12/09/2012

L'home que buscava un federalista

3 min
La riuada de gent que hi havia al passeig de Gràcia i als carrers adjacents feia impossible moure's amb normalitat.

BARCELONADues hores abans de la manifestació, un bus turístic descapotable és l'últim cotxe a girar passeig de Gràcia avall venint de Roselló. Els japonesos del pis de dalt s'obliden de fotografiar la Pedrera perquè l'espectacle és al carrer. Disparen cap a la munió de gent i d'estelades que s'apleguen al lateral on hi ha ombra, davant dels aparadors del Dolce & Gabbana. Un pare amb tres fills és el primer a envair l'espai central de la calçada. Sempre n'hi ha un que és el primer. I els altres milers hi hem anat al darrere. A les cinc el passeig de Gràcia ja està ple, de costat a costat, i és impossible desfilar cap a la capçalera de la manifestació més avall de la casa Milà. Ningú no avança. Ni els que van amb crosses, ni els que han disfressat el gos amb la senyera, ni els de l'estelada gegant dels Dracs del Palau Blaugrana. Molts manifestants ja llueixen la segona samarreta del Barça de la temporada que ve, amb la senyera, el logotip de Nike al pit i el de TV3 a la màniga. Semblen bones, però deuen ser falses. Les pancartes sí que són autèntiques. Hi ha més humor i bona fe que no pas traça. Els manifestants han posat més imaginació en l'eslògan que esforç en la manualitat. El país del disseny haurà de millorar aquesta assignatura -aquesta també- quan sigui independent. Hi ha missatges adreçats als polítics: "Ni pacte, ni hòsties" i "Diputats, nosaltres anem passant, l'últim que tanqui la porta". N'hi ha que busquen sortir a l'APM: "Mohamed Jordi president, Catalunya independent". Hi ha eslògans en castellà que seran carnassa per a les tertúlies de les teles espanyoles: "España, vete a tomar Fanta " (no l'he entès) i "Por la dignidad de Extremadura , Catalunya independent" (aquest sí que l'he captat). Fins i tot també hi ha lemes en anglès perquè la CNN els ensenyi al món, " Spain = Thirsty vampire ", " We want Catalonia World ", " Spain, the game is over ". De totes les pancartes, però, em crida l'atenció una cartolina groga, mida diari obert, que du un home d'una setantena d'anys, amb els pantalons per damunt del melic i amb un bigoti lineal que recorda altres temps i altres règims. A la pancarta, escrita amb un retolador negre no prou gruixut, hi posa: "Es busca federalista". Li pregunto si ja n'ha identificat algun. "No encara, però encara tinc temps", em diu, mig afònic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

L'hora acordada

A les sis, a l'hora fixada, ningú ja no troba ningú. Ni fent-se tota mena d'indicacions amb el mòbil. Amb prou feines et pots bellugar. El col·lapse és absolut. Les trepitjades i les cremades de cigarreta s'aguanten, amb complicitat, per Catalunya. No passa res, ara no ens queixarem per aquesta fotesa. La fita és massa ambiciosa per queixar-nos. Manen la il·lusió, l'emoció i un cert cofoisme. L'únic crit és "i, in-de, in-de-pen-dèn-ci-a". A molta distància, moltíssima, el "boti, boti, espanyol el que no boti". I prou. Ni Els segadors , ni L'estaca , ni insults contra ningú. Més que una marxa, és una festa. Les famílies es fotografien sabent que retraten un moment històric. I el groc i el vermell, i les estelades, en un dia de sol, són colors que afavoreixen. Al damunt de l'Starbucks, a l'altura de la boca de metro de Diagonal, un noi s'ho mira tot plegat en calçotets des del balcó del segon pis. Aquestes escales cap al metro serveixen, precisament, perquè els que ja fa dues hores que estan drets s'escapin intuint que encara en tenen per estona i que difícilment es mouran del seu mig metre quadrat. La càmera de l'helicòpter ja els ha filmat, ja han fet notar la seva reivindicació i el més prudent és evaporar-se. Als bancs de l'andana s'hi asseuen els primers a marxar. Hi ha dues menes de manifestants que es rendeixen, per força, abans que ningú. Són matrimonis d'avis molt grans i famílies amb nadons i cotxets. Els de vuitanta anys tocats, que pensaven que mai no veurien un clam així per la independència ni en el seu últim revolt, i els que potser algun dia en gaudiran sense haver-s'ho suat gaire.

A la mateixa estació de Diagonal em trobo el senyor de bigoti lineal que buscava un federalista. Ja no du la pancarta. Li pregunto si n'ha vist algun. Em somriu, murri. Sembla extenuat. No li queda veu i em demana que m'acosti per parlar-me a cau d'orella. I em diu: "I el Carod-Rovira mirant-s'ho per la tele".

stats