Pablo Iglesias, una cursa de fons pel poder

Iglesias s’ha quedat gairebé sense vida privada. Ja no pot sortir a prendre una canya per Lavapiés, porta un escorta permanent del ministeri de l’Interior i ha canviat la moto per un cotxe utilitari

Pablo Iglesias (Madrid, 1978) no es diu així per casualitat. Ho repeteix per activa i per passiva en els mítings. Fill d’un militant d’Esquerra Unida (IU) des de la seva creació i d’una advocada de CCOO, porta la política d’esquerres tatuada en el seu ADN. Des de petit li van ensenyar que no podia oblidar. Encara recorda quan als 10 anys el seu pare el va dur a la primera vaga general. A casa s’explicaven històries de la Guerra Civil, dels represaliats, i les crítiques a la gestió econòmica del PSOE de Felipe González el van despertar. Dels 14 als 21 anys va ser afiliat del Partit Comunista, i després va continuar treballant-hi com a assessor d’IU. Però l’animal polític que duia dins no s’acontentava amb la derrota.

L’embrió de Podem es va gestar el 2013 entre els platós de televisió, el campus de Somosaguas de la Complutense de Madrid i la casa d’estiueig d’Iglesias a Àvila. Calia trobar la manera de canalitzar el descontentament del 15-M. I les tertúlies li van brindar la millor posició. Gràcies a una bona formació -no s’està de recordar que va treure fins a 13 matrícules a ciències polítiques- i una gran capacitat d’oratòria, combinada amb un discurs mordaç dirigit a acabar amb “la casta política”, aquell professor universitari que duia cua i roba de l’Alcampo va aconseguir entrar a casa de la gent.

El pas definitiu va ser el gener del 2014. Iglesias, juntament amb els també professors i politòlegs Íñigo Errejón, Juan Carlos Monedero, Carolina Bescansa i Luis Alegre, van presentar el manifest Moure fitxa, base de Podem. La hipòtesi d’un conjunt d’emprenedors en el mercat polític. L’objectiu? Canviar l’enfocament i fugir de la tradicional dicotomia entre dreta i esquerra, malgrat robar a Karl Marx una fase famosa: “El cel no es pren per consens, es pren per assalt”.

L’“assalt al cel”

La nit del 25 de maig del 2014 la vida d’Iglesias va saltar pels aires. El projecte havia donat fruits i feien el sorpasso amb 5 eurodiputats. Però tot just era el principi. Iglesias no estava disposat a deixar-ho tot si no era per la Moncloa. Va ser llavors quan va començar la lluita per construir un hiperlideratge dins del partit. Una lluita d’egos que va portar-lo a perdre alguns dels seus companys. Caníbal televisiu, en el contacte directe amb les persones, Iglesias punxa. La seva gent més propera reconeix que, en el fons, és una persona molt tímida. Va tardar més d’un mes a aprendre’s el nom de qui el maquillava a La Sexta, i durant la campanya ha evitat les passejades pel carrer, així com les converses informals amb periodistes.

Iglesias s’ha quedat gairebé sense vida privada. Ja no pot sortir a prendre una canya per Lavapiés, porta un escorta permanent del ministeri de l’Interior i ha canviat la moto per un cotxe utilitari. La política també ha obligat a silenciar la seva vida amorosa. Amb tot, segueix vivint al pis de la seva àvia a Vallecas. El desgast de la vida política i la pressió mediàtica el van arribar a apagar en la recta final de la cursa. Però la campanya l’ha revifat. Assegura que “sent flaire de remuntada”. La seva sempre ha sigut una cursa de fons pel poder. I el seu objectiu és l’assalt a la Moncloa. Si no és així, en més d’una ocasió ja ha obert la porta a fer un pas enrere.