ANDALUSIA, A LES URNES

Radiografia d’un país que no arrenca

No per coneguda l’estampa deixa de ser menys desesperançadora. En quatre dècades de democràcia, Andalusia mai ha abandonat el vagó de cua de l’economia espanyola. El discurs de la Junta tampoc ha variat gaire: va haver-hi una primera modernització proclamada a so de bombo i platerets, i després algunes més, però no ha canviat res

MODEL TERRITORIAL

Una societat poc articulada que s’identifica com a andalusa i espanyola

La seqüència és del tot coneguda: Andalusia va voler accedir a l’autonomia per la via qualificada de les regions històriques (“mai menys que ningú), i per això va convocar un referèndum que va triomfar tot i la taca d’Almeria, on no es va aconseguir la majoria estipulada. Aquest moviment, que va desembocar en l’Estatut de Carmona (aprovat el 28 de febrer del 1981), retrata bé la filosofia de la política andalusa respecte al model d’estat: per sobre de qualsevol diferència hi ha de prevaler el principi d’igualtat, traduït en última instància en termes de finançament autonòmic.

Tal com assenyalen innombrables estudis sociològics, l’andalús és un ésser harmònic en la seva dualitat: al sentiment de pertinença a Espanya no hi contraposa, sinó que l’iguala, el seu sentiment de “petit país”. Així pensen aproximadament dos terços dels seus 8,5 milions d’habitants. A diferència de Catalunya, Andalusia no disposa d’una societat civil articulada. Un informe de la Universidad Pablo de Olavide de Sevilla ho resumeix així: “La identitat andalusa és borrosa, diversa i poc rellevant en la vida quotidiana i l’acció política en general”, encara que es pugui rearmar en casos com el de la reforma de l’Estatut d’Autonomia (2007), una resposta en molts casos mimètica a l’Estatut del tripartit de Pasqual Maragall, que va acabar retallat per una sentència del Tribunal Constitucional.

OCUPACIÓ

La pitjor taxa d’atur de l’Estat

La taxa d’atur a Espanya és del 14,55%, segons les dades de l’INE corresponents al tercer trimestre. Andalusia presenta el pitjor registre amb el 22,85%, vuit punts de diferència que sempre hi han sigut. Quan l’economia va bé, el forat es redueix; quan les coses van malament, augmenta. Raons: gran part del poder de la comunitat resideix en el turisme, l’agricultura i la construcció, de naturalesa estacional. Tot i que el PIB encara creix (0,5% en el tercer trimestre, segons l’Observatori Econòmic d’Andalusia), la demanda interna perd tremp a poc a poc, el poder adquisitiu de les famílies no recupera els nivells previs a la crisi i la joventut afronta un panorama desolador, amb una taxa d’atur del 43,77% dels 20 als 24 anys. El 27,95% dels aturats de llarga durada d’Espanya es concentren a Andalusia (317.200 persones). Tant en homes (19,41%) com en dones (27,08%) no hi ha cap altra regió que exhibeixi pitjors dades respecte a l’atur, encara que no tot sigui negatiu: entre els professionals amb estudis superiors, la taxa de desocupació és la segona més baixa després de les Balears (19,7% per 16,5%). Andalusia va arrencar la seva aventura autonòmica el 1982 amb 422.600 aturats. Avui en suma 898.200. Tot i que les tres grans crisis del mercat laboral (1984-1987, 1992-1997 i del 2008 fins ara) siguin de diferent intensitat, es mantenen alguns fets diferencials: l’escassa mobilitat geogràfica, el pes més baix de l’emprenedoria i un teixit empresarial molt localista i poc habituat a l’exportació expliquen la taca estadística. Segons el parer d’alguns economistes, va ser propiciada pel franquisme, desmantellador d’indústries dinàmiques com el tèxtil malagueny, i fins i tot abans: Andalusia mai ha comptat amb les infraestructures necessàries per ser competitiva.

AGROINDÚSTRIA

La gran potència exportadora de begudes i aliments d’Espanya

Una de les joies de la corona, amb empreses potents com Migasa, Dcoop i el grup Ybarra, cooperatives que alimenten comarques senceres com Covap (Valle dels Pedroches) i marques amb solera com Inés Rosales. En una lliga a part juga el vi, el de Montilla-Moriles (Pérez Barquero) i, sobretot, el de Jerez (González Byass, Osborne), i no és menor el pes del sector de l’olivera en la suma total. Andalusia compta amb una mica més de 7.000 empreses agroalimentàries en el que és el subsector industrial més gran en termes d’ocupació (aproximadament 46.000 treballadors). La facturació anual supera els 14.200 milions. El 90% del teixit empresarial el componen les pimes, i les cooperatives són el 22% del total.

