Pere Navarro sua socialisme
BARCELONAAl carrer de Santa Engràcia, entre cases de dues i quatre plantes, una farmàcia, un locutori i el Centro Evangélico Koinoina, hi ha la nova seu del PSC de Nou Barris. A fora plou a bots i barrals però dins l'espai és estret, ple de deixebles de Pablo Iglesias -una imatge d'ell presideix el local- i suem la cansalada. "Vaig acabant que, si no, suarem massa socialisme", diu Pere Navarro al final del discurs. Després assegura que a Catalunya hi haurà una sorpresa electoral, però aquesta és una altra història que segurament el farà suar encara més.
Sóc l'únic periodista a l'acte. La resta de companys han vingut al principi per recollir declaracions de Navarro i després han marxat. Jo em quedo i em sorprèn una denúncia que fa Gabriel García, conseller del PSC al districte: als consells de participació ciutadana de Nou Barris, assegura García, l'Ajuntament hi envia la Guàrdia Urbana per seleccionar qui pot hi entrar i qui no, depenent de si són crítics amb la política de retallades i les condicions del barri.
García també lamenta que la Generalitat ofereixi crear llars d'infants privades per cobrir la demanda d'escolarització: "Aquí la gent no s'ho pot pagar". García anuncia un acord amb el PSC de Sarrià "malgrat l'enfrontament que la premsa diu que hi ha entre Sarrià i Nou Barris". Enfrontament no, però diferències, moltes. En dono fe.
Navarro atén les televisions davant d'un bonic retrat de Salvador Allende. No crec que l'hagi pintat l'empleada jubilada de Renfe Meridiana que és autora dels olis que hi ha a l'auditori -panoràmiques de Cadaqués i de natura urbana-. Davant de Navarro i Allende hi ha una bandera republicana i un diari de les milícies populars de la Guerra Civil obert per una pàgina en què es pot llegir el següent lema: "La disciplina és la victòria".
Prenc notes des de l'oficina del casal, on hi ha menys gent. Les instal·lacions s'acaben de reformar i fins i tot tenen un tàper ple dels llapis que utilitzes per fer la comanda a Ikea. Em giro un moment i veig Laia Bonet, somrient, al costat d'una mare amb un nen que juga a un videojoc de bàsquet i una senyora molt excitada que fa fotos de tot i de tothom. Torno a parar atenció a Navarro quan fa una metàfora enrevessada marca de la casa: "Ens parlen del xoc de trens. Però els trens van plens de gent i els comanden a control remot Camacho, Rajoy i Mas. I quan xoquin, després ells aniran junts a prendre unes cerveses".
És dir cervesa i mirar-me els canapès i les begudes que esperen a ser encetades. Quan acaba l'acte, el presentador agafa el micròfon i diu: " Al final tenéis un pica-pica, pero no os abalancéis como si fuera el sitio de Estalingrado ". Abans que comenci la conflagració, ja sóc al carrer. M'aturo un moment per prendre notes a l'entrada del Centro Evangélico. Hi entro per fer fotos de la missa però el gerent, el José, un brasiler de la mida de la meva nevera, em diu que sense autorització no puc. El José és amable i mira de convèncer-me perquè assisteixi al proper acte d'ordenació de sacerdots. José, perdona'm, però és que jo i en Navarro serem en un altre sidral: la campanya electoral.
