L'últim heroi de Hemingway

AUTOR DE 'VIDA SECRETA DELS NOSTRES METGES'El visitant que arribava a la casa del doctor Broggi, antiga edificació de dos pisos envoltada de jardí, al barri del Putxet, en general se'l trobava al despatx, enxubat en una butaca de braços atrotinada, que el feia semblar més menut, amb aquella actitud assossegada i centenària, d'espera filosòfica, elevada, que el va fer conegut; una presència rematadament benèvola, de somriure afable, ulls petits, de murri, que feia inevitable comparar-lo amb Josep Pla. A part que, en els últims anys, el degà de la medicina catalana hi tenia un aire, sovint repetia que de jove havia somiat a ser escriptor. El 2008, arran del primer volum de les memòries, va semblar que es feia famós per haver superat els cent anys. Broggi oferia perles fraseològiques que encantaven a la gent. "No abusi de res -deia-, un vaset de vi per dinar; tot amb moderació". O bé: "No hi ha remei contra la gran malaltia; mentrestant, es tracta de fer-ho com més agradable millor: els metges fan aquesta funció". També deia: "Sóc afortunat, sigui per sort o per haver estat bo en una altra vida". Amb els anys, havia desenvolupat una visió transcendent de l'existència, que interpretava com un pur trànsit. Considerava la reencarnació "un fet raonable" i llavors les entrevistes amb l'antic brigadista, emparentat amb els mítics germans Trias i Pujol, corrien el perill de quedar-se a la superfície del metge centenari que només oferia reguitzells de frases místiques i desolades.

Era una imatge enganyosa. Contràriament a la filosofia de tranquil·litat i bons aliments que proposava, en realitat Broggi s'havia fet conegut de jove pel factor rapidesa i efectivitat amb què havia hagut d'actuar en el front republicà, a les files de les Brigades Internacionals com a cirurgià salvavides, una cara i una creu que l'acompanyarien tota la vida. Broggi havia estat de tot menys calmós i prudent. De fet, abans de la Guerra Civil, el seu nom ja sonava per haver realitzat el 1935 la primera operació a l'històric Servei d'Urgències que els Trias i Pujol, pares de la cirurgia moderna a Catalunya, havien creat a l'Hospital Clínic. "A en Joaquim Trias se li havia acudit -explicava- obrir un Servei d'Urgències vint-i-quatre hores, amb una vintena de llits, laboratori, raigs X, metges i personal per resoldre de tot; una idea genial", rematava. Una fita pionera que havia compartit amb el seu homòleg Josep M. Massons en un moment que la sanitat només existia a través de mútues i els metges tan sols anaven a l'hospital al matí. El Servei d'Urgències del Clínic, encapçalat per aquell jove de guàrdia multiús de vint-i-set anys, ràpid, precoç, llicenciat amb premi extraordinari el 1931, aviat va ser referència. Les ambulàncies de la Ciutat Comtal i rodalia hi acudien gairebé com a norma i garantia.

Heroi de Hemingway

Un any després, l'esclat de la Guerra Civil va col·lapsar-ho tot. Molts d'aquells metges van canviar la bata per l'uniforme militar: van allistar-se a l'exèrcit republicà, "amb la idea romàntica -admetia Broggi- de lluitar contra el feixisme amb quiròfans i bisturís, en lloc d'armes". L'escriptor nord-americà Ernest Hemingway es va inspirar en el Dr. Broggi per dibuixar un dels metges espanyols del front en la famosa novel·la Per qui toquen les campanes. Broggi era un heroi de Hemingway típic: intel·ligent, treballador, jove, però també innocent, intrèpid, vulnerable.

El 1937 Broggi, igual que Massons, és enviat al front com a cap d'equip quirúrgic. Sempre en hospitals de primera línia de foc. Especialitzat en cirurgia sota el mestratge badaloní dels Trias i Pujol, estava acostumat a treballar en condicions extremes. Amb el "mètode tancat" de Trueta, l'últim heroi de Hemingway va salvar desenes de braços, cames i soldats. El primer cop que actuà va ser a La Granja, amb l'hospital a tocar del camp de batalla segovià. Es va estar quatre dies i quatre nits seguits operant. Al Guadarrama, Brunete, Belchite, a mesura que la situació empitjorava, la urgència va esmolar la creativitat d'aquell grup d'escollits. Al front republicà hi va néixer la idea de les primeres unitats mòbils al món ( autochirs ), quiròfans integrats en un camió, per agilitzar i millorar el trasllat de ferits a Madrid i "per evitar que se'ns morissin pel camí", explicava anys després.

