CRISI LA GESTIÓ POLÍTICA
Dossier 05/08/2012

Monti-Rajoy: la mateixa crisi, dos models

Itàlia i Espanya són a l'ull de l'huracà. L'ombra del contagi de la crisi de l'euro plana sobre els dos països pilotats ara mateix per homes de tarannà ben diferent. Monti -un tecnòcrata- manté la seva credibilitat intacta mentre que Rajoy -amb majoria absoluta- s'escuda en un llenguatge ambigu

Sandra Buxaderas / Joan Faus
7 min
EL SECRET DE RAJOY El president espanyol, Mariano Rajoy, parlant ahir amb el seu homòleg italià, Mario Monti, abans de reunir-se al Palau de la Moncloa.

ROMA / MADRIDItàlia, un govern tècnic hiperactiu

Itàlia ha recuperat la credibilitat internacional i l'esperança en una revifada de l'economia gràcies a l'arribada de l'hiperactiu govern tècnic de Mario Monti. Un gir respecte al Silvio Berlusconi immobilista i envoltat d'escàndols. Però Monti no ho té gens fàcil.

Assetjat pels mercats, el primer ministre ha de pactar cada norma a dreta i esquerra del Parlament. I el deute públic és tan elevat -ultrapassa el 123% del PIB- que es menja el pressupost i l'estat ha de retallar sectors ja molt castigats. A més, els italians honestos -al país amb més evasió fiscal de la UE- estan collats per les taxes. Són les terceres més altes d'Europa i arriben al 45,2% del PIB, només per sota de Dinamarca i Suècia.

Un líder respectat

L'excomissari europeu es fa escoltar per la UE i Obama

Els líders internacionals fugien de Silvio Berlusconi com d'un empestat. Mario Monti és exactament el contrari: un dirigent respectat i escoltat. Ara el seu mòbil rep contínuament trucades del nord-americà Barack Obama i l'alemanya Angela Merkel, i a la cimera de Brussel·les del 28 i 29 de juny va obligar la cancellera a pactar.

A l'exrector de la Universitat Luigi Bocconi, per molt que reconeix que és tímid, no li tremola la mà a l'hora de negociar. Ja com a comissari europeu de competència va mantenir un duel amb el gegant informàtic Microsoft. Ha aconseguit que l'eix franco-alemany, que domina la UE, s'ampliï i també tingui en compte Itàlia. Rajoy aprofita els seus èxits diplomàtics.

Adéu a Berlusconi

El tecnòcrata corregeix les tisorades més sagnants

El cap d'estat, Giorgio Napolitano, va maniobrar per col·locar Mario Monti com a primer ministre en plena tempesta especulativa sobre el deute públic. La primera missió de Monti, per tant, era tornar a donar credibilitat a les finances públiques i calmar els mercats.

Parteix d'un deute públic de més del 120% del PIB que acapara el pressupost i fa quasi impossible tallar encara més la despesa.

Berlusconi ja havia aprovat tisorades que afectaven les famílies i els més desafavorits. Calia redreçar el timó per rebre el suport del Partit Demòcrata al Parlament. Per exemple, evitant castigar totes les famílies en bloc, riques i pobres, a qui Berlusconi havia decidit eliminar totes les desgravacions a la renda.

Finalment, reformes

L'italià ha laminat privilegis fins ara intocables

Monti ha reintroduït l'impost sobre béns immobles i ha eliminat províncies per intentar evitar un increment de l'IVA a l'octubre, com havia planificat Berlusconi. L'IVA a Itàlia és del 21%.

L'excomissari també ha reformat les pensions i ha retardat l'edat de la jubilació. Però potser la mesura més emblemàtica va ser la de reformular una norma sagrada per als sindicats, que impedia l'acomiadament lliure. Ara les empreses igualment hauran de justificar els acomiadaments, però ho tindran una mica més fàcil.

El govern també ha liberalitzat professions considerades intocables i s'ha enfrontat a taxistes, advocats, metges i farmacèutics.

Monti té suport intern

El Govern i els partits tradicionals, però, suspenen

Monti ha hagut d'implementar reformes de gran abast amb el suport del que es coneix a Itàlia com "l'estranya majoria", una unió dels principals actors polítics: el partit de dreta de Silvio Berlusconi, l'esquerra de Pier Luigi Bersani i el centre de Pier Ferdinando Casini. Per això el govern ha hagut de moderar l'ambició de moltes normes.

A més, els partits que el sostenen han caigut en picat en les enquestes, i amenacen de forçar eleccions a la tardor, abans no sigui massa tard. Però abans han d'aprovar una nova norma electoral, i no es posen d'acord. A més, el cap d'estat ha recordat que només ell pot dissoldre el Parlament.

El descontent de la població amb la política creix i a les enquestes el partit antisistema del còmic Beppe Grillo se situa en primer lloc, amb un 20% de suport. Un 55% dels italians, però, es mostren convençuts que Monti està assolint l'objectiu de salvar Itàlia i conduir-la fora de la crisi, tot i que pensen que queda "molt per fer". Un 49% diuen que confien molt en el premier . En canvi, el govern suspèn: només rep el 40% de suport popular, un 10% menys que al gener.

Descontent difús

Menys crits però més malestar general

La polarització social s'ha suavitzat respecte de l'era Berlusconi, però la processó va per dins i esclata a la mínima. La líder del principal sindicat, CGIL, Susanna Camusso, ha amenaçat amb una vaga general al setembre "si el govern no canvia de ruta", però s'avé a negociar. Els italians són conscients que "cal fer coses".

Mario Monti ha pogut desactivar les protestes per la reforma del mercat laboral i de les pensions. Amb tot, Itàlia bull de mobilitzacions pel tancament d'empreses. Cada dia un treballador o un empresari es treu la vida. Han revifat els atacs terroristes de caràcter anàrquic a petita escala.

