L'èxode dels infants de la guerra

BarcelonaEs calcula que 30.000 nens van sortir del país durant i després de la guerra i que unes dues terceres parts van retornar. Alguns van marxar amb les famílies, però la majoria procedien de colònies per a refugiats en territori català. Davant l'avenç franquista, la majoria de responsables de les colònies van decidir evacuar els infants cap a la frontera. És el cas, per exemple, de Neus Català, que va creuar la ratlla amb gairebé dos-cents infants de la colònia de Premià de Dalt, on feia d'infermera.

Maria Solsona, que tenia aleshores 11 anys, i la seva germana Francina havien estat enviades a una colònia a l'antic santuari de Santa Afra (Gironès), per protegir-les dels bombardejos de Barcelona. Era una colònia de l'Ajut Infantil de Rereguarda -vinculat a la UGT-, que allotjava fills i parents de mestres. Davant l'arribada de l'exèrcit sublevat, les famílies que van tenir mitjans van poder recollir els fills. N'hi van quedar una quinzena, que el 20 de gener del 1939, de manera precipitada, van ser conduïts dalt d'un camió en direcció desconeguda.

La Maria ho recorda així: "El camió va marxar amb nosaltres, les maletes i les nostres mantes. Ens acompanyava el pare de dos nens de la colònia -és qui havia portat el camió-, el xofer i l'àvia d'uns altres. El panorama era desolador, vist des del punt de vista actual i amb la perspectiva dels anys que han passat, però en aquells moments cap de nosaltres (teníem de 5 a 15 anys) era conscient de tot el que passava o ens podia passar. El camió no tenia capota i estàvem morts de fred. Ens abrigàvem amb les nostres mantes. Vam arribar a Figueres, però no ens hi vam aturar; feia poca estona que l'havien bombardejat. Vam continuar cap a Peralada. Ens hi volíem quedar però no ens van deixar. Estàvem al costat del castell, on hi havia el govern reunit, ho van dir els guàrdies o policies, que ens van fer marxar perquè érem un destorb. No ens van ajudar ni volien saber res de nosaltres, i això que feia fred i era negra nit. Vam continuar per la carretera cap a Portbou. Des del camió vèiem el trist panorama: famílies senceres (avis, pares, fills petits i grans) amb animals i carros plens de mobles, matalassos, mantes; cotxes atrotinats plens de gom a gom; camions plens de trastos. La major part eren gent senzilla, carregats amb les seves coses. Feien molta pena; estaven espantats, angoixats, sobretot les mares. M'enrecordo dels pobres soldats i de les armes que portaven. També vam veure passar cotxes amb gent que potser eren polítics o, en tot cas, no eren pobra gent".

Arribats a la frontera al cap de dos dies, els van fer deixar el camió i els homes no van poder entrar. Els infants, acompanyats únicament d'una dona gran, van ser conduïts dalt d'un vagó de tren atapeït de nens com ells i els seus cuidadors, i custodiats pels gendarmes, que els van repartir aigua i llonguets, i allà s'hi van quedar fins al 27 de gener. En aquesta data el govern francès havia decidit tancar la frontera de Cervera-Portbou, però, davant l'allau de refugiats, va deixar passar els civils primer i a partir del 5 de febrer els soldats. El grupet de Santa Afra va ser transferit amb altres refugiats a un autocar que va anar a parar a Campan, prop de Lourdes, a una residència de vacances escolars.

Mentrestant, els pares de Maria Solsona i una germana petita eren a Barcelona. Uns dies abans de l'entrada dels franquistes, el pare -45 anys- havia estat mobilitzat en l'última lleva de la República. Va comprar botes i una motxilla, disposat a presentar-s'hi, però la família no el va deixar: la guerra tocava la seva fi. Fins al març no van rebre una carta que els informava d'on eren les nenes. Els tràmits de la repatriació es van allargar fins a l'agost. Altres infants no van tornar mai. Franco va fer del retorn dels refugiats un motiu propagandístic del règim, fent creure que els infants havien estat salvats pels mateixos botxins.