La duresa de Montoro crea malestar entre dirigents territorials del PP

MADRID.La mobilització del poder territorial va ser clau perquè Mariano Rajoy guanyés les eleccions espanyoles. Un cop al govern, però, va deixar ben clar que volia les autonomies al servei del full de ruta que marcarien ell i el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro. En un partit tan jerarquitzat com el PP, el nou inquilí de la Moncloa no estava disposat a conviure amb el contrapoder dels barons , com li havia passat al PSOE.

Ara, nou mesos després dels comicis, els dirigents autonòmics comencen a emetre senyals de nerviosisme, un cert cansament per haver d'aguantar el xàfec i aplaudir. Els que lideren aquestes discrepàncies són tres: el gallec Alberto Nuñez Feijóo, l'extremeny José Antonio Monago i el basc Antonio Basagoiti, tots ells membres de la nova fornada de polítics marianistes.

Nacionalisme espanyol

Amb un currículum que acredita la lleialtat a Rajoy, els tres dirigents comparteixen dues característiques: tenen un relat generacional semblant -són nascuts als seixanta- i habitualment s'inclouen en el sector menys a la dreta del partit. De fet, per atreure el vot més centrista, Nuñez Feijóo ha recordat sovint que ell el 1982 va votar el PSOE. En canvi, tots tres han anat accentuant el discurs nacionalista espanyol: Monago carrega constantment contra les reivindicacions catalanes com el pacte fiscal, Basagoiti -estimulat pel clima preelectoral- ha endurit els retrets al nacionalisme basc i Feijóo ha estat molt criticat per la seva política lingüística.

En els últims dies han fet de portaveus del que més d'un pensa a les files populars sobre algunes de les mesures que ha pres el govern espanyol. Per exemple, el PP de Galícia va qüestionar el pla d'atenció sanitària als immigrants sense papers i els populars d'Euskadi han liderat la pressió perquè es mantingui l'ajuda dels 400 euros a les persones que han esgotat les prestacions de l'atur. Basagoiti va avisar Rajoy que no podia especular amb "necessitats molt bàsiques".

No és estrany que siguin els populars bascos i gallecs els que hagin fet saltar l'alarma sobre les línies vermelles que no es poden trepitjar: són els primers que hauran de passar per les urnes i tenen por de les conseqüències electorals de l'austeritat màxima i les posicions centralistes que imposa Montoro. A la memòria hi ha la victòria insuficient de Javier Arenas a Andalusia, on el PSOE va plantejar les eleccions com un referèndum a les retallades de Madrid. En aquells comicis, la figura del ministre d'Hisenda, que és de Jaén, va pesar molt.

En el cas d'Extremadura, que també s'ha desmarcat tímidament d'algunes de les línies traçades per Rajoy, cal tenir en compte que el PP hi governa gràcies al suport extern d'Esquerra Unida, fet que acaba condicionant la seva actuació. A la seu del carrer Génova en són conscients i, des del primer dia, han donat per bona aquesta estratègia a canvi de no perdre el govern i propiciar un front socialista al sud.

Les tensions també han esclatat en altres àmbits. El conflicte de la mineria del carbó al nord d'Espanya ha generat un estira-i-arronsa entre els populars de Castella i Lleó i la direcció estatal, que fins i tot va provocar que un senador abandonés el partit. En aquesta polèmica, l'estil de governar i la inflexibilitat de Montoro i del ministre d'Indústria, José Manuel Soria, han creat un fort malestar. A tot això cal sumar-hi les divergències que va provocar la sortida forçada de Rodrigo Rato del capdavant de Bankia; els moviments de l'ala aznarista, que qüestiona Rajoy perquè el considera massa tou amb les autonomies, i la pressió dels alcaldes, que va obligar a ajornar la reforma de l'administració local.