Espanya, respostes ambigües

El setge dels mercats a Espanya no només no ha millorat sinó que ha empitjorat amb Mariano Rajoy com a president. Tres simples dades ho corroboren. La prima de risc -el termòmetre de confiança dels inversors sobre el deute d'un país- es va situar la setmana passada 300 punts per sobre del nivell que tenia al desembre, la borsa ha arribat a retrocedir a xifres del 2003 i la fuga de capital no deixa de batre rècords. Madrid ha impulsat una agenda de reformes molt completa però els problemes de comunicació, l'incompliment de promeses, els errors del passat i el contagi dels dubtes sobre l'euro l'han acabat esquitxant de ple.

Lideratge a l'ombra

A mig camí entre Angela Merkel i Mario Monti

Rajoy no ha assolit el lideratge de Monti a Europa. Però tampoc li ha tremolat el pols a l'hora de pressionar els socis europeus. Sovint, però, l'estratègia no ha reeixit. Per exemple, en la demanda d'una flexibilització dels objectius de dèficit després que Espanya superés en 2,9 punts el límit fixat per al 2011. Rajoy va irritar Brussel·les i va inquietar els mercats en exigir la flexibilització del dèficit sense plantejar-ho en privat. Un dard a la credibilitat que no acabava aquí.

Rajoy volia que la cancellera alemanya, Angela Merkel, fos la seva principal aliada. Pretenia llançar així el missatge sobre l'aposta decidida per l'austeritat. Amb el temps, però, superat pels esdeveniments i sense l'ajuda esperada d'Alemanya, es va anar acostant, sense deixar de mirar de reüll a Berlín, a les tesis a favor del creixement del govern francès de François Hollande i l'italià de Monti. Aquest canvi d'estratègia va quedar ben palès a l'últim Consell Europeu, en què Espanya i Itàlia van amenaçar amb el veto si no les ajudaven. Rajoy es beneficia així del lideratge de Monti.

El llegat de Zapatero

La crítica a l'herència del passat com a responsable de la situació

Un dels altres factors que ha restat credibilitat al govern de Rajoy ha estat la culpabilització constant, fins fa ben poc, del deteriorament de l'economia a la gestió de l'anterior executiu, liderat pel socialista José Luis Rodríguez Zapatero. L'excusa de "l'herència rebuda" ha estat una constant per justificar les retallades. A partir del desastre de Bankia i el rescat bancari, ha mirat menys al passat, i ha admès, amb la boca petita, part de responsabilitat.

La pèrdua de confiança també es va generar quan Rajoy va obviar les queixes de la UE i va ajornar pressupostos i reformes fins després de les eleccions andaluses del 25 de març.

Pols reformista

Massa promeses electorals incomplertes un cop al govern

El govern espanyol ha impulsat una àmplia agenda de reformes i retallades sense precedents. Però el problema és que s'ha vist forçat a aplicar mesures que fins fa poc criticava. De la mateixa manera que Zapatero va haver de corregir a instàncies d'Europa el seu rumb el maig del 2010, Rajoy ho va fer aquest juliol en constatar que les previsions d'ingressos no es complien i havia de claudicar a les recomanacions de la UE després de la segona flexibilització del dèficit i el rescat del sistema bancari, incapaç de digerir per ell mateix els efectes de la bombolla immobiliària, amb la crisi de Bankia com a principal exponent del desastre. Sens dubte, tota l'estratègia del govern es va capgirar arran de la crisi de Bankia al maig. L'executiu no accepta el pla de sanejament presentat per Rodrigo Rato i l'obliga a dimitir. Nacionalitza l'entitat i accepta injectar-hi 19.000 milions. La mala gestió del cas dispara els dubtes sobre tot el sistema i acaba abocant Espanya a un rescat bancari que el govern en bloc s'entesta a negar. Rajoy i especialment el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, que tant havien criticat que el PSOE toqués l'IVA, les pensions i els sous dels funcionaris, han acabat fent el mateix: IRPF a l'alça, malgrat prometre el contrari, i acomiadament més barat. O contradiccions flagarants com apujar impostos mentre impulsava una amnistia fiscal.

Poc suport de l'oposició

L'estil de govern a cop de majoria absoluta dinamita els suports

El PP va aprovar les grans reformes econòmiques, excepte els pressupostos, amb el suport de CiU, però l'entesa es va acabar al juliol amb l'enduriment del dèficit autonòmic. De fet, CiU, que volia ser un actor destacat en l'agenda de reformes, es veia obligada al juliol a trencar la col·laboració amb l'executiu del PP, en constatar que governava a cop de decret, fent ús de la majoria absoluta, i sense cap intenció de prioritzar el diàleg. Des d'aleshores, el PP no té més aliats que la majoria absoluta, i evita un gran pacte amb el PSOE, excepte en temes europeus. La caiguda del crèdit de Rajoy en temps rècord a nivell internacional ha tingut rèplica també a nivell intern. Les enquestes, en què el PP està en clar declivi, en són testimoni.

Més contestació social

Crisi social a l'alça però sobretot crisi institucional

El malestar social amb les retallades agressives no deixa de créixer i en només set mesos de govern Rajoy ja ha hagut se superar una vaga general i s'enfronta a una altra, possiblement a la tardor. Les retallades al funcionariat, la sanitat i l'educació, un atur juvenil que supera el 50% i els recursos milionaris abocats a la banca han encès nombrosos col·lectius, que en moments puntuals han pres el carrer. A la tensió social, a més, cal afegir-hi els creixents conflictes institucionals, que han deixat escenes inèdites com quan Catalunya i Andalusia van deixar buida la seva cadira al Consell de Política Fiscal i Financera.

stats