Andalusia és la gran potència exportadora d’aliments i begudes d’Espanya. Aporta un de cada quatre euros exportats, segons la conselleria d’Agricultura: les exportacions van fregar el 2017 els 11.000 milions de facturació. Per il·lustrar-ho amb una dada, la comunitat va vendre aquest any 21.000 euros per minut de begudes i aliments. La Junta ha anunciat una inversió de 728 milions perquè aquest sector aporti 7.000 llocs de treball addicionals en tres anys. Per comprendre la importància d’aquesta pota de l’economia, una dada final: el 50% de la superfície de la comunitat és agrària. El territori dedicat al conreu de l’olivera ocupa 1,5 milions d’hectàrees, i la devesa, 1. El 54% de la població andalusa resideix en municipis rurals.

EDUCACIÓ

Una assignatura suspesa tot i els esforços

Susana Díaz presumeix sempre de la seva agenda social: sanitat i educació són les partides que més consumeixen als pressupostos de la comunitat, com, d’altra banda, passa en qualsevol altra autonomia. Andalusia pertany, al costat de Madrid, Catalunya i les Canàries, al grup amb més alumnes per professor. L’ensenyament públic representa, segons el ministeri d’Educació, el 74,8% del total, set punts per sobre de la mitjana estatal.

Les taxes netes d’escolarització als 17 anys també queden per sota de la mitjana (87,3% enfront del 89,4%). Un 52,4% superen les proves de selectivitat (52,6% a Espanya). La taxa de llicenciats (9,3%) mostra una lleugera millora respecte al conjunt (9,1%), però el nivell de formació de la població entre 25 i 64 anys torna a caure: només el 29,1% disposa d’estudis superiors, 6,5 punts menys que la resta de l’Estat. Tot i que la corba estadística descriu una caiguda sostinguda des del 1992, el 2017 Andalusia encara patia una taxa d’abandonament escolar (23,5%) per sobre de la mitjana (18,3%) i d’altres comunitats amb un nivell econòmic similar com les Canàries (17,5%), Extremadura (19,2%) i Galícia (14,9%).

Així mateix, a l’informe PISA (del 2015) Andalusia queda molt retratada: l’últim lloc entre les 17 comunitats autònomes en competència en ciència, i el penúltim en competència lectora i matemàtiques. Dels 34.759 milions de pressupost de la Junta, 7.527 aterren directament a l’educació, una assignatura que Andalusia encara suspèn.

INFRAESTRUCTURES

Emblemes com l’AVE a Sevilla, amb deficiències notables per a la resta

El relat és enganyós. És cert que Felipe González va decidir estrenar l’alta velocitat connectant Madrid amb Sevilla i no amb Barcelona, i aquesta decisió va causar un greuge comparatiu entre els que no entenien l’aposta per una línia sense tant potencial econòmic. El cas és que aquella jugada no oculta altres mancances: molts anys després el port d’Algesires, primer d’Espanya per volum de mercaderies (81,1 milions de tones entre el gener i el setembre d’aquest any, segons Ports de l’Estat), segueix sense comptar amb una connexió ferroviària en condicions, amb el maleït tram Algesires-Bobadilla encara condicionat pels límits i el traçat dissenyats el 1892 (no és broma). Tampoc els trens de passatgers: l’AVE només arriba a Sevilla i Màlaga, encara que existeixi un fals AVE a Cadis. Viatjar des de Sevilla fins a Granada (no diguem ja a Almeria, en l’extrem oriental) suposa una veritable odissea.

L’únic aeroport competitiu és el de Màlaga. El de Sevilla, heretat també de l’ona inversora de l’Expo 92, amb prou feines ocupa el dotzè lloc en nombre de passatgers (Aena, informe del 2017) amb 5,1 milions, mentre que Madrid-Barajas està en 53,4 i el Prat en 47,2. El següent aeròdrom en importància és a Jerez (1 milió de passatgers, en el lloc 23), en una comunitat de 87.268 km 2, la mida de Portugal. Com a dada positiva, la xarxa de carreteres, amb més de 24.000 km i especial protagonisme de l’autovia, el mitjà triat per viatjar pel 80%.

SANITAT

L’orgull del socialisme que està en hores baixes i protestat al carrer

Gran paradoxa la de la sanitat pública andalusa. Per a Susana Díaz es tracta de la joia de la corona, el factor que consagra els aires socialistes d’una comunitat, el declarat enemic de la qual és la desigualtat, el ricachón, el senyor de cortijo. Per als professionals que conformen la xarxa de 49 hospitals i 1.500 centres de salut de la Junta, la situació és insostenible, malgrat que es tracta de la partida que més diners consumeix dels pressupostos autonòmics (9.237 milions d’euros).

