Cinc dels testimonis del nostre reportatge

Nou històries breus d’un ascensor social que no sempre funciona

Persones de diferents generacions han accedit a explicar a l’ARA les intimitats de seva economia familiar

Cinc dels testimonis del nostre reportatge / ARA

Els primers anys de la crisi, els salaris més baixos van caure un 30% mentre que els més alts van créixer un 8%. Accedir a un ascensor social que vagi cap amunt és cada vegada més complicat, especialment per a les classes mitjanes i baixes. Depèn de tenir feina, però també de les rendes familiars, la formació o la precarització. Nou persones de diferents generacions han accedit a explicar a l’ARA les intimitats de seva economia familiar. Alguns, però, han preferit pseudònims.

Quim Serra, 27 anys, a l’atur

“Després de totes les despeses, em queden 7 euros per passar el dia”

Graduat en història, amb un màster d’especialització i el curs de formació de professorat. La crisi econòmica coincideix amb la seva etapa d’estudiant i d’inserció al mercat laboral. Està a l’atur des de fa gairebé un any. Va aprovar les últimes oposicions de professor de secundària i és a la borsa de substitucions. És solter i no té fills.

Feina:“He fet sempre feines en negre, sobretot classes particulars i encàrrecs puntuals”, explica. “En plena crisi vaig buscar feina activament com a professor d’acadèmia, però havia de fer el doble d’hores pel mateix sou que amb les particulars”. Ara, amb les oposicions aprovades, ja ha fet algunes substitucions puntuals i confia en accedir aviat a una plaça.

Habitatge: Quan va començar la crisi el Quim vivia a casa els pares. S’ha independitzat però admet que, amb l’atur, arriba molt just. Viu de lloguer amb dos amics que són parella i ara han tingut un fill. Paguen 1.000 euros amb les despeses incloses entre els tres i intenten llogar una tercera habitació de manera puntual.

Estalvi i despeses:“Després de totes les despeses bàsiques em queden uns 7 euros per passar el dia -explica-. Si vull gastar més el cap de setmana, m’he d’administrar millor de dilluns a divendres”. El Quim va estalviar una mica mentre vivia a casa els pares. “He pensat en invertir el poc que tinc, però no ho faig per principis: la banca no em cau bé”, diu. Tampoc té mútua de sanitat privada.

Propietats:“No en tinc. Ni cotxe, ni moto, ni pis”.

Lleure: El Quim explica que per a ell és important mantenir “un coixí”, per això no es “ventila” els estalvis “en luxes”, tampoc per vacances. “M’adequo als meus ingressos”, diu.

Jana Bel, 35 anys, veterinària: "Els meus pares em van pagar els estudis i la manutenció als EUA durant anys"

La Jana va llicenciar-se a Barcelona i va marxar als Estats Units el 2008. Ha estudiat en tres universitats nord-americanes i en una del Regne Unit. Ha cursat un internat, una residència i una especialització en cirurgia, i ha rebut una beca d’investigació. A la seva primera feina remunerada, als 25 anys, cobrava 35.000 euros a l’any. Ara en guanya 128.000. “Si em vaig poder permetre aquests estudis és perquè els meus pares van fer-se càrrec de totes les despeses i la manutenció durant anys”, reconeix. “Ara ja estic pensant en invertir els meus estalvis en borsa o en actius immobiliaris que em donin rendibilitat”, admet. “Visc de lloguer: primer compartint i ara sola, en una casa unifamiliar”. No té parella ni fills. Té un cotxe i mútua privada. 

Davinia Rubia, 39 anys, netejadora

“Mai he deixat de pagar una factura, però he avorrit l’arròs”

La Davinia té els estudis bàsics, fins a l’antiga EGB. Viu en parella i té dues filles d’11 i 17 anys. “Amb la crisi ho hem passat molt malament”, diu.