Depurat pel franquisme

Amb la dissolució de les Brigades Internacionals, Broggi tornà a Barcelona com a cap de pavelló al Nou Hospital Militar de Vallcarca (després dit del Generalísimo), però va haver de passar pel Tribunal Sumaríssim i va ser expulsat de l'entorn universitari i del Clínic. Va ser inhabilitat per exercir càrrecs públics durant més d'una dècada. Broggi va pensar que hauria de canviar d'ofici. Mig d'amagat, acceptava tota mena de treballs quirúrgics i operava en clíniques privades com la Sant Josep, la Gimbernat, la Moderna o la del Remei. Fins al 1970 va realitzar cirurgia abdominal, toràcica, ortopèdica, ginecològica; un dels èxits professionals més importants que s'hagin produït mai al país. En tres dècades, assolí un prestigi sensacional i recuperà la posició perduda.

El 1941 s'havia casat amb Angelina Trias i Rubiés, filla del seu mestre, Joaquim Trias. Quan el doctor Trias i la seva dona es van haver d'exiliar a l'Argentina, l'Angelina, la gran de nou germans, va quedar-se a Barcelona per fer-se càrrec de la família, a més de l'agenda del marit. Aviat es va dir que Broggi era el successor de Puig-Sureda i de Pi Figueras, en una època de cirurgians manetes com Llauradó i Mas Oliver. El 1966, la recuperació de Broggi es va materialitzar amb el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, com a membre numerari i concessió de l'escó número 50, que havia deixat vacant el sogre Joaquim Trias. La seva entrada obria pas al reconeixement d'altres personatges amb arrels en l'etapa anterior.

Metge ètic i antibel·licista

Alineat en el corrent humanista de tall progressista liberal i culte d'aquells antics republicans, va dedicar-se a desenvolupar aspectes ètics de la professió. Va destacar en congressos internacionals, i el fet d'haver tractat amb tants estrangers durant la guerra li va permetre introduir importants innovacions quirúrgiques a Catalunya i formar excel·lents professionals. Va ser president de la comissió deontològica del Col·legi de Metges de Barcelona (1977-1987) i membre del Patronat de l'Institut Borja de Bioètica i de l'Institut Mèdic Farmacèutic. Broggi destacava per la seves conferències de bioètica, en què, si bé es mostrava esperançat en la ciència i les seves possibilitats, invariablement adoptava un to derrotista, convençut que "la humanitat no ha après res de res", i que, "moralment, el progrés ha anat enrere". Afirmava que "estem en un punt crític universal" i que de poc havia servit que l'esperança de vida hagués augmentat tant. Era el to desesperançat, lleugerament apocalíptic i decebut tan típic dels vells republicans que el 1939 havien perdut la guerra i que, davant la perspectiva del desastre durant la Guerra Freda, van adoptar una expressió orgullosament antibel·licista.

Altres figures mèdiques irreductibles com ell formaven part activa i fundacional d'entitats com l'Asociació de Metges Contra la Guerra Nuclear, guardonada amb el premi Nobel de la pau el 1985. Va participar activament en els congressos de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear; parlava sobre Medicina preventiva del cataclisme i deixava afirmacions de molta substància: "Una manera de predir el futur és pensar que tot seguirà igual com ara. Si és així, el futur el veig fatal, perquè no veig cap home que canviï de mentalitat". Broggi demanava la transformació de la humanitat, "una mutació necessària". I quan baixava a l'arena de l'ofici de metge, denunciava que no es podia perdre de vista que "la relació malalt-metge és l'art de la medicina", l'essència; i es queixava constantment que aquest aspecte s'havia perdut. L'heroi de Hemingway acabava sovint els parlaments amb un imprescriptible i contundent: "Ens han robat la intimitat amb el malalt".

Broggi, Creu de Sant Jordi i Medalla d'Or de la Generalitat, nascut el 1908, un any abans de la Setmana Tràgica, també emetia un judici negatiu de la situació de Catalunya. "Ens prenen el pèl -assegurava-, jo provaria un tancament de caixes", com a l'època del Dr. Robert. Definitivament, era el judici del vell brigadista.