En aquest àmbit la Junta es mou per la corda fluixa, ja que no hi ha polítiques amb més contestació a peu de carrer, amb manifestacions massives que van començar a Granada i es van estendre com una plaga per la resta de províncies davant els plans de “fusió hospitalària” decretats des de Sevilla. Aquests plans pretenien dispersar els serveis sanitaris en diferents centres, de manera que, per exemple, les proves diagnòstiques es practiquessin en un i els tractaments en un altre. Les marees (els professionals sanitaris, aixecats des de fa anys en armes) aposten per hospitals amb tots els serveis i assignació a la població segons el seu lloc de residència i no la seva patologia.

El caldo de cultiu ja era de per si mateix formidable: el Defensor del Pacient adverteix en el seu últim informe que hi ha 74.000 persones inscrites en les llistes d’espera, amb 76 dies de mitjana abans de poder sotmetre’s a una cirurgia. Tot i que no és la pitjor dada (a Catalunya són 173 dies), les enquestes a la població situen la sanitat entre les cinc principals preocupacions andaluses. Més greu és l’estadística de llits per habitant, on Espanya, amb 415, ja ocupa una posició molt feble en el marc de la Unió Europea (192, segons l’Eurostat). Andalusia tanca aquesta classificació amb un llit per cada 595 habitants. Només l’Alentejo portuguès i la regió grega de Stereá Elláda presenten pitjors registres a tota la Unió Europea.

TURISME

La joia de la corona que corre el perill de morir d’èxit

El bastió andalús. Sol, platja, gastronomia, seguretat i un patrimoni històrico-artístic al nivell del millor del planeta van atreure el 2017 gairebé 30 milions de visitants. La facturació del sector també va marcar un rècord històric: 20.573 milions. Els estrangers (11%, 12 milions) tiren cada vegada més del carro, després del descens del turisme patit a causa del terrorisme en destinacions més barates com Egipte, Tunísia i Turquia. Màlaga es manté a dalt gràcies, en part, al seu aeroport (l’aeroport més important de l’Estat després de Barajas, el Prat i Palma), mentre que Sevilla, Còrdova, Granada o Cadis segueixen generant un enorme atractiu any rere any. El turisme dona feina a 385.2000 persones i és una font d’ingressos insubstituïble, però les ciutats andaluses comencen a afrontar problemes similars als de Barcelona, amb un increment del preu del lloguer als centres urbans i una proliferació gairebé ofensiva dels apartaments turístics (hi ha uns 37.000 inscrits). Granada és, de fet, la ciutat espanyola amb més pressió turística, amb una taxa de l’11,7% de turistes anuals sobre població resident.

El màxim repte és el de la sostenibilitat. Prop de 58.000 empreses andaluses estan relacionades amb el turisme, la densitat més alta d’Espanya. Al problema del lloguer s’hi suma el del medi ambient, amb casos clars de deterioració com el del litoral gadità: Tarifa i El Palmar lluiten per conservar les seves platges davant de la voracitat holetera.

IMPOSTOS

Més pressió fiscal que la mitjana per mantenir una administració feixuga

Podríem dir que María Jesús Montero, actual ministra d’Hisenda, comparteix visió tributària amb el seu antecessor en el càrrec, el també andalús Cristóbal Montoro. Tots dos aposten per la pressió fiscal, encara que l’exconsellera comptés amb motivacions no exactament calcades a les de l’exministre: a la disciplina fiscal imposada des de Brussel·les, la Junta d’Andalusia ha de donar-hi una volta de rosca, ja que la seva administració paral·lela (agències, entitats públiques empresarials, instituts i molts altres ens fins a sumar més de 300) és d’una mida més que considerable i consumeix enormes recursos. Una quarta part de tots els assalariats de la comunitat, uns 270.000, cobren d’alguna administració pública.

En què es tradueix aquest posicionament? Posem un exemple: un contribuent solter de menys de 65 anys i sense fills que guanyi 30.000 euros a l’any i no tingui cap discapacitat ni cap altra circumstància que habiliti una deducció, pagarà 4.974 euros a Hisenda a Andalusia. A Madrid, en les mateixes condicions, desemborsarà 4.829,64 euros. Es manté l’impost sobre el patrimoni. També es paga més pel de transmissions patrimonials que a Madrid. Però la gran novetat de l’última legislatura ha sigut la supressió parcial del polèmic impost sobre successions i donacions, un assoliment que Ciutadans s’apunta en campanya. És cert que aquest tribut estava derivant en un problema, ja que un terç dels hereus renunciaven a les seves herències perquè eren incapaços d’assumir el pagament. Des de l’1 de gener les herències de fins a un milió d’euros estan exemptes sempre que els beneficiaris siguin familiars directes.

Més continguts de

El + vist

El + comentat