Feina: Es va posar a treballar als 16 anys i ha fet feines de neteja, en una fàbrica, en una benzinera i de dependenta. “El millor lloc va ser la benzinera, el 2001: treballava 8 hores, era indefinida i cobrava 700 euros”. Fa quatre anys que enllaça contractes temporals i de poques hores en una empresa de neteja.

Habitatge: “Per sort el pis és de la meva parella i no paguem hipoteca”, diu.

Estalvi i despeses: “No sé ni com ho fem -admet-. Mai he deixat de pagar una factura. Ara, he avorrit l’arròs i els macarrons”. La Davinia posa el benestar de les seves filles per davant de la seva alimentació. Diu que li és impossible estalviar.

Propietats: Tenia un cotxe, però quan es va espatllar, fa dos anys, no van poder pagar la reparació.

Lleure: “Per vacances només aspiro a anar a veure la família, a Granada. Anem d’una casa a l’altra, i gastem el mínim possible”.

Jordi Pi, 35 anys, economista: "He anat a més, malgrat la crisi"

“He anat a més, tot i la crisi”, admet. Després de fer una carrera i un màster, va muntar una empresa, i ingressa uns 100.000 euros anuals “entre sou i beneficis”. “Fa temps que moc els estalvis en productes financers, i ara estic pensant en invertir en immobiliari o comprar algun negoci”. A l’inici de la crisi vivia a casa dels pares, després de lloguer i ara té una casa en propietat.

Juanjo Requena, 48 anys, autònom

“Amb la crisi treballava el doble d’hores per la meitat de diners”

Després d’anys com a assalariat, el Juanjo va decidir endeutar-se amb el banc per comprar una llicència de taxi. Va ser just abans que esclatés la crisi. Té la FP d’electrònica, dos fills i està separat.

Feina: La crisi el va colpejar dur. “El 2008 treballava el doble d’hores per fer la meitat de diners que quan vaig començar al taxi, el 2006. Era desesperant -explica- i a més tenia la hipoteca i la llicència de 120.000 euros per pagar; moltes despeses”. Ara, diu, encara ingressa menys que quan va començar.

Habitatge: “Teníem un pis de propietat -recorda el Juanjo-. Durant la crisi la hipoteca es va enfilar fins als 1.200 euros i cap al final ja va tornar a prop dels 700”. “Sol no l’hauria pogut pagar”, admet. “Ara veig els lloguers i em sorprenc, perquè no els podria pagar, tampoc”, assegura.

Estalvi i despeses: Fa un any, el Juanjo va acabar de pagar la llicència i això li ha donat una treva. “Ara ja no vaig ofegat, però estalvio poc”, diu. Abans tenia una mútua de sanitat privada, però la va anul·lar “per estalviar més”.

Propietats: Un pis. Quan es va separar va recomprar-li la seva part a l’exparella. Li va sortir molt cara perquè la bombolla havia fet que el pis doblés el valor. També té el taxi. Tot pagat amb crèdits bancaris.

Lleure: “Al principi de ser autònom no feia més de 5 dies, perquè deixes de facturar”, explica. Ara intenta passar com a mínim 15 dies sencers a l’estiu amb els fills. “Quan era assalariat viatjava més: feia servir les pagues dobles i a més entraven dos sous a casa”, reconeix.

Emma Soler, 49 anys, assalariada: "És terrorífic haver de compartir pis als 49 anys"

A l’Emma no li ha faltat feina durant la crisi, però el sou se n’ha ressentit. “Als 23, tot just llicenciada, cobrava el doble que ara. Fa anys que faig feines extres, per aconseguir més diners”, assegura aquesta comunicadora, soltera, que viu de lloguer. “Estic compartint, perquè sola no puc pagar els 1.250 euros del lloguer”, explica, i afegeix: “A la meva edat és terrorífic compartir, però és una necessitat”. Tot i haver treballat tota la vida, no té cap propietat i la seva capacitat d’estalvi és “zero”. “Ho he calculat i ara cobro igual que fa 20 anys. El cost de la vida ha pujat, però el meu sou no”.

