Pedro Sánchez, l’etern número dos

La trajectòria de Pedro Sánchez ha sigut la de l’etern número dos, el treballador incansable, tenaç, capaç de greixar la maquinària socialista des de les trinxeres

El 2011, Pedro Sánchez (Madrid, 1972) va estar a punt de deixar la política. Després d’una vida dedicada en cos i ànima al PSOE i d’acceptar les feines menys agraïdes, tornava a quedar-se a les portes del Congrés. Era la tercera vegada que intentava entrar per la porta gran i que s’havia de conformar amb la llista d’espera. Primer va ser el 2003. Va haver d’esperar que es moguessin dos llocs a les llistes a l’Ajuntament de Madrid per poder ser regidor. El 2008 tornava a ensopegar amb la mateixa pedra, però ja al Congrés: fins al 2009 no va poder ocupar l’escó que va deixar Pedro Solbes. La història es va repetir el 2011. Anava d’onze per Madrid i només van entrar deu diputats socialistes. Altre cop, va haver d’esperar que marxés una altra exministra, Cristina Narbona, per tornar a ser diputat el 2013.

La trajectòria de Pedro Sánchez ha sigut la de l’etern número dos, el treballador incansable, tenaç, capaç de greixar la maquinària socialista des de les trinxeres. Nascut al barri madrileny de Tetuán, es va afiliar al PSOE amb només 16 anys. Va créixer dins de les files socialistes gràcies, sobretot, a José Blanco. El 2000 es va convertir, amb Antonio Hernando i Óscar López (el seu equip més pròxim, actualment), en el trident que executava les ordres del número dos a Ferraz. Però si els seus companys van tenir una carrera meteòrica, Sánchez, tot i la seva planta -jugador de l’Estudiantes fins als 21 anys-, va ser sempre l’aneguet lleig dels anomenats “ chicos de Blanco ”. Ferraz li va encarregar les tasques més feixugues: redactar propaganda electoral, respondre correus i fins i tot intentar modernitzar el PSdeG perquè Pérez Touriño guanyés les eleccions.

Però Sánchez no es va quedar de braços plegats el 2011 quan es va quedar sense escó i ho va aprofitar per acabar el doctorat en ciències econòmiques. La presentació del llibre de la seva tesi, a finals del 2013, va ser la primera mostra del relleu que l’aparell del PSOE estava cuinant. Sánchez va reunir gairebé tota la direcció del partit. Al capdavant: la seva padrina política, Trinidad Jiménez, que va oficiar el casament de Sánchez el 2006.

Un Ken per a un nou PSOE

La imatge de suport en la presentació del llibre va ser el primer pas de Sánchez cap a la secretaria general, abonat a més d’una dècada pentinant tot l’Estat campanya rere campanya. Aquell jove doctorat en econòmiques amb àmplia experiència internacional -parla anglès i francès- va reunir més avals que Eduardo Madina al congrés del PSOE i va aconseguir el lideratge del partit, amb l’aval indispensable de l’andalusa Susana Díaz. Els socialistes van decidir escollir “un diputat ras” per conduir el partit en un dels seus moments més difícils. Un ampli somriure per oblidar l’herència de Zapatero. En un any i mig ha intentat tallar d’arrel els casos de corrupció que esquitxen el partit, crear un equip fort i un govern a l’ombra. Després de les municipals sap que la política passa pels pactes. No dubta quan assegura, convençudíssim, que s’imposarà a Mariano Rajoy. Però també sap molt bé com funciona l’estructura de Ferraz i que, tal com els barons van decidir col·locar-lo a ell a la cúspide, en un tres i no res pot tornar a ser l’home de les trinxeres.