un suport majoritari de la ciutadania espanyola, cada cop hi ha més experiències reeixides fora del bipartidisme tradicional.

Més continguts de

El + vist

El + comentat