Guillermo Galán, 50 anys, empresari

“El 2014 vam muntar una empresa amb fons personals propis”

Amb una carrera sempre ascendent, el Guillermo -enginyer industrial, divorciat i amb un fill- va decidir fer el salt d’assalariat a empresari en plena crisi i va muntar, amb fons propis, una empresa amb set companys més.

Feina: Quan era assalariat va anar augmentant de càrrec fins a cap de producció. “L’empresa on érem va començar a fer reestructuracions, per la crisi, i alguns directius no hi vam estar d’acord”, relata. En van marxar sense indemnització i van tirar endavant la seva empresa amb fons propis i un soci minoritari. Hi han reinvertit una bona part dels beneficis i en sis anys ja són en vuit països i tenen 130 treballadors.

Habitatge: Viu de propietat en un pis acabat de pagar quan era assalariat.

Estalvi i despeses: El Guillermo calcula que estalvia el 15% del sou. “No inverteixo, prefereixo tenir un coixí, soc conservador en això”. Té mútua privada a través de l’empresa.

Propietats: A banda del pis té un cotxe d’empresa.

Lleure: “Com que soc soci-treballador intento mantenir els 22 dies laborables que fa qualsevol treballador”.

Juan Ruiz, 56 anys, prejubilat: "No vaig notar la crisi"

El nivell de vida del Juan dista molt del de la Maite. Es va prejubilar de Telefónica als 53 anys. “Continuo cobrant el mateix, una mica retocat”, explica. Ell va estudiar empresarials i va entrar a l’empresa als 27 anys. “El meu salari sempre va ser estable i en augment, no vaig notar la crisi”, admet. Actualment estalvia un 20% del sou “sense fer esforços”. A casa seva, a més, també hi entra el sou de la dona. Té mútua de l’empresa i molts matins els dedica a fer esport amb els amics: “Sortim a córrer o a anar amb bici”. Viu en un pis de propietat i prefereix no fer inversions de risc: “Ara és millor fer el mort amb els bancs”.

Maite Melich, 74 anys, pensionista

“Vaig deixar de treballar per tirar endavant la meva família”

“Després de 30 anys, 9 mesos i 21 dies cotitzats, la meva pensió és una porqueria”, lamenta la Maite. Té 74 anys i es va casar amb 17. Ja de gran, una malaltia, la separació de la seva filla i el naixement del seu net van portar-la a deixar la feina per tenir-ne cura: “Havia de parar per tirar endavant la meva família”. Això va afectar els seus últims anys de cotització i ara cobra 642 euros.

Feina: Va estudiar comerç i ha fet una mica de tot. “Vaig fer de dependenta, de treballadora de la neteja en un hospital i també vaig ser de les primeres dones que va treballar a Cobega: vaig ser una noia Coca-Cola, jo!”, recorda la Maite. Més endavant va treballar de telefonista i de visitadora farmacèutica.

Habitatge: Tot i que de jove va estar vivint un temps a França, quan en va tornar ella i el seu marit van adquirir un pis de propietat, que és el mateix on viuen ara.

Estalvi i despeses: “Estalvi? Res de res!”, exclama. Durant un temps va fer servir la seva pensió per ajudar la filla. “Ara mateix la salut se’ns complica, el meu marit té Alhzeimer i gastem una fortuna en medicaments i coses de farmàcia que es necessiten per al seu dia a dia”. No té mútua privada: “No n’he volgut mai -diu-. La sanitat de qualitat ha de ser pública”.

Propietats: “Després de tota una vida treballant, només tenim el pis i la plaça d’aparcament”, resumeix.

Lleure: “Intentem marxar sempre quatre o cinc dies o bé desplaçar-nos a Andalusia a veure una part de la família”, explica. Són viatges senzills i econòmics: “I esporàdics, cada vegada en fem menys”. La Maite ocupa part del seu temps de lleure a mobilitzar-se amb la Marea Pensionista i pels drets de les dones. “No paro mai